Ara sembla ciència-ficció, però fa dues dècades era possible fumar sense problemes a les discoteques, amb aquella olor tan característica que quedava a la roba encara que no fossis consumidor de tabac. També es podia fumar tranquil·lament a l'interior de bars i restaurants. Són imatges que, amb el pas dels anys, comencen a semblar tan disfuncionals com quan un avi explica als néts que abans es podia fer la cigarreta en un avió, o a la feina. La proposta de Brussel·les de prohibir fumar -tabac i cigarretes de vapor- a les terrasses suposa un pas endavant a l'hora de restringir un hàbit que té costos a nivell de salut pública i que, si es vol atendre amb celeritat, no té altra via que la de la restricció.
La pandèmia, amb la proliferació de terrasses per mantenir els negocis oberts sense que la transmissió fos tan alta com en interiors, ja va portar un primer intent de prohibir fumar a l'exterior de bars i restaurants, amb algunes comunitats que ho van arribar a implantar si no es mantenia la distància social. A finals de l'any passat, el Ministeri de Sanitat, en mans de Sumar, va plantejar la possibilitat -ben vista per la Generalitat- de continuar ampliant les zones lliures de fum. Unes zones, per cert, que hi ha vegades que s'apliquen amb una certa laxitud, com pot comprovar qualsevol que hagi cuidat malalts en habitacions d'hospitals que tenen sortida a l'exterior. Un cartell de prohibit fumar no equival al seu compliment.
Com acostuma a passar amb decisions rellevants que provenen d'Europa, es tracta d'una recomanació que hauran de vehicular els estats. Hi ha xifres que poden abonar el relat per defensar la mesura en públic sense que els habituals profetes de la llibertat -sempre amb la pell fina- s'atreveixin a contradir-la. Per exemple: l'Associació Espanyola contra el Càncer cita estudis en els qual s'hi estima que cada onze minuts mor una persona causes vinculades al tabaquisme a l'Estat. Entre el 80% i el 90% de les persones que tenen càncer de pulmó són fumadors o exfumadors. Aquesta és la magnitud del problema, que col·lisiona amb un hàbit que té molt a veure amb com s'enfoca l'oci.
De la mateixa manera que bona part del lleure, sobretot el nocturn, té a veure amb l'alcohol -aquesta setmana el 3Cat feia un reportatge revelador sobre com els qui opten per no beure són els que han de donar explicacions-, el tabac també forma part de determinats processos de socialització, també a l'adolescència. El tabac és un problema, un problema evident, de salut pública, també com a porta d'entrada a altres tipus de substàncies com la marihuana, molt sovint menys innòcua del que plantegen alguns dels seus defensors. Només cal tenir l'antena posada en converses de professors de Secundària per entendre les causes d'alguns dels fracassos que s'acumulen a les aules.
Prohibir el tabac no tindria cap sentit, i fins i tot podria arribar a tenir efectes contraproduents -el debat sobre la legalització de les drogues continua pendent de ser tingut amb seriositat i dades a la mà-, però sí que és indubtable l'eficàcia de desincentivar-ne el consum. Perquè tothom és lliure de fumar allà on vulgui, sense que això entri en col·lisió a l'hora de molestar aquells que han decidit -legítimament- no ser fumadors. Si el problema de salut pública és de primera magnitud, les mesures han d'estar a l'alçada.
- Brussel·les proposa prohibir el tabac i les cigarretes electròniques en terrasses de bars
- El fil (prim) entre la monarquia i la societat catalana
- Illa culmina la restitució de Jordi Pujol
- De la reforma de la llei de secrets oficials a la llei mordassa: les claus del pla de regeneració de Sánchez
- La força de Gisèle Pélicot
Ferran Casas i Manresa
Subdirector de Nació
Vols que t'arribi El Despertador de Nació cada matí al teu correu electrònic? Fes clic aquí per rebre'l.