Oriol Junqueras va aparèixer dissabte, al teatre de la Passió d'Olesa, com el més ben posicionat per situar-se al capdavant d'ERC el 31 de novembre. En el seu cas ho faria de nou després d'un breu parèntesi en el camí que va començar de bracet de Marta Rovira el 2011. Per dur, el discurs de Junqueras va sorprendre alguns analistes i no va agradar als adversaris interns. L'aspirant, que compta amb Elisenda Alamany com a aposta a la secretaria general, va carregar contra les accions comunicatives de falsa bandera que el partit investiga. Va afirmar que en els darrers anys, també mentre ell s'ha dedicat en exclusiva a la presidència del partit després de ser indultat i excarcerat el juny de 2021, ERC ha estat governada per una mena de direcció paral·lela liderada per Rovira i que actuava fora del control d'uns òrgans de govern complaents.
Junqueras fa mesos que pentina les seccions locals. Ha constatat el malestar de les bases fruit de la desconnexió de la cúpula i d'una institucionalització excessiva del Govern i dels líders parlamentaris (difícil d'evitar atès el gran increment de càrrecs i l'estancament del cens de militants). També d'un cert abandonament dels bàsics independentistes i republicans, que ha portat a perdre la batalla per l'hegemonia sobiranista davant de Junts i de l'esquerra davant del PSC. Ell, és lògic, també ha escoltat retrets: bé perquè el que passava no li feia nosa mentre no conspiraven per apartar-lo, o bé perquè no va saber detectar-ho, especialment els darrers tres anys.
Per això dissabte davant els 1.200 militants que l'escoltaven havia de fer evident el trencament i presentar-se com qui, tot i el desgast i el mal cicle electoral, pot fer foc nou oferint un lideratge refugi en un moment difícil i que pot ser adquirit com un "mal menor" davant les mancances o el canvi de rumb de la resta. A Junqueras, explica el seu entorn, les bases li demanaven que parlés clar i que deixés les ambigüitats en què, quan li convé, sap refugiar-se per recuperar la confiança ("no és veritat que tot sigui cert alhora", s'ha hagut de sentir aquestes setmanes enmig dels missatges d'escalf).
Junqueras no ensenya cartes polítiques perquè no hi ha grans diferències amb la llista de Xavier Godàs i sap que ara això no va de la confiança dels votants, sinó de la dels militants. D'aquí que dissabte no expliqués com collarà els socialistes i què en pensava dels grans consensos —"compromisos històrics"— de país que assenyala com a necessaris; quan arribi el moment caldrà saber què defensa ERC, que no pot aspirar només a sumar-se al que pactin el PSC i Junts. Es va limitar a la pugna interna distanciant-se fins on va poder de persones que havien fet el camí amb ell, salconduit que considera necessari per fer creïble que no en sabia res de les accions de falsa bandera i d'altres pràctiques ara qüestionades.
Guanyar el congrés d'ERC està a l'abast de Junqueras. És, d'entre tots, el lideratge més identificable i destinarà energies i complicitats a desmarcar-se dels errors de la direcció sortint. Els reptes són uns altres. En primer lloc, recosir Esquerra. L'assumeix, però no preveu pactar abans del novembre perquè, amb Alamany, vol acordar des de la posició de força que espera que li atorguin les bases. Això, propi de qui es veu fort, l'obliga a ser hàbil per evitar que els altres sumin i que es visualitzi un pol opositor significatiu. El trencament que, el 2008, es va produir entre el sector de Puigcercós, el de Carod i el de Reagrupament no evoca bons records i va ensorrar electoralment el partit després de dos anys de mala convivència.
I l'altre gran repte és, en un context advers per la desorientació i desprestigi del sobiranisme, reconnectar amb els votants. Amb els independentistes tradicionals que constaten falta de determinació i desunió; amb els més esquerrans que anhelen ambició en àmbits com el treball o l'educació; i amb els que exigeixen atreviment en l'habitatge, el turisme o la llengua. Tot plegat per evitar més fuites i per atreure vells o nous votants a qui l'ERC dels darrers anys —amb una acció política conservadora, allunyada del carrer i ineficaç rebatent la crítica i confrontant a Junts i al PSC— ha deixat de seduir.
