12
de novembre
del
2023
Actualitzat
a les
20:50h
L'any 2010 l'Assemblea General de les Nacions Unides (ONU) va reconèixer l'aigua com un dret universal. En concret, especifica que "tots els éssers humans tenen dret a tenir accés a una quantitat d'aigua suficient per a l'ús domèstic i personal, segura, acceptable, assequible i accessible físicament". A més, estima que no s'hauria d'invertir més del 3% dels ingressos de la llar en aquest servei. Alhora, el sisè dels Objectius de Desenvolupament Sostenible (ODS) fa referència a "garantir la disponibilitat de l'aigua i la seva gestió sostenible".
No obstant això, segons l'últim informe de l'Organització de Consumidors i Usuaris (OCU) -del passat mes de juliol- l'aigua de Barcelona és la més cara de tot l'estat espanyol. Mentre que a la capital catalana es paguen 570 euros anuals per 175 m³ -el que es considera un consum mitjà en una llar amb tres o quatre persones-, a Guadalajara el cost és de 164 euros. Pel mig del rànquing trobem les altres capitals catalanes: Lleida és la sisena ciutat on l'aigua es paga més cara (442 euros), seguida de Tarragona (453 euros). Girona (328 euros) està en la posició número 19, encara per davant de ciutats com Saragossa (284 euros), Madrid (253 euros) o Sant Sebastià (206 euros).
Quins factors expliquen aquesta diferència de preus? Doncs, d'una banda, els costos fixos que marquen els ajuntaments i que serveixen per pagar una part del preu del servei. El que es paga no té res a veure amb el consum que es fa i pot anar des dels 150 euros a Barcelona, fins als 20 euros que es paguen a Valladolid. Una altra explicació són els increments que s'han aplicat els últims tres anys, d'un 2,2% aproximadament. Però per sobre de tot, hi ha la privatització del servei.
Des de la plataforma Aigua és Vida expliquen en declaracions a Nació que Catalunya és el territori del món on hi ha un percentatge més elevat de privatització del servei d'aigua -al voltant del 80%- mentre que a la resta d'Espanya és d'un 50% i al món d'un 20%. Això, en un context de sequera, apunten que és "contra natura", ja que el que cal promoure "és precisament que baixin els consums i els privats viuen de facturar el màxim". El portaveu de la plataforma, Dante Maschio, descriu el negoci de l'aigua com un "negoci rodó" amb empreses que tenen molt poder fruit, entre d'altres coses, dels contractes de servei extremadament llargs dels quals gaudeixen.
En cap altra concessió pública els contractes duren una mitjana de 50 anys, assegura el coordinador d'Associació de Municipis i Entitats per l'Aigua Pública (AMAP), Lluís Basteiro, però amb l'aigua sí. Això ha fet que, amb el temps, els municipis hagin perdut el control del servei d'abastiment d'aigua i encara sigui més difícil municipalitzar-lo. No obstant això, alguns com Terrassa, ho han aconseguit. L'any 2019 va crear Taigua, l'empresa pública d'aigua a la ciutat per posar punt final a 75 anys de servei per part de Mina Aigües de Terrassa. Un procés costós, -també judicialment- que ha acabat per tornar l'aigua als terrassencs.
El mateix han intentat fer municipis de l'Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB) com Ripollet o Sant Cugat, que després d'aprovar inicialment el canvi de gestió -en el primer cas- o presentar un estudi on s'exposava que la gestió pública seria la més eficient i sostenible -en el segon-, una sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) del 2020 els impossibilitava el canvi de gestió sense l'aprovació de l'AMB perquè el text sosté que aquest ens supramunicipal és qui té la competència sobre la gestió de l'aigua dels municipis que en formen part.
En aquest sentit, l'exalcalde de Ripollet amb Decidim (2015-2023), José María Osuna, expressa -en declaracions a Nació- que quan van conèixer la sentència ja tenien els estudis fets i l'empresa pública per gestionar l'aigua a punt. "No discutim la sentència, però vam intentar arribar a un acord temporal i limitat" amb l'AMB per gestionar l'aigua amb l'empresa pública mentre no es posava en marxa l'operador metropolità però "sempre ens vam trobar amb un bloqueig de l'alcalde socialista de Cornellà i vicepresident executiu, Antoni Balmon", apunta Osuna. A més, aquest mes d'octubre el govern de Ripollet (PSC i ERC) han aprovat donar-se de baixa de l'AMAP. Per Osuna "és una mala notícia perquè es renuncia a la lluita per les gestions municipals". En aquest sentit, l'exalcalde apunta a una indicació política del PSC per tirar endavant la proposta.
