Sánchez controla el partit

El president del govern espanyol, Pedro Sánchez, s'ha convertit en un autèntic especialista en allò que se'n diu caure dret. Sobreviu a eleccions, investidures, escàndols i pactes envitricollats i sembla que no hi hagi ni res ni ningú capaç de tombar-lo. A la judicialització de l'activitat professional de la seva dona, aquest estiu la dreta política i mediàtica i els seus crítics al PSOE hi havien afegit el finançament singular català, que es perfila com el gran assumpte del curs polític.

Deien que això el podia tombar, que s'havia fet d'amagat del partit i dels dirigents territorials encara que, just després d'anunciar-se l'acord entre el PSC i ERC, l'executiva federal del PSOE l'assumís com a propi. Ho va haver de fer atès que la investidura d'Illa va dependre de les coses que pot i ha de fer la Generalitat en llengua o habitatge, però, sobretot, de les que ha de fer el govern de l'Estat en finançament o Rodalies.  

Això havia de posar Sánchez contra les cordes i provocar una autèntica revolta al PSOE liderada per barons irats o per preteses personalitats com ara Josep Borrell. És el que pronosticaven les plomes més voluntaristes de la dreta espanyola; i també algunes de la nostrada, delerosa que tot descarrili per acabar no se sap ben bé on. Però, ves per on, el comitè federal socialista va ser una bassa d'oli i va fer evident fins a qui punt el seu lideratge i les seves polítiques tenen poca discussió.

Sánchez ha promès més diners (sempre és bona opció i l'Estat té marge a diferència del que passava en altres negociacions), ha fet anar bones paraules i afirmat que si algun altre territori vol accedir a allò que ha pactat Catalunya en matèria de recaptació i gestió d'impostos també ho podrà fer. Veurem què implica i si no és una excusa per posar aigua al vi.

La concreció és, òbviament, important i una incògnita, però el líder del PSOE va tenir un comitè federal extremadament plàcid. Només l'aragonès Javier Lambán, ja de sortida i a qui cada cop costa més de distingir de qualsevol dirigent del PP, i el castellanomanxec Emiliano García-Page, que fa temps que s'ha perdut el respecte amb Sánchez, van plantar cara.

Que el PSOE tingui un poder territorial sota mínims i ja no governi Andalusia ajuda, és clar. I molt. De fet, el líder del PSOE andalús, Juan Espadas, que ha pactat amb Sánchez que no li moguin la cadira, va afirmar que calia reconèixer singularitats i avançar en la línia federal. On Sánchez haurà de fer la feina és al Congrés, especialment amb Junts perquè difícilment els partits de Sumar posaran problemes. 

De maldecaps en tenen, en aquest assumpte, més al PP. Només es posen d'acord per carregar contra l'acord català. Dominen el mapa autonòmic i tenen interessos contraposats. D'aquí l'enorme preocupació d'Alberto Núñez Feijóo i d'Isabel Díaz-Ayuso —xèrifa del Madrid DF i beneficiària de l'actual model estatista i radial— perquè el País Valencià o les Balears, amb una situació molt similar a la catalana, negociïn pel seu compte.

Sánchez pot respirar alleugerit i preparar tranquil el congrés del PSOE que ha de facilitar relleu. Però també està més clar encara que el compliment o no dels acords depèn exclusivament de la seva voluntat política i de l'habilitat d'Illa per fer realitat un èxit de país i guanyar credibilitat com a president. Hi ha cada cop menys excuses. 

El passadís

Foment va donar un suport clar però amb poc entusiasme al finançament singular. La patronal que lidera Josep Sánchez Llibre mesura molt les seves paraules malgrat que aquesta ha estat una prioritat històrica. Una de les seves prioritats és no topar amb els poders econòmics madrilenys, que actuen amb una tremenda lleialtat a la dreta, a la del PP i més enllà. El comunicat de Foment avalant una reforma real volia ser també un avís a navegants davant l'assemblea de la CEOE del 18 de setembre, on aquest assumpte es posarà damunt la taula i es preveu una discussió acalorada.

Per cert, que fa un temps que els assumptes públics i la relació amb les Corts a la gran patronal espanyola la dirigeix un vell conegut de la política catalana: l'exdiputat del PP al Parlament i al Congrés i exsecretari d'Estat José Luis Ayllón. Un home de partit que era molt afí a Soraya Sáenz de Santamaría.  

Vist i llegit

El 47 fa pocs dies que s'ha estrenat i està omplint les sales de cine. La pel·lícula de Marcel Barrena, a qui Maria Rabella entrevistava aquest cap de setmana, explica la duresa del franquisme i el cas real d'un conductor d'autobús i líder veïnal del barri de Torre Baró, Manolo Vital, per millorar aquell racó de Barcelona ja durant la Transició. David Cobo va visitar fa pocs dies el barri i retratar-ne la realitat, encara marcada per les estretors. Amb un repartiment liderat per un colossal Eduard Fernández tracta amb respecte i rigor la integració al país i a la seva llengua dels centenars de milers de persones que van arribar d'altres punts de l'Estat.

Però, lluny de polèmiques estèrils o declaracions provocadores, és un bonic i necessari homenatge a les lluites populars i veïnals (ara víctimes del tansemenfotisme) que ens recorda que l'organització comunitària té sentit i que lluitar val la pena. Us la recomano, així com l'opinió que escriu Montserrat Tura. Aquí en podeu veure el tràiler. 

El nom propi

L'escola catalana és el nom propi del dia. Centenars de milers d'alumnes tornen avui a les classes. A la pública ho faran sense la sisena hora, però amb el panorama una mica més pacificat gràcies a la treva sindical pel canvi de Govern i amb un pla de xoc per les matemàtiques i la lectura que va preparar l'anterior executiu per començar a revertir els mals resultats de l'Informe Pisa. La segregació escolar, la necessitat d'integrar els nouvinguts al sistema i la de preservar el model lingüístic dels embats judicials seguiran a l'ordre del dia. Aquí teniu una guia. Molta força als alumnes, als mestres i als pares! 

Ferran Casas i Manresa
Subdirector de Nació

Vols que t'arribi El Despertador de Nació cada matí al teu correu electrònic? Fes clic aquí per rebre'l.