ERC s'havia convertit recentment, i després de dècades d'alts i baixos amb una vida interna convulsa marcada en algun moment per personatges pintorescos, en una maquinària política endreçada, fiable i capaç d'obtenir quotes de poder com les que el partit fundat per Francesc Macià no tenia des de la Segona República. Semblaven possibles d'aconseguir, amb formes de fer republicanes, els objectius d'independència i justícia social que en defineixen l'ideari.
Però el final decebedor del procés, l'esgotament de l'equip dirigent, un cert abandonament de la meritocràcia, les dificultats i la poca contundència política del Govern en un context de feblesa parlamentària, i el regust agredolç de les fites negociadores a Madrid (la dura pugna amb Junts i les deslleialtats del PSOE no han ajudat) han girat la truita. En un tres i no res —fidel als temps accelerats de la política— que va del transcorregut entre les municipals del 28 de maig de 2023 i les catalanes del 12 de maig de 2024, ERC ha passat d'un cel que els darrers anys l'havia acomodat en el "mal menor" a l'infern. Del Govern sencer, el monopoli de la influència a Madrid, governar Tarragona i Lleida i ser forta en molts ajuntaments fins a la divisió i el desconcert a velocitat supersònica.
L'escàndol dels cartells de falsa bandera contra Ernest Maragall va incorporar una crisi ètica i reputacional al partit que s'afegia a la interna arran dels mals resultats que havia de resoldre el congrés del 30 de novembre, que ha d'escollir lideratges primer i fixar estratègia després. I ahir, en l'escalada de tensions fruit de la divisió i la duresa dels trencaments personals, es va passar de les insinuacions a les crítiques directes demostrant fins a quin punt serà difícil recosir en funció de fins on arribi l'enfrontament. La repressió i els èxits electorals havien facilitat una unitat interna que en els tres darrers mesos s'ha demostrat poc sòlida.
El Matí de Catalunya Ràdio va fer públics ahir uns missatges que deixaven en mal lloc a Marta Rovira. Donaven a entendre que l'encara secretària general hauria volgut aprofitar l'acció dels cartells per millorar les expectatives electorals i que coneixia i usava una estructura oculta per l'opinió pública i la majoria dels dirigents (la B) que feia contracampanyes per encàrrec del partit. Hores després, en una dura carta que pot alimentar noves hostilitats va atribuir aquesta i altres filtracions a Junqueras (ara immers en la campanya per tornar a presidir del partit) i al seu entorn i va acusar-lo de conèixer-ho i fins i tot d'haver-ho animat malgrat que se'n desentengui. Queden dos mesos i mig fins al congrés, però els pròxims dies sabrem si, a cara descoberta o amb filtracions, la pugna entre els dos sectors que fins ara dirigien ERC va a més o s'atura i es recondueix el procés congressual.
Som davant del divorci polític del matrimoni Junqueras-Rovira que durava des de 2011. I en una separació tothom acostuma a tenir les seves raons i, lògicament, una part de "la veritat". Els arguments per a la decepció hi són a banda i banda. Els junqueristes i els que s'agrupen en el sector anomenat Nova Esquerra Nacional, que compta amb suport de Rovira i Pere Aragonès, van pugnar per la data del congrés. Els primers tenien pressa perquè els segons no tenen encara cap de cartell, i aquests volien disposar del temps acordat inicialment. Els arguments jurídics van donar la raó als últims, però es pot fer llarg si, en lloc de debatre idees i projectes per reconstruir el partit, tot es redueix a debats personals i assumeixen protagonisme els qui, dirigits per algú o per lliure, enfanguen la pugna interna amb filtracions que erosionen la marca infligint-li un dany gegantí. Qui guanyi la partida el 30 de novembre pot heretar un solar.
