24
de desembre
del
2022
Actualitzat
el
12
de gener
del
2023
a les
8:38h
Els ulls d’en Pere Segarra s’humitegen gairebé sempre que observa la seva finca de les Borges Blanques. Amb 75 anys, ha passat molt temps cuidant unes terres que ara deixarà en mans d’algun altre pagès que la vulgui. “Si tinc sort de trobar-lo”, reconeix.
L’edat i alguns problemes de salut l’han fet prendre la difícil decisió d’abandonar l’activitat agrària (i més de mil olivers i desenes d’ametllers). És la quarta generació de propietaris d’unes terres on també s’hi ha conreat cereal, però que la recent arribada del canal Segarra-Garrigues l’ha convertit en una finca més productiva.
“Mai he volgut que els meus dos fills s’hi dediquessin”, admet Segarra. Els impostos, la inflació i la dictadura del mercat han fet que “no es pugui viure ja de l’agricultura”. Ara busca algú altre que se’n cuidi.
El cas d’en Pere Segarra és un de molts que hi ha actualment a Catalunya. La manca de relleu generacional a la pagesia està provocant l’abandonament imparable de terres. Segons l’Institut Català d’Estadística, en els darrers vint anyss’han perdut prop de 100.000 hectàrees de conreus.
En contrapartida, els boscos han augmentat en una proporció semblant. A les comarques de Tarragona i Lleida, l’abandonament de terres ha suposat una major superfície forestal i, en conseqüència, més combustible per a futurs incendis. A les de Barcelona i part de Girona, la pressió arriba més per l'expansió urbanística. De fet, un estudi de la Diputació de Barcelona assenyala que des de 1956 s'ha passat del 3 al 12% de sòl urbanitzat.
Un banc de terres és bàsicament una base de dades que ajuda a connectar propietaris que volen oferir les seves terres amb d’altres que busquen pagesos per treballar-les. Qui vulgui conrear una finca a un preu raonable ha de visitar virtualment un d’aquests bancs, mirar la ubicació que més li convingui i demanar de negociar amb el propietari.
La majoria d’acords són d’arrendament, masoveria, cessió o parceria. Gairebé mai s’acorda la venda. I els gestors dels bancs de terres són els encarregats de què el procés es faci bé, assessorant sobre els tràmits legals i vetllant per uns preus justos. La majoria estan basats en les recomanacions de l'Agència Tributària, tot i que també s’adapten als preus més populars. A la demarcació de Lleida, per exemple, les tarifes acceptables d’una finca de secà es mouen entre 3.000 i 4.500 euros per hectàrea (en regadiu, aquest preu es dobla).
“Això és una carrera de fons”, admet Pere Navarro, tècnic de BCN Smart Rural, un projecte de la Diputació de Barcelona que promou el desenvolupament agrari i que des de 2019 gestiona tres bancs de terres: Montserrat, Bages i vall del Ges-Bisaura.
Els vincles emocionals amb la propietat, la guerra bruta de l’especulació immobiliària, el difícil accés a les finques (sobretot a les comarques de muntanya) i la llei de protecció de dades fa que els acords entre oferents i demandants se signin amb comptagotes. “El ritme a Barcelona és de tot just cinc contractes a l’any”, admet Navarro.
La lentitud és causada per la complexitat del procés. Els banquers de terres no sols intenten connectar persones, sinó assegurar-se de què els projectes agraris siguin viables. Navarro recorda que durant el confinament per la pandèmia van rebre una allau de demandes de persones que, fartes d’estar tancades al seu pis, s’imaginaven un futur idíl·lic d’hortolà. “Em vaig encarregar de treure els fums del cap a la majoria”, admet.
Adquirir i desenvolupar una finca ingressada al banc obliga a tenir les idees ben clares. Per això es va publicar L’aventura de ser pagès, una guia pràctica resumida en deu passos per no fracassar. Els bancs de terres serveixen per donar encara més garanties. Per exemple, el Consell Comarcal del Baix Camp incorpora altres serveis que tanquen el cicle agroalimentari, com el Mercat de Recursos (per intercanviar eines, materials i coneixements) i el Mercat de la Pagesia (una xarxa per a la comercialització).
Un altre cop de mà d’un banc de terres és el que van rebre en Sergi Ruiz i la Tatiana Segura. La parella va descobrir pel seu compte tres hectàrees de terra erma a Esparreguera, als voltants d’un antic camí (anomenat Camí de Fontanals), per on antigament circulaven carros i es cultivava vinya i olivera.
Els antics plans per fer-hi passar l’autovia A-2 o projectes avortats com un camp de golf i una pedrera van acabar deixant la zona en mans d’especuladors i, finalment, al seu abandonament. Ara tot és un bosc de difícil accés.