Les concessions de l'aigua de nou municipis de l'AMB Sant Cugat, Corbera de Llobregat, Ripollet, Tiana, Molins de Rei, Cervelló, Sant Andreu de la Barca, La Palma de Cervelló i Bellaterra o s'acaben aquest 2023 o ja fa uns anys que es troben en pròrrogues l'espera de decidir el model de gestió. Alguns, com Tiana, han fet un allargament de contracte perquè ja havia esgotat les pròrrogues i cal seguir donant un servei bàsic a la ciutadania. I a Sant Andreu de la Barca s'ha fet una nova licitació que ara caldrà veure com s'integra al model de l'AMB. Fonts de l'AMB consultades per aquest mitjà afirmen que s'està treballant per solucionar la situació d'aquests municipis però asseguren que "no serà ràpid ni immediat".
Sobre la taula, tres possibles models per gestionar el servei d'aigua: a través d'empreses 100% públiques, com fa El Prat de Llobregat; amb un model de gestió privada, com ha estat el cas de molts municipis fins a l'actualitat o amb una empresa mixta com és el cas d'Aigües de Barcelona que té una participació del 75% d'Agbar, un 15% de l'AMB i un altre 15% de Criteria Caixa. Precisament, l'any 2019 unasentència del Tribunal Suprem (TS) avalava aquesta socitat mixta d'Agbar i l'AMB que l'Ajuntament de Barcelona havia posat en dubte la seva legalitat a l'hora de constituir-se. Un revés a l'aleshores govern d'Ada Colau que va deixar en paper mullat els tràmits per crear una empresa pública de l'aigua a la capital catalana.
De fet, sota la presidència de Colau al Consell Metropolità en el mandat anterior, s'havia apostat per obrir la porta a la gestió pública dels municipis. Fins i tot, l'any 2021 des de l'AMAP es va fer a Terrassa el primer congrés de la Gestió Pública del Servei d'Aigua i l’AMB va crear una comissió d’estudi per determinar quina és la millor forma de gestió, que va resultar ser la pública. En aquell moment, Eloi Badia (En Comú Podem) era el vicepresident d'Ecologia de l'AMB, que incloïa, la matèria en relació amb el Cicle de l'Aigua.
No obstant això, amb els bons resultats del PSC als comicis municipals d'enguany, els socialistes -amb Jaume Collboni al capdavant-, s'han adjudicat bona part de les vicepresidències de l'Àrea com la del Cicle de l'Aigua, que ara ostenta l'alcaldessa de Sant Joan Despí, Belén García. Alhora, el passat mes de juny l'AMB -via decret de gerència- va desestimar la redacció de dos estudis sobre la viabilitat jurídica i econòmica de dues empreses (un estudi sobre una empresa pública i l’altre sobre una empresa mixta) per gestionar l’abastament d’aigua domiciliària de l’AMB.
Davant de tot això, fonts de diversos municipis consultats per Nació veuen difícil que des de l'Àrea Metropolitana es faci campanya per municipalitzar la gestió de l'aigua, ho consideren un embat polític liderat pel PSC. "Quan Balmon es reuneix amb els alcaldes és perquè descartin la gestió pública", apunten des de l'AMAP. Segons Aigua és Vida, el que s'està fent és no deixar marge per una gestió pública perquè "el model mixt és igual o més pervers que el privat, ja que el control que té és molt minoritari".
Aquest mitjà ha demanat explicacions als responsables de l'AMB, però han declinat la petició de parlar d'hipòtesis fins que no hi hagi una fórmula tancada per aquests municipis. Caldrà veure, doncs, si serà a través d'un sol gestor metropolità o per a cada una de les poblacions que tenen pressa per desencallar una situació anòmala, si serà l'empresa mixta Aigües de Barcelona i per quants anys tindrà la concessió. "Ara que malgrat els debats que s'han fet sobre els models de gestió estem limitats per unes decisions judicials, demanem que l'Àrea es posi les piles", reclama l'alcalde de Tiana, Isaac Salvatierra, que veu com la voluntat de municipalitzar el servei s'esfuma.