A Junqueras no li cal demostrar que és un lideratge fort (i quan vol cooperatiu), que domina l'escena, i que té capacitat d'emocionar els propis. L'objectiu (gens fàcil) dels dos mesos que venen serà ser creïble presentant un projecte amb una direcció capaç d'unir sense rancúnies un partit que no va sobrat d'efectius, amb idees per refundar-lo políticament sobre les cendres del procés, i amb talent per fer-lo competitiu a les urnes. Explicar, en definitiva, que més Junqueras no implica allargar l'agonia sinó tornar-hi.
Anàlisi: El DAFO del duel a ERC: punts forts i febles de Junqueras i la llista alternativa; per Oriol March.
Reportatge: Armes blanques, multireincidència i ocupacions: està justificada l'ofensiva en seguretat del Govern?; per Bernat Surroca.
Reportatge: Els 146 referèndums que poden canviar la vida de milions de nord-americans, per Cinto Mora i Abelaira des dels EUA.
Entrevista: Juan Antonio Giner: «Si desapareix el periodisme, desapareixerem nosaltres»; per Pep Martí.
La Setmana i el compromís amb el català: de la tarda de llengua al foment de la lectura; per Mar Riera.
El passadís
El mal temps amenaçava ahir de suspendre la Festa de la Rosa, el tradicional inici de curs dels socialistes catalans a la Pineda de Gavà. A Salvador Illa, que va reiterar el compromís amb el finançament singular i rebatre els barons del PP, no el va acompanyar Pedro Sánchez (el president espanyol encara no ha celebrat amb les bases del PSC que tornen a presidir la Generalitat) i tampoc cap ministre del govern espanyol. Però sí diversos consellers del seu executiu. I també líders sindicals. A la trobada de militants socialistes van destacar Josep Maria Álvarez, líder de la UGT a Espanya, i Camil Ros, líder de la central a Catalunya. Tots dos van passar una estona i es van fer diverses fotos amb militants socialistes. Illa va assegurar al seu discurs que compliran el món del treball.
Vist i llegit
L'independentisme ha estat implacable amb Vox, al que els seus líders polítics i d'opinió han presentat com un partit d'extrema dreta i ultra a qui calia combatre i aplicar un cordó sanitari. Les crítiques al PSC per haver-hi coincidit en manifestacions unionistes quan el partit d'Abascal era extraparlamentari han estat a l'ordre del dia. Ara, però, Aliança Catalana és al Parlament i, per primer cop, hi ha una expressió independentista equiparable. I amb aquests alguns ja no són tan durs i sorgeixen dubtes tot i que, malgrat les diferències, les formes de fer i el discurs en temes com ara la immigració, la seguretat o el patriotisme són calcs. L'homonacionalisme al que Sílvia Orriols recorre per marcar distàncies amb els islamistes radicals s'ha convertit, sumat a un ultranacionalisme més acceptat en un context de replegament identitari, en argument per disculpar-los i convidar a revisar etiquetes.
"Aliança és favorable a posicions que se solen considerar progressistes, com ara els drets del col·lectiu LGBTI+, l’eutanàsia i l’avortament, o la no-discriminació per raó de gènere, entre més. I jo encara hi afegiria, perquè és fonamental a Catalunya, la lluita anticolonial d’Aliança enfront del colonialisme agressiu i catalanofòbic de Vox", escrivia a l'Ara el sociòleg Salvador Cardús a l'article "Qui defineix el mapa: els partits o els votants?" afirmant que és "discutible" qualificar Orriols d'extrema dreta.
El nom propi
Marc-André ter Stegen (Mönchengladbach, Alemanya, 1992) és, per desgràcia per ell, el nom propi del dia. Ho és per una greu lesió que el porter i capità es va fer ahir al camp del Vila-real, on el Barça va golejar, agafant la pilota en un córner al final la primera part. La lesió al genoll, que va obligar a treure'l en llitera i entre llàgrimes del camp, farà que, segurament, la temporada s'acabi per ell. El porter del Barça no estava en aquesta temporada al seu millor nivell malgrat la bona arrencada de l'equip de Hansi Flick a la Lliga. L'alacantí Iñaki Peña, fet a la Masia, sembla l'assenyalat per agafar-ne el testimoni. Fa unes setmanes el Barça, molt castigat per les lesions la temporada passada, va veure com una de les seves promeses, el jove de Berga Marc Bernal es lesionava i estarà gairebé un any sense jugar.
Ferran Casas i Manresa
Subdirector de Nació
Vols que t'arribi El Despertador de Nació cada matí al teu correu electrònic? Fes clic aquí per rebre'l.