La parella, fills d’Esparreguera, hi ha estrenat el seu projecte Can Rasca Orella, un pla que practica la permacultura, basada en els principis naturals de l’ecosistema. “Aquestes terres no estaven catalogades a cap banc”, explica Sergi Ruiz. Però després de contactar directament amb els propietaris, els responsables del Parc Rural del Llobregat els van donar l’assessorament necessari per “arribar a un bon acord”, a més de maquinària per netejar i reiniciar les terres. “La seva ajuda va ser impagable”, reconeix Ruiz.
Marc Caralt, un jove de 29 anys, és el primer que ha estrenat l’espai-test de Sant Vicenç dels Horts, un projecte municipal amb el suport de l'Àrea Metropolitana de Barcelona. Des del passat mes de març cultiva en una finca d’una hectàrea que l’ajuntament li ha cedit gratuïtament durant els pròxims tres anys perquè hi faci les seves proves hortofructícoles.
Caralt va començar a l’estiu amb una primera collita de tomàquets, albergínies, pebrots, síndries i melons. Ara a l’hivern segueix amb la bleda, l’enciam, la remolatxa, l’api i el bròquil. Fa venda directa a domicili i de moment encara n’està estudiant la viabilitat.
“Necessito més temps per saber si això em funcionarà”, admet Caral, que calcula que l’any vinent començarà la recerca de terres per a una explotació definitiva. “El camp necessita el seu ritme” reconeix aquest agricultor, que s’ha format de forma autodidàctica.
Joves com ell són els que estan més buscats a la Catalunya rural. El jubilat Pere Segarra confia que algun dia en trobi un per conservar vives les seves finques de les Borges Blanques. El banc de terres del Consell Comarcal de les Garrigues, que amb sols un any de vida s’acaba de fusionar amb el dels regants del Garrigues Sud, serà la principal eina.
Potser no tots els bancs són tan dolents...
L’edat i alguns problemes de salut l’han fet prendre la difícil decisió d’abandonar l’activitat agrària (i més de mil olivers i desenes d’ametllers). És la quarta generació de propietaris d’unes terres on també s’hi ha conreat cereal, però que la recent arribada del canal Segarra-Garrigues l’ha convertit en una finca més productiva.
“Mai he volgut que els meus dos fills s’hi dediquessin”, admet Segarra. Els impostos, la inflació i la dictadura del mercat han fet que “no es pugui viure ja de l’agricultura”. Ara busca algú altre que se’n cuidi.
El cas d’en Pere Segarra és un de molts que hi ha actualment a Catalunya. La manca de relleu generacional a la pagesia està provocant l’abandonament imparable de terres. Segons l’Institut Català d’Estadística, en els darrers vint anyss’han perdut prop de 100.000 hectàrees de conreus.
En contrapartida, els boscos han augmentat en una proporció semblant. A les comarques de Tarragona i Lleida, l’abandonament de terres ha suposat una major superfície forestal i, en conseqüència, més combustible per a futurs incendis. A les de Barcelona i part de Girona, la pressió arriba més per l'expansió urbanística. De fet, un estudi de la Diputació de Barcelona assenyala que des de 1956 s'ha passat del 3 al 12% de sòl urbanitzat.
Frenar la pèrdua de sòl agrícola
Per desaccelerar aquesta dinàmica, els consells comarcals del Baix Camp i del Priorat van ser de les primeres administracions públiques a desenvolupar fa cinc anys el concepte del banc de terres. Es tracta d’una idea que ja existia a les cooperatives agràries i que els ens comarcals van voler també impulsar. Ara n'hi ha una desena gestionats per les administracions i diversos més per part d'entitats agrícoles i comunitats de regants.Un banc de terres és bàsicament una base de dades que ajuda a connectar propietaris que volen oferir les seves terres amb d’altres que busquen pagesos per treballar-les. Qui vulgui conrear una finca a un preu raonable ha de visitar virtualment un d’aquests bancs, mirar la ubicació que més li convingui i demanar de negociar amb el propietari.
La majoria d’acords són d’arrendament, masoveria, cessió o parceria. Gairebé mai s’acorda la venda. I els gestors dels bancs de terres són els encarregats de què el procés es faci bé, assessorant sobre els tràmits legals i vetllant per uns preus justos. La majoria estan basats en les recomanacions de l'Agència Tributària, tot i que també s’adapten als preus més populars. A la demarcació de Lleida, per exemple, les tarifes acceptables d’una finca de secà es mouen entre 3.000 i 4.500 euros per hectàrea (en regadiu, aquest preu es dobla).