No obstant això, segons l'últim informe de l'Organització de Consumidors i Usuaris (OCU) -del passat mes de juliol- l'aigua de Barcelona és la més cara de tot l'estat espanyol. Mentre que a la capital catalana es paguen 570 euros anuals per 175 m³ -el que es considera un consum mitjà en una llar amb tres o quatre persones-, a Guadalajara el cost és de 164 euros. Pel mig del rànquing trobem les altres capitals catalanes: Lleida és la sisena ciutat on l'aigua es paga més cara (442 euros), seguida de Tarragona (453 euros). Girona (328 euros) està en la posició número 19, encara per davant de ciutats com Saragossa (284 euros), Madrid (253 euros) o Sant Sebastià (206 euros).
Quins factors expliquen aquesta diferència de preus? Doncs, d'una banda, els costos fixos que marquen els ajuntaments i que serveixen per pagar una part del preu del servei. El que es paga no té res a veure amb el consum que es fa i pot anar des dels 150 euros a Barcelona, fins als 20 euros que es paguen a Valladolid. Una altra explicació són els increments que s'han aplicat els últims tres anys, d'un 2,2% aproximadament. Però per sobre de tot, hi ha la privatització del servei.
Catalunya, el km0 de la privatització de l'aigua
Des de la plataforma Aigua és Vida expliquen en declaracions a Nació que Catalunya és el territori del món on hi ha un percentatge més elevat de privatització del servei d'aigua -al voltant del 80%- mentre que a la resta d'Espanya és d'un 50% i al món d'un 20%. Això, en un context de sequera, apunten que és "contra natura", ja que el que cal promoure "és precisament que baixin els consums i els privats viuen de facturar el màxim". El portaveu de la plataforma, Dante Maschio, descriu el negoci de l'aigua com un "negoci rodó" amb empreses que tenen molt poder fruit, entre d'altres coses, dels contractes de servei extremadament llargs dels quals gaudeixen.En cap altra concessió pública els contractes duren una mitjana de 50 anys, assegura el coordinador d'Associació de Municipis i Entitats per l'Aigua Pública (AMAP), Lluís Basteiro, però amb l'aigua sí. Això ha fet que, amb el temps, els municipis hagin perdut el control del servei d'abastiment d'aigua i encara sigui més difícil municipalitzar-lo. No obstant això, alguns com Terrassa, ho han aconseguit. L'any 2019 va crear Taigua, l'empresa pública d'aigua a la ciutat per posar punt final a 75 anys de servei per part de Mina Aigües de Terrassa. Un procés costós, -també judicialment- que ha acabat per tornar l'aigua als terrassencs.
El mateix han intentat fer municipis de l'Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB) com Ripollet o Sant Cugat, que després d'aprovar inicialment el canvi de gestió -en el primer cas- o presentar un estudi on s'exposava que la gestió pública seria la més eficient i sostenible -en el segon-, una sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) del 2020 els impossibilitava el canvi de gestió sense l'aprovació de l'AMB perquè el text sosté que aquest ens supramunicipal és qui té la competència sobre la gestió de l'aigua dels municipis que en formen part.
En aquest sentit, l'exalcalde de Ripollet amb Decidim (2015-2023), José María Osuna, expressa -en declaracions a Nació- que quan van conèixer la sentència ja tenien els estudis fets i l'empresa pública per gestionar l'aigua a punt. "No discutim la sentència, però vam intentar arribar a un acord temporal i limitat" amb l'AMB per gestionar l'aigua amb l'empresa pública mentre no es posava en marxa l'operador metropolità però "sempre ens vam trobar amb un bloqueig de l'alcalde socialista de Cornellà i vicepresident executiu, Antoni Balmon", apunta Osuna. A més, aquest mes d'octubre el govern de Ripollet (PSC i ERC) han aprovat donar-se de baixa de l'AMAP. Per Osuna "és una mala notícia perquè es renuncia a la lluita per les gestions municipals". En aquest sentit, l'exalcalde apunta a una indicació política del PSC per tirar endavant la proposta.
