Tradicionalment, els presidents extremenys s'havien autoafirmat a partir de l'anticatalanisme. Juan Carlos Rodríguez Ibarra, a qui amb mala bava alguns dels seus companys anomenaven Bellotari, va fer el motlle de presidència regional i els que van venir, com José Antonio Monago o Guillermo Fernández Vara, el van seguir en aquesta lamentable tesi discursiva per fer-se notar o valdre. La regió és petita, però està sobrerepresentada als mitjans i en el debat territorial i sol estar-ho per posar el crit al cel contra les demandes catalanes. La recepta extremenya s'ha estès i ara, amb el finançament singular a l'agenda, el PP i els seus presidents miren de superar-se cada dia en l'estirabot.
Fa uns dies, Bernat Surroca va recollir una antologia dels més sonats de les darreres setmanes. I diumenge, la madrilenya Isabel Díaz Ayuso, gran beneficiària del sistema radial espanyol que permet que el Madrid DF acumuli recursos gràcies a l'efecte seu i fer dúmping fiscal als seus veïns, es despatxava a gust a la portada de La Razón. Ho feia en una de les periòdiques entrevistes que el diari, en dura competència amb El Mundo i l'Abc, sol fer-li. "Ara ve el gran cop a Catalunya", deia afirmant que el pacte entre els socialistes i ERC no va de diners i sí "d'impunitat i més sobirania". Ja els agradaria als independentistes assemblar-se només una mica al retrat que cada dia en fa l'espanyolisme furibund!
Ayuso, és clar, no pateix realment pels diners. Però n'hi ha que sí. I ahir ens n'oferia una bona prova el president de l'Aragó, el també popular Jorge Azcón. Va anar a Madrid, a un esmorzar informatiu organitzat per Europa Press, i, presentat per Alberto Núñez Feijóo, va obsequiar els assistents amb un bon menú d'improperis, és de suposar que treballats durant setmanes pels seus assessors. De l'esmorzar, l'agència en va fer quatre teletips (tres per Azcón i un per Feijóo) i tots estaven titulats sobre Catalunya amb missatges negatius. N'hi ha per pensar que l'Aragó ja té resolts els seus problemes i que no cal parlar de la crisi del sector primari, de les infraestructures a zones com Terol, o del despoblament rural. Realment, Javier Lambán, que encara abraça la catalanofòbia a l'espera que Pedro Sánchez el pugui jubilar de la direcció del socialisme aragonès, té un bon successor.
Resulta que segons savis com Josep Borrell, el dèficit fiscal és "un mite" i fins i tot és beneficiària de l'actual sistema. Però Azcón va dir que si el pacte entre ERC i els socialistes prospera, l'Aragó hi perdrà cada any 233 milions d'euros que ara rep per l'obligada solidaritat de Catalunya. Ningú sap encara com quedarà el nou model (si és que veu la llum) ni quina serà la quota de solidaritat, però Azcón ja té els números més clars que ningú. El president regional també va acusar, malgrat els milions de l'ala que cada any li cauen, d'"insolidària" a Catalunya perquè, assegura ell, no vol rebre menors immigrants no acompanyats. Segons ell, va votar-hi en contra.
Les dues afirmacions són proves vives de la pobresa i de l'escàs rigor del debat polític a Espanya. Si l'Aragó no vol veure minvada la seva hisenda, tal vegada s'ha de queixar de com Madrid xucla recursos dels territoris que li són més propers o tenir una política fiscal menys desigual. Azcón va arribar el 2023 a la presidència rebaixant l'IRPF, incrementant el mínim exempt de pagar l'impost de patrimoni fins als 700.000 euros, reduint al mínim legal l'impost de successions per al jovent, o bonificant fiscalment el reforç escolar privat. Potser per aquí pot començar a compensar el "dany" si minva la solidaritat dels malvats catalans.
I no, Catalunya no va votar en contra de rebre menors ni s'hi nega. De fet, al seu sistema de protecció ja n'acull 2.369. A la reunió del consell territorial d'assumptes socials a les Canàries de fa unes setmanes, el Govern es va abstenir per la poca claredat i objectivitat en els criteris. I, uns dies després, ERC va votar favorablement a la reforma de la llei d'estrangeria per regular-lo. El PP, amb Vox i Junts, van votar que no, la reforma va embarrancar i encara no han fet cap proposta per resoldre-ho més enllà de demanar deportacions massives.
Azcón, com la resta de líders del PP, té posada la banya amb Catalunya i demanava al PSOE que se sumés al "front comú" contra el finançament singular, que ell forjarà fàcilment a Saragossa amb Lambán. El dubte és fins a quin punt arribarà el compromís dels defensors aquí i allà de la causa d'un finançament català que, per fi, deixi enrere un model caducat, injust i poc transparent. Salvador Illa necessita no decebre i activar suports, dins i fora de la política. I tard o d'hora ha de plantar cara i rebatre aquests discursos.
