El «last dance» de Rafa Nadal

André Agassi, un dels talents més heterodoxos del tenis i icona indiscutible dels anys 90, dedica només una línia a Rafa Nadal a Open, unes memòries àmpliament recomanables fins i tot per aquells a qui l'esport de la raqueta els generi una certa urticària. "No havia vist mai ningú moure's així en una pista", sentencia el tenista de Las Vegas, que el va patir en més d'una ocasió quan enfilava el tram final de la seva carrera. Ara és Nadal qui ha activat, forçat per les lesions i l'edat, el compte enrere d'una trajectòria que l'ha portat a ser considerat -amb raó- no només un dels millors tenistes de la història, sinó també un dels millors esportistes de les últimes dècades. Perquè Agassi té raó: és probable que ningú s'hagi mogut tant i tan bé en una pista, sobretot en terra batuda. L'èpica, la suor i la capacitat de portar el cos al límit amaguen un talent descomunal que ha anat emergint al llarg dels anys. El Nadal d'ara no és el del 2005, primer any en què es va endur el Roland Garros, epicentre de la tirania practicada sobre terra batuda.


Del tenista de Manacor -nascut el 1986, un any abans que Novak Djokovic i cinc després que Roger Federer, els altres dos components del Big Three- se'n recorden exhibicions a tot arreu, remuntades impossibles, victòries inexplicables des de la ciència, recuperacions miraculoses, i se n'acostuma a obviar la dimensió purament tècnica. Un exemple clàssic: l'any 2009, després de vèncer Fernando Verdasco en unes semifinals taquicàrdiques a l'Open d'Austràlia, es va plantar a la final havent recuperat només unes hores. I el que el va fer guanyar la final davant Federer -les llàgrimes del suís van ser la foto de la jornada quan es feia l'entrega de trofeus- no va ser la capacitat física, sinó la capacitat de creuar el revés sobre la dreta del rival. Va ser un triomf mental, sí, com sempre al tenis de primer nivell, però sobretot tàctic. Perquè si Nadal ha arribat on ha arribat, és a dir, al cim de l'esport, és perquè té els cops i té la intel·ligència. 

Cops, intel·ligència i capacitat de treball. Jugadors que van competir contra el tenista de Manacor en les categories inferiors de l'ATP encara recorden com de difícil era batre'l. A principis dels 2000, en una pista de terra batuda del Club Tenis Bonasport, a la zona alta de Barcelona, Nadal jugava contra un croat més gran que ell que es desesperava davant la incapacitat de tancar els punts. No hi havia pilota que l'exnúmero u no lluités. Les tornava totes bombejades, molt per sobre de la xarxa -Federer es faria un tip de cobrir-se el revés a una mà per evitar l'efecte de la dreta de Nadal, sobretot a terra batuda-, i això li permetia recuperar la posició i, de passada, desesperar el rival. Aquella tarda al Bonasport -va guanyar, per descomptat, i al cap de poc ja jugava la següent ronda- ja hi havia els fonaments del tenista que seria anys després.

El palmarès és per emmarcar -22 Grand Slams, tants com Djokovic; són els que en tenen més per sobre dels 21 de Federer-, però l'important abans d'afrontar la retirada és el llegat, que va molt més enllà del que ha passat -i passarà- a les pistes. El que quedarà és Nadal recuperant dos sets en contra davant Daniil Medvedev a Austràlia l'any passat; Nadal enduent-se un duel titànic a cinc sets amb Federer a Wimbledon l'any 2008, que no és el millor partit de la història però s'hi assembla; Nadal amb 18 anys abassegant Andy Roddick a la terra batuda de Sevilla en la primera Copa Davis que es va endur com a professional; Nadal guanyant 14 vegades Roland Garros. Una xifra que, amb perspectiva històrica, és incomparable. És com si un ciclista guanyés 14 vegades el Tour de França en un període inferior als 20 anys, per exemple. En certa manera, el tenista de Manacor s'assembla al Reial Madrid, tant en les formes com en el fons.

Amic de lluir una espanyolitat desacomplexada -és el màxim exponent de la frase soy español, a qué quieres que te gane encunyada en els anys gloriosos de la selecció espanyola de futbol i de la irrupció de Nadal- i amb un perfil polític allunyat de la socialdemocràcia, ha estat i és una bèstia competitiva. L'estètica és important -els pantalons pirates dels inicis, de dubtós gust, com les samarretes sense mànigues que va popularitzar-, però encara ho és més l'autoritat, sobretot en un esport que es juga cara a cara i sense escapatòria possible. En els grans duels de la seva carrera hi ha un moment que es repeteix: després d'un punt llarg que semblava perdut, aconsegueix un passing inapel·lable i ho celebra mirant la seva llotja, amb la determinació als ulls; el rival, en aquell moment, fa el mateix, però amb les mans a la cintura i gest d'incomprensió. És el precís instant en què tothom intueix com acabarà la batalla.

Nadal és maniàtic -les ampolles perfectament col·locades davant del banc, els mateixos apòsits a les mans, repàs de les celles per treure'n la suor abans de servir, el característic gest amb els pantalons- i conservador, reticent als canvis de normativa i clàssic en general, com si no entengués que l'esport -i la vida- puguin tenir aproximacions diferents. Els seus detractors podran dir que si fos dretà no hauria passat de ser el número cinquanta del món; que existeixen sospites sobre recuperacions miraculoses -alimentades per un seguit de tenistes, sempre fora d'Espanya, que han insinuat l'existència de dopatge, mai demostrat per les autoritats-; i que ha pesat sempre més l'esforç que el talent. Però el cert és que, sense aquest esforç, mai hauria magnificat el talent. I que, per descomptat, sense el talent l'esforç hauria estat en va.