La gestió pública metropolitana, gairebé descartada
Les concessions de l'aigua de nou municipis de l'AMB Sant Cugat, Corbera de Llobregat, Ripollet, Tiana, Molins de Rei, Cervelló, Sant Andreu de la Barca, La Palma de Cervelló i Bellaterra o s'acaben aquest 2023 o ja fa uns anys que es troben en pròrrogues l'espera de decidir el model de gestió. Alguns, com Tiana, han fet un allargament de contracte perquè ja havia esgotat les pròrrogues i cal seguir donant un servei bàsic a la ciutadania. I a Sant Andreu de la Barca s'ha fet una nova licitació que ara caldrà veure com s'integra al model de l'AMB. Fonts de l'AMB consultades per aquest mitjà afirmen que s'està treballant per solucionar la situació d'aquests municipis però asseguren que "no serà ràpid ni immediat". Sobre la taula, tres possibles models per gestionar el servei d'aigua: a través d'empreses 100% públiques, com fa El Prat de Llobregat; amb un model de gestió privada, com ha estat el cas de molts municipis fins a l'actualitat o amb una empresa mixta com és el cas d'Aigües de Barcelona que té una participació del 75% d'Agbar, un 15% de l'AMB i un altre 15% de Criteria Caixa. Precisament, l'any 2019 unasentència del Tribunal Suprem (TS) avalava aquesta socitat mixta d'Agbar i l'AMB que l'Ajuntament de Barcelona havia posat en dubte la seva legalitat a l'hora de constituir-se. Un revés a l'aleshores govern d'Ada Colau que va deixar en paper mullat els tràmits per crear una empresa pública de l'aigua a la capital catalana.
De fet, sota la presidència de Colau al Consell Metropolità en el mandat anterior, s'havia apostat per obrir la porta a la gestió pública dels municipis. Fins i tot, l'any 2021 des de l'AMAP es va fer a Terrassa el primer congrés de la Gestió Pública del Servei d'Aigua i l’AMB va crear una comissió d’estudi per determinar quina és la millor forma de gestió, que va resultar ser la pública. En aquell moment, Eloi Badia (En Comú Podem) era el vicepresident d'Ecologia de l'AMB, que incloïa, la matèria en relació amb el Cicle de l'Aigua.
No obstant això, amb els bons resultats del PSC als comicis municipals d'enguany, els socialistes -amb Jaume Collboni al capdavant-, s'han adjudicat bona part de les vicepresidències de l'Àrea com la del Cicle de l'Aigua, que ara ostenta l'alcaldessa de Sant Joan Despí, Belén García. Alhora, el passat mes de juny l'AMB -via decret de gerència- va desestimar la redacció de dos estudis sobre la viabilitat jurídica i econòmica de dues empreses (un estudi sobre una empresa pública i l’altre sobre una empresa mixta) per gestionar l’abastament d’aigua domiciliària de l’AMB.
Davant de tot això, fonts de diversos municipis consultats per Nació veuen difícil que des de l'Àrea Metropolitana es faci campanya per municipalitzar la gestió de l'aigua, ho consideren un embat polític liderat pel PSC. "Quan Balmon es reuneix amb els alcaldes és perquè descartin la gestió pública", apunten des de l'AMAP. Segons Aigua és Vida, el que s'està fent és no deixar marge per una gestió pública perquè "el model mixt és igual o més pervers que el privat, ja que el control que té és molt minoritari".
Aquest mitjà ha demanat explicacions als responsables de l'AMB, però han declinat la petició de parlar d'hipòtesis fins que no hi hagi una fórmula tancada per aquests municipis. Caldrà veure, doncs, si serà a través d'un sol gestor metropolità o per a cada una de les poblacions que tenen pressa per desencallar una situació anòmala, si serà l'empresa mixta Aigües de Barcelona i per quants anys tindrà la concessió. "Ara que malgrat els debats que s'han fet sobre els models de gestió estem limitats per unes decisions judicials, demanem que l'Àrea es posi les piles", reclama l'alcalde de Tiana, Isaac Salvatierra, que veu com la voluntat de municipalitzar el servei s'esfuma.