1.500 hectàrees ingressades
Aquesta desena de bancs públics apleguen actualment una oferta conjunta d’unes 1.500 hectàrees. Es tracta d’una superfície més aviat petita, tenint en compte que el potencial de tot Catalunya és d’unes 100.000 hectàrees de terres agrícoles en desús, en procés d’abandonament o ja abandonades.“Això és una carrera de fons”, admet Pere Navarro, tècnic de BCN Smart Rural, un projecte de la Diputació de Barcelona que promou el desenvolupament agrari i que des de 2019 gestiona tres bancs de terres: Montserrat, Bages i vall del Ges-Bisaura.
La tasca dels bancs de terres és una carrera de fons.
Els vincles emocionals amb la propietat, la guerra bruta de l’especulació immobiliària, el difícil accés a les finques (sobretot a les comarques de muntanya) i la llei de protecció de dades fa que els acords entre oferents i demandants se signin amb comptagotes. “El ritme a Barcelona és de tot just cinc contractes a l’any”, admet Navarro.
La lentitud és causada per la complexitat del procés. Els banquers de terres no sols intenten connectar persones, sinó assegurar-se de què els projectes agraris siguin viables. Navarro recorda que durant el confinament per la pandèmia van rebre una allau de demandes de persones que, fartes d’estar tancades al seu pis, s’imaginaven un futur idíl·lic d’hortolà. “Em vaig encarregar de treure els fums del cap a la majoria”, admet.
Adquirir i desenvolupar una finca ingressada al banc obliga a tenir les idees ben clares. Per això es va publicar L’aventura de ser pagès, una guia pràctica resumida en deu passos per no fracassar. Els bancs de terres serveixen per donar encara més garanties. Per exemple, el Consell Comarcal del Baix Camp incorpora altres serveis que tanquen el cicle agroalimentari, com el Mercat de Recursos (per intercanviar eines, materials i coneixements) i el Mercat de la Pagesia (una xarxa per a la comercialització).
Mai he volgut que els meus fills es dediquessin a l'agricultura.
Un altre cop de mà d’un banc de terres és el que van rebre en Sergi Ruiz i la Tatiana Segura. La parella va descobrir pel seu compte tres hectàrees de terra erma a Esparreguera, als voltants d’un antic camí (anomenat Camí de Fontanals), per on antigament circulaven carros i es cultivava vinya i olivera.
Els antics plans per fer-hi passar l’autovia A-2 o projectes avortats com un camp de golf i una pedrera van acabar deixant la zona en mans d’especuladors i, finalment, al seu abandonament. Ara tot és un bosc de difícil accés.
La parella, fills d’Esparreguera, hi ha estrenat el seu projecte Can Rasca Orella, un pla que practica la permacultura, basada en els principis naturals de l’ecosistema. “Aquestes terres no estaven catalogades a cap banc”, explica Sergi Ruiz. Però després de contactar directament amb els propietaris, els responsables del Parc Rural del Llobregat els van donar l’assessorament necessari per “arribar a un bon acord”, a més de maquinària per netejar i reiniciar les terres. “La seva ajuda va ser impagable”, reconeix Ruiz.
Els espais-test
Una de les millors maneres de saber si un projecte agrari té garanties d’èxit és l’espai-test. Es tracta d’una fórmula ja consolidada a França i que aquí tot just és embrionària. Un viver d’agricultors de Rufea (Lleida) i l’espai gestionat per l’ajuntament de Sant Vicenç dels Horts són els dos únics exemples agraris en actiu a tot Catalunya (n’hi ha d’altres en projecte al Vallès Oriental i alguns més de contingut ramader al Lluçanès i Osona).El jove Marc Caralt ha estrenat l'espai-test de Sant Vicenç dels Horts. Foto: Adrià Costa
Marc Caralt, un jove de 29 anys, és el primer que ha estrenat l’espai-test de Sant Vicenç dels Horts, un projecte municipal amb el suport de l'Àrea Metropolitana de Barcelona. Des del passat mes de març cultiva en una finca d’una hectàrea que l’ajuntament li ha cedit gratuïtament durant els pròxims tres anys perquè hi faci les seves proves hortofructícoles.
Caralt va començar a l’estiu amb una primera collita de tomàquets, albergínies, pebrots, síndries i melons. Ara a l’hivern segueix amb la bleda, l’enciam, la remolatxa, l’api i el bròquil. Fa venda directa a domicili i de moment encara n’està estudiant la viabilitat.
“Necessito més temps per saber si això em funcionarà”, admet Caral, que calcula que l’any vinent començarà la recerca de terres per a una explotació definitiva. “El camp necessita el seu ritme” reconeix aquest agricultor, que s’ha format de forma autodidàctica.
Joves com ell són els que estan més buscats a la Catalunya rural. El jubilat Pere Segarra confia que algun dia en trobi un per conservar vives les seves finques de les Borges Blanques. El banc de terres del Consell Comarcal de les Garrigues, que amb sols un any de vida s’acaba de fusionar amb el dels regants del Garrigues Sud, serà la principal eina.
Potser no tots els bancs són tan dolents...