La ressaca dels resultats electorals de l'extrema dreta en dos lands d'Alemanya -victòria d'Alternativa per Alemanya (AfD) a Turíngia i segona posició a Saxònia- ha posat en guàrdia el continent després de l'ascens ultra a les eleccions europees i del favoritisme que van condicionar també els comicis a França, dues cites electorals -l'europea i la francesa- en què àmplies coalicions i pactes van impedir conseqüències més lesives. A Turíngia s'ha trencat un precinte que es mantenia intacte des de la Segona Guerra Mundial, perquè fins avui no hi havia una formació d'ultradreta que s'hagués imposat en unes eleccions legislatives, per bé que el cordó sanitari a AfD impedirà que governin.
A Alemanya, però, recorren el tram final de la legislatura i l'ascens d'AfD -que ja va ser segona força en les eleccions europees del juny- és un avís per a la coalició que pilota Olaf Scholz. La consolidació de l'extrema dreta pot distorsionar encara més el tauler de joc a la locomotora d'Europa, amb indicadors d'alentiment de la seva economia. I ja sabem que els problemes alemanys, el contribuent net més sòlid als pressupostos comunitaris, és un maldecap per a tot el continent.
A Turíngia s'han detectat fenòmens que són transportables a casa nostra. El suport juvenil a l'AfD -un partit amb dirigents que han utilitzat obertament simbologia nazi- ha estat notable. Les dades indiquen que un 38% dels votants entre 18 i 24 anys són partidaris de la formació de Björn Höcke, un dels dirigents més histriònics de la ultradreta alemanya, prou seductora per reclutar nous votants. El problema és exportable a l'Estat. De fet, aquest dilluns una enquesta de 40dB per a El País i la SER detallava que un de cada quatre nois d'entre 18 i 26 anys prefereix "en algunes circumstàncies" l'autoritarisme a la democràcia.
L'arrelament de la percepció de deteriorament del sistema democràtic desgasta els partits tradicionals, amb dificultats per trobar respostes pràctiques a fenòmens com el de la migració, tan manipulat per forces xenòfobes com AfD, a Alemanya, o Vox i Aliança Catalana, a Espanya i Catalunya. La picabaralla partidista en l'inici del curs polític per la pressió migratòria, amb debats distorsionats com el de les deportacions massives -el PP ha utilitzat la situació de pressió a les Canàries i Ceuta per desgastar més Pedro Sánchez- fan la feina més senzilla a l'extrema dreta per captar nous electors amb discursos piròmans.
La setmana passada assenyalava la inoperància i el dolentisme de la dreta quan toca parlar d'immigració -aquí podeu llegir l'opinió- i recordava que el primer pas és gestionar des de la responsabilitat. El que ja sabem que no funciona per combatre l'extrema dreta en debats tan complexos com el de l'arribada de nous ciutadans és blanquejar les polítiques restrictives. Assumir l'agenda de la ultradreta, tot i que s'utilitzi un altre vocabulari, només s'alimenta el seu populisme.
- Per què l'extrema dreta avança a Alemanya; per Pep Martí.
Illa accelera l'ampliació de l'aeroport i explicita la «renúncia» al Hard Rock; per Bernat Surroca i Oriol March.
- Sánchez situa el congrés del PSOE el cap de setmana del 30 de novembre per encarrilar relleus de barons crítics; per Pep Martí.
- Per què Marta Rovira «tira la tovallola» com a peça clau per refer la unitat independentista?; per Oriol March.
- Nou curs polític a Barcelona: les carpetes calentes més enllà del possible acord PSC-ERC; per David Cobo.
Ferran Casas i Manresa
Subdirector de Nació
Vols que t'arribi El Despertador de Nació cada matí al teu correu electrònic? Fes clic aquí per rebre'l.