0 notícies trobades a Nació sobre "09"

La Nova Cançó forma part de l'imaginari de moltes generacions del poble català. Pocs moviments culturals com aquest, covat des de finals dels anys 50, van aconseguir connectar tan profundament amb les arrels i les esperances d'una societat catalana que estava sotmesa pel franquisme des de la fi de la Guerra Civil. Com tota expressió de protesta, però sobretot d'afirmació nacional, va ser un dels objectius de la dictadura. La historiadora i etnomusicòloga Maria Salicrú-Maltas fa vint anys que investiga un dels aspectes fins ara historiogràficament inèdit de la Nova Cançó, com és la censura que va patir per les estructures del règim franquista. L'autora d'Aquesta cançó, no! (Comanegra) s'ha submergit en arxius durant anys, fent una tasca molt acurada per fer encaixar moltes peces per escatir i finalment divulgar tot l'engranatge censor de la dictadura. "Fins ara s'havien publicat peces esporàdiques sobre la censura de llibres i cançons -explica la investigadora-, però ara podem conèixer tota l'estructura, quins n'eren els responsables i quins eren les seves motivacions". Però potser un dels elements més espectaculars de la recerca és que ha aconseguit parlar amb diversos censors. Fins a 436 cançons en català prohibides Es van censurar 4.343 cançons, entre elles 436 en català. Des de l'origen d'Els Setze Jutges, amb Lluís Serrahima, Miquel Porter-Moix, Remei Margarit i Josep Maria Espinàs, el règim es va posar alerta. Quan el moviment pren volada, especialment amb l'arribada de Raimon i el seu Diguem no, a inicis dels 60, la pressió de la censura va ser enorme. Aquesta cançó va ser de les primeres a ser prohibida. El llibre aporta una relació de totes les cançons que l'autora ha trobat que van ser prohibides per ser enregistrades. Entre elles, no cal dir, totes les que tenien algun component de protesta contra el règim, de L'estaca de Lluís Llach a Què volen aquesta gent de Maria del Mar Bonet (que es referia a la mort en mans de la policia del jove estudiant Rafael Guijarro), però poques se'n salvaven. Ni tan sols la irònica Cap al futbol, de Delfí Abella, amb una lletra tan subversiva com "Cap al futbol/el món s'acaba/cap al futbol". Josep Mampel Llop, el rostre de la censura "Arribar als censors no és fàcil -assegura-, alguns s'enfaden i no volen parlar, altres es redimeixen, altres es justifiquen i això per mi ha estat molt interessant, com un viatge psicològic". Va ser tot una travessia contactar amb un dels qui va treballar en l'aparell censor. En el llibre, que té moments de thriller, Maria Salicrú-Maltas explica com va recórrer al BOE dels anys 60 i 70 per observar els llistats de funcionaris del ministeri d'Informació i Turisme. Calia trobar algun cognom català, ja que per força el censor havia de conèixer el català. A partir d'aquí, arriba a localitzar José Mampel Llop, un valencià adscrit al ministeri, que la rep a casa seva i li lliura un llibre seu, que li signa. La signatura és la mateixa que ella ha vist en diversos informes de l'Arxiu General de l'Administració d'Alcalá d'Henares. L'antic censor reconeix la seva feina, tot i que no recorda haver censurat la lletra de cap cançó, però ho acaba admetent quan se li mostren els seus informes. La historiadora subratlla que el seu treball està sustentat en un sòlid aparell crític: "Tot el que dic en el llibre està documentat". Mampel Llop mantindrà una relació cordial amb Maria Salicrú i en un moment donat li demanarà que l'anomeni Josep. Tenia el senyor Mampel algun problema de consciència? Si el tenia, trobava un bon defensor: "Crec en Déu. Ell perdonarà els meus pecats". Extracte de l'informe policial d'un concert de Raimon i fitxes sobre cançons censurades a Ràdio Barcelona. Foto: Comanegra. - Per les pàgines del llibre passen molts noms de censors, la immensa majoria homes, però no tots. S'hi explica el cas de Victòria Arquer, principal censora a Barcelona, de mentalitat veritablement inquisitorial. O Vega García, de Burgos, que es confessava secretament enamorada de Joan Manuel Serrat. Això sí, convenientment censurat. O Montserrat Solé Colomer, censora de la delegació del ministeri a Girona, que anava a concerts d'artistes de la Nova Cançó perquè li agradaven. No era l'únic cas. En altres casos, li ha costat accedir a informació. Com li va passar amb Mariano Oliver, falangista i censor de Girona. Va contactar amb el seu fill, el catedràtic de la UAB i economista prestigiós Josep Oliver, però aquest mai la va contestar. La mà eclesial En l'aparell censor, l'Església hi va tenir una incidència notable. El llibre aporta dades sobre el paper del mateix confessor de Franco, monsenyor Bulart, qui solia anar al ministeri a donar instruccions sobre els textos a revisar. En la seva recerca, Maria Salicrú-Maltas va poder conèixer els censors eclesiàstics de Barcelona, però ells no van intervenir en la Nova Cançó i s'abocaven tan sols als llibres de temàtica religiosa. Però en va poder conèixer alguns, ja dels darrers anys del règim, com els sacerdots Martí i Bonet, exeresponsable de l'arxiu diocesà, o Salvador Pié Ninot, figura influent a l'arquebisbat. En tot cas, la tasca de censor en aquest cas era obligatòria i l'autora ha corroborat que feien els possibles per posar el "nihil obstat" que permetia la publicació. Franco, censurat Aquesta cançó, no! aporta nombrosa informació sobre un vessant fins ara ombrívol de la repressió franquista. Una repressió que era tan demencial que l'autora ha pogut saber que fins i tot el dictador havia estat a punt de patir-la. L'any 1947, un article a l'òrgan del Movimiento ¡Arriba! titulat Serenidad va ser censurat pel censor perquè introduïa una mena d'elogi als laboristes britànics. Anava signat per Macaulay, que era un dels sinònims emprats per Franco quan volia publicar algun article. Quan l'informe censor va arribar al seu superior, aquest, que sabia qui era l'autor, li va donar llum verda. Maria Salicrú-Maltas assegura que ha escrit aquest llibre "per les noves generacions i per un sentit de justícia. De justícia pels músics, pels professionals i pel públic de la Nova Cançó. Hi va haver gent que va patir molt i se'ls ha de dignificar". La historiadora conclou dient que "la Nova Cançó va ser una estructura d'estat i això s'ha de divulgar".

0 notícies trobades a Nació sobre "09"

Alta Newsletter

Bon dia Nació

Criar

El despertador

Impacte

Nextletter

Iniciar sessió

Crear compte

Recuperar contrasenya