08
de juliol
de
2023, 13:17
Actualitzat:
13:17h
Els pagesos tornen a obrir les aixetes, si més no parcialment. Les pluges han començat a omplir els embassaments, no només els de les conques internes sinó també els del sistema Oliana-Rialb, claus per als regadius de Ponent. Les reserves han augmentat fins als 120 hm3, no només per les precipitacions sinó també per les restriccions que pateixen des de l'abril els canals d'Urgell i Segarra-Garrigues.
En el primer cas, que disposaran de 50 hm3 extres no només per salvar els arbres sinó també la collita de fruita dolça, s'utilitza el reg a manta, per gravetat. Un sistema que els enginyers consideren cada vegada més obsolet i ineficaç davant la greu crisi climàtica. Per què Catalunya està a la cua de l'Estat en aquesta qüestió? És el resultat d'una història d’imprudència, malfiança, manca de finançament i una propietat molt poc concentrada.
El secretari de la Comissió d’Aigües del Col·legi d’Enginyers Agrònoms de Catalunya, Ignasi Servià, explica que hi ha diferents factors que expliquen aquest endarreriment en la modernització dels regs catalans. En primer lloc, Servià considera que, fins ara, no hi havia hagut una extrema urgència. “Històricament, i de forma general, hem gaudit d’unes aportacions de rius més o menys constants i regulars”, argumenta Servià, que reconeix que, malgrat períodes de sequera que s’han encadenat en els darrers vint anys, la necessitat sembla més imperiosa en l’actual crisi de reserves.
Per una altra banda, la modernització dels regs requereix òbviament unes inversions milionàries que els regants no poden assumir. L’alcalde de Torroella de Montgrí, Jordi Colomí, que alhora és el president de la Junta Central d’Usuaris d’Aigües del Baix Empordà, ja es lamentava la passada primavera sobre la manca de finançament públic per als projectes de la seva conca. “La transformació dels regadius no s’amortitza ni en tota una vida laboral”, va denunciar.
En aquest sentit, Servià reconeix que regants d’altres conques de l'Estat, com per exemple les d’Osca o Andalusia, tenen una influència molt més elevada sobre les seves respectives administracions que no pas les de Catalunya. Infraestructures històriques com les del canal d'Urgell, Pinyana, la Conca de Tremp, els regs del Baix Ter o de la Muga tenen encara pendents d’execució obres de modernització que compten, com a principal inconvenient, el seu elevat cost i la manca de finançament.
Però a part del cost de tecnificar tot el canal amb un sistema modern de pressurització, cal afegir els prop de 5.000 euros per hectàrea que cada pagès haurà d’invertir de mitjana per instal·lar nous sistemes de reg dins les seves finques. “Si en el millor dels casos, els nostres pagesos poden arribar a aixecar el cap després d’aquesta desastrosa campanya de sequera, serà imprescindible que les administracions públiques assumeixin la major part del finançament”, reivindica Xavier Díaz, director general del canal d’Urgell.
La llei d’aigües de la Generalitat (aprovada el novembre de 2003) indica que “totes les obres s'han d'executar amb una aportació econòmica a càrrec dels beneficiaris”, és a dir, que en diferents modalitats, els regants han d’acabar assumint part dels costos. De fet, ja ho estan fent actualment comunitats com la del canal de Pinyana, que en els pròxims anys executaran obres per modernitzar el reg de fins a gairebé 5.000 hectàrees de terreny (repartides entre Lleida, Alcarràs, Corbins, Benavent i Torre-serona), amb el compromís que els regants assumeixin més de la meitat del cost. Això sí, a pagar en un termini de 50 anys en format de crèdits públics.
Finalment, el greu obstacle que presenten els canals catalans per a la seva modernització és l’atomització de les propietats. Tota l’estructura de la propietat està molt fragmentada a Catalunya (a diferència d’altres regions com l’Aragó).
“Les empreses inversores en regadius només volen comprar finques majors de vint hectàrees”, diu Servià, i les finques que hi ha a la zona irrigable del canal d’Urgell són molt més petites. “No sé com gestionarem la seva concentració”, conclou el responsable del Col·legi d’Enginyers Agrònoms.
Malgrat tot, molts pagesos i enginyers estan d’acord: el reg tradicional per inundació no suposa un malbaratament absolut d’aigua. Tècnicament, l’aigua s’acaba reutilitzant sempre. “Quan el sòl queda saturat per la inundació, circulen les aigües vives”, explica l’enginyer agrònom Víctor Sas, tècnic responsable del canal Garrigues Sud. “L’aigua llisca tant per la superfície com per sota, es reaprofita amb pous o col·lectors de drenatge i es redistribueix”, afegeix. Però el reg per inundació és, en la situació actual, un gran inconvenient. “Ja no es pot treballar amb volums tan grans d’aigua”, reconeix Servià. “Ara cal mesurar cada mil·lilitre”, conclou.
La Confederació Hidrogràfica de l’Ebre ja treballa en la revisió de dotacions d’aigua als regadius existents, també als que tenen un títol concessional com és el cas del canal d’Urgell o Pinyana, per ajustar-los a l’escassetat d’aigua derivada d’èpoques de sequera prolongada i del canvi climàtic. L’Urgell té una dotació de 33 metres cúbics per segon al canal principal i 18 al canal auxiliar i Pinyana, 11,4.