Aquest migdia, la vicepresidenta i ministra d'Hisenda, María Jesús Montero, compareix al Senat per parlar-ne. Veurem si opta per complaure el PP i l'ala més espanyolista del seu partit, per mantenir-se fidel a la lletra i l'esperit del pacte o per amagar l'ou i passar el tràngol amb ambigüitats. Per ara, la Moncloa opta per la suavitat a l'hora de rebatre els barons i afirma que ningú ha de patir. I, ahir, la patronal Foment del Treball, sempre preocupada de fer equilibris amb el poder econòmic i polític madrileny, va donar suport amb entusiasme moderat a l'acord tot i que va evitar referir-se al finançament singular.
Els suports hauran de ser rotunds i les parts hauran d'assumir més riscos i apujar el to per ampliar les adhesions i evitar que el vidre del consens, ben prim, es trenqui al llarg d'un camí ple d'esvorancs, revolts i catalanofòbia, que malauradament encara és la ideologia de masses de l'espanyolisme.
La Moncloa assegura que el nou finançament de Catalunya «no anirà en detriment» de la resta; per Pep Martí.
L'ampliació de l'aeroport del Prat, primer xoc d'Illa amb els socis d'investidura; per Bernat Surroca i Oriol March.
Perfil: José Luis Escrivá, la tecnocràcia enmig de la tempesta; per Pep Martí.
Barcelona estrena pisos que es construeixen en menys de dos anys: 151 habitatges públics nous; per David Cobo.
- Laporta carrega contra «les mentides i els atacs personals» de l'entorn: «Estem salvant el Barça»; per Lluís Girona Boffi.
El passadís
Alhora, el partit que van impulsar Clara Ponsatí i Jordi Graupera i que lidera el segon, viurà enguany la seva primera Diada nacional després de no haver aconseguit entrar al Parlament el 12-M i haver-se constituït a l'espera que els arribi l'hora. I han volgut singularitzar la jornada reivindicativa. La majoria de formacions polítiques fa durant el matí de l'11 homenatges a Rafael Casanova, conseller en cap durant el setge de Barcelona. Graupera no i reivindicaran en un acte al matí la figura del general Moragues, un dels herois de la resistència militar. A ell, recorda el partit, Felip V no el va voler ni amnistiar ni indultar i el van decapitar. Com a escarni, el seu cap es va exposar durant 12 anys a prop del Palau de Mar, on ara hi ha un memorial de record. En els seus inicis, Reagrupament, que va acabar integrat a Convergència i que ara és un partit hibernat, també dedicava les diades al general Moragues.
Vist i llegit
Respira és la darrera gran sèrie espanyola de Netflix. Si us agraden les d'hospitals, us entretindrà perquè té molta adrenalina (operacions a vida o mort, pollastres a urgències, errors mèdics...). També té molt sexe i algunes casualitats que grinyolen una mica però que mantenen la tensió. I dues coses que, més encara venint de la gran indústria de l'audiovisual, no poden passar per alt en aquesta sèrie ambientada a València. La trama dels seus vuit episodis gira entorn la precarietat laboral i assistencial fruit de les retallades a la sanitat pública (una de les protagonistes és una presidenta de la Generalitat ultraliberal segurament inspirada en Isabel Díaz Ayuso), i el català hi apareix amb una certa normalitat en alguna conversa, en les pancartes reivindicatives i als mitjans de comunicació. Carlos Montero n'és el creador. Aquí podeu veure-la.
El nom propi
El nom del dia és el de la magistrada Isabel Perelló, que ha aconseguit situar-se com a candidata de consens entre els blocs conservador i progressista, i superar l'enèsim bloqueig al Consell General del Poder Judicial. Perelló, nascuda a Sabadell, tindrà el repte de mantenir una certa unitat dins d'un govern dels jutges que arrenca el mandat ja dividit. És considerada del sector "progressista", una etiqueta que en el món judicial s'ha d'agafar amb pinces. Bona part dels perfils que s'han escrit d'ella ressalten la proximitat que té amb la ministra i magistrada Margarita Robles, que ja no és precisament l'ariet del progressisme judicial. En tot cas, Perelló serà la primera dona que arriba a la presidència del CGPJ, i per tant també del Tribunal Suprem. Després de més cinc anys de bloqueig del sector afí al PP, el Poder Judicial podrà arrencar el curs judicial, aquest dijous, en plenes funcions i amb l'amnistia encara pendent d'aplicació en les principals causes.
Ferran Casas i Manresa
Subdirector de Nació
Vols que t'arribi El Despertador de Nació cada matí al teu correu electrònic? Fes clic aquí per rebre'l.