No es tracta, en cap cas, d'amagar les vergonyes sota la catifa, com va fer la direcció quan va conèixer l'afer dels cartells. I tampoc de fer veure que en els darrers anys es passava per allà i prou. Es tracta d'assumir les responsabilitats que calguin i d'acord amb els processos i òrgans interns acordats pels militants. I de fer-ho amb el màxim rigor. Si una cosa lamenten les bases és que l'assumpte qüestiona el principal patrimoni d'ERC: l'honorabilitat. No s'hi val a dir que tots els partits fan el mateix. Esquerra s'ha d'aplicar ara la resposta que els seus dirigents donaven quan se'ls deia que "tots" han estat corruptes, s'han entrampat amb els bancs o s'han finançat irregularment. Alçaven la veu i deien que no era el seu cas. Ara ho han de demostrar i saber fer net peti qui peti.
Aquest fang conviu amb un procés congressual que, per ara, té quatre candidatures. Les dues principals i les més enfrontades són les sorgides de l'actual nucli dirigent i, per ara, no exhibeixen grans diferències ideològiques i de projecte. Prometen fer complir al PSC i renovar la cúpula. Sí que ho fan les altres dues, una entorn d'Alfred Bosch i una altra al del Col·lectiu 1-O, que impugnen els acords amb els socialistes a més de prometre una regeneració "real". El panorama és calcat al del congrés del 2008, quan els afins a Joan Puigcercós i a Josep-Lluís Carod-Rovira pugnaven amb més diferències personals que ideològiques i el contrapunt ideològic el posaven Joan Carretero i Jaume Renyer.
El partit, que va sortir-ne molt tocat i ho va pagar a les urnes el 2010, és ara més fort, però el context polític és més advers. El 2008 la crisi de l'autonomisme, atiada pel debat de l'Estatut i el col·lapse del tripartit, era un fet que va castigar els partits que l'havien gestionat. El procés s'intuïa i a ERC li havia d'anar com un guant. Ara es transita sobre les cendres d'aquest procés, els incompliments i la mala gestió de les expectatives dels seus líders, i la pèrdua de la majoria independentista. No s'intueix vent de cua; qui no excel·leixi no se'n sortirà.
ERC té la seva part de culpa (i no és poca) en el fracàs col·lectiu dels darrers anys. A més, ha perdut la batalla amb Junts dins el camp independentista i no s'ha consolidat al Govern malgrat haver fet aportacions. És evident la necessitat de repensar-se per no quedar desdibuixada entre postconvergents i socialistes. Seria injust dir que ningú fa la feina. A les principals candidatures ja hi ha equips que treballen en documents i propostes per donar respostes a l'atzucac del partit i del país. Però és un fet, i ahir només calia seguir els mitjans i les xarxes, que l'únic que arriba és el soroll, el fang i la pugna nominalista. No els pot sorprendre.
S'imposa, doncs, la reflexió col·lectiva i el diàleg que faciliti el consens generós per no perdre actius en un desenllaç que tingui massa perdedors. Una entesa que no es pot bastir amb els falsos consensos dels darrers anys, el qui dia passa legislatura empeny o per tapar res, sinó per un debat sincer (si convé cru) que reactivi el partit. Tot plegat per pensar i presentar una oferta política realista i seriosa però també transgressora i ambiciosa per abraçar l'espai sobiranista i socialdemòcrata, majoritari al país i en risc d'orfandat.
Crònica: El congrés d'ERC s'enverina; per Oriol March.
El poder de la «Little Caracas»: l'estratègia veneçolana de Feijóo; per Pep Martí.
Crònica: Primer dia del curs des d'un institut escola: «Som més estrictes amb els mòbils, a veure com surt»; per David Cobo.
Els embassaments superen el millor estiu des de l'inici de la sequera; per Arnau Urgell i Vidal.
- Viure a la Catalunya de les urbanitzacions: «No volem ser ciutadans de segona»; per Bernat Castanyer.
Ferran Casas i Manresa
Subdirector de Nació
Vols que t'arribi El Despertador de Nació cada matí al teu correu electrònic? Fes clic aquí per rebre'l.