L'enginyer industrial Joan Gaya assegura que “no té cap sentit” que a Catalunya encara hi hagi regadius que utilitzen aquesta tècnica, considerada antiga, com és el cas dels milers hectàrees que abasteix el canal Urgell. Davant d'això, proposa estendre el cànon per ús de l'aigua, que s'aplica a altres usos com el domèstic, als usos agrícoles. A banda, el geògraf David Saurí demana deixar de dependre de la pluja i invertir en la dessalinització i regeneració, uns recursos “que no s'estan explotant de manera absoluta”.
La Generalitat va reproduir fa deu anys els resultats d’uns estudis (Ashok Chapagain i Arjen Hoekstra, 2004) que encara són vàlids avui per mesurar l’aigua necessària per produir un quilo de diferents aliments.
L’aigua necessària per produir els aliments de la dieta mitjana d’una persona als països industrialitzats està compresa entre els 2.000 i 5.000 litres al dia, depenent de si la dieta es fonamenta bàsicament en vegetals o bé en carn. Si comparem aquests volums amb els consums domèstics (d’uns 100 litres per habitant al dia de mitjana a Catalunya), es conclou que existeix una gran diferència entre les necessitats d’aigua per als consums domèstics i per a l’alimentació.
Cal precisar, a més, que la producció agrícola no serveix exclusivament per a l’alimentació humana. De fet, en alguns cultius no ho és ni de bon tros. Per exemple, la producció de farratges, que a Catalunya es calcula en un volum de fins a 60.000 hectàrees –fins a 40.000 per al mercat local i la resta per exportació-, el 100% està destinada a l’alimentació d’animals.
Pel que fa als cereals (com el blat, l’ordi, el blat de moro), només un 20% és per al consum humà, segons el responsable del sector cereal del Sindicat Unió de Pagesos, Santi Caudevilla. De fet, al conjunt de l'Estat es produeixen 36 milions de tones de pinso cada any, vuit de les quals a Catalunya. D'aquestes, més de la meitat –5 milions- es destinen al sector porcí.
Al seu torn, Joan Gaya aposta per anar una mica més enllà i proposa que el cànon per l'ús de l'aigua també s'apliqui al sector agrari. Ara com ara, aquest tribut només s'aplica als usos agrícoles i ramaders si l'activitat que desenvolupen genera contaminació. “No té cap sentit que hi hagi tantes hectàrees que reguin a manta. No es fa amb mala fe, sempre s'ha fet, és un ús cultural, però la gent ha de començar a comprendre que s'ha de fer d'una altra manera”, defensa l'enginyer industrial.
En aquest sentit, recorda que quan el 2012 l'ACA va imposar el cànon per l'ús d'aigua a les zones urbanes, una idea que qualifica de “brillant”, “tothom va tancar l'aixeta”. “Aquest senyal econòmic, en altres usos, especialment els agraris, encara no ha arribat, i crec que hauria d'arribar”, constata.
En el primer cas, que disposaran de 50 hm3 extres no només per salvar els arbres sinó també la collita de fruita dolça, s'utilitza el reg a manta, per gravetat. Un sistema que els enginyers consideren cada vegada més obsolet i ineficaç davant la greu crisi climàtica. Per què Catalunya està a la cua de l'Estat en aquesta qüestió? És el resultat d'una història d’imprudència, malfiança, manca de finançament i una propietat molt poc concentrada.
Catalunya, a la cua de l'Estat en modernització dels regadius
Cal recordar que a Catalunya, quasi la meitat de la superfície irrigable és per inundació, un sistema ineficient i que dispara el consum d'aigua. De fet, Catalunya es troba pràcticament a la cua de l’estat espanyol en aquest aspecte. Un 47% de les 270.000 hectàrees que es reguen als camps catalans es fa per inundació, quan en zones com Andalusia, Extremadura i Castella ja tenen més del 75% de les terres modernitzades amb sistemes pressuritzats.El secretari de la Comissió d’Aigües del Col·legi d’Enginyers Agrònoms de Catalunya, Ignasi Servià, explica que hi ha diferents factors que expliquen aquest endarreriment en la modernització dels regs catalans. En primer lloc, Servià considera que, fins ara, no hi havia hagut una extrema urgència. “Històricament, i de forma general, hem gaudit d’unes aportacions de rius més o menys constants i regulars”, argumenta Servià, que reconeix que, malgrat períodes de sequera que s’han encadenat en els darrers vint anys, la necessitat sembla més imperiosa en l’actual crisi de reserves.
Per una altra banda, la modernització dels regs requereix òbviament unes inversions milionàries que els regants no poden assumir. L’alcalde de Torroella de Montgrí, Jordi Colomí, que alhora és el president de la Junta Central d’Usuaris d’Aigües del Baix Empordà, ja es lamentava la passada primavera sobre la manca de finançament públic per als projectes de la seva conca. “La transformació dels regadius no s’amortitza ni en tota una vida laboral”, va denunciar.
En aquest sentit, Servià reconeix que regants d’altres conques de l'Estat, com per exemple les d’Osca o Andalusia, tenen una influència molt més elevada sobre les seves respectives administracions que no pas les de Catalunya. Infraestructures històriques com les del canal d'Urgell, Pinyana, la Conca de Tremp, els regs del Baix Ter o de la Muga tenen encara pendents d’execució obres de modernització que compten, com a principal inconvenient, el seu elevat cost i la manca de finançament.
El pla faraònic per modernitzar el canal d'Urgell
El pla per modernitzar els més de 200 quilòmetres del canal d’Urgell (que reguen 70.000 hectàrees) és, amb diferència, el més faraònic. La Generalitat ho té pressupostat en uns 1.200 milions d’euros i reclama al govern espanyol que n'aporti el 40%. Encara no ha obtingut resposta de Madrid, però el Govern ja ha tramitat quatre projectes que afectarien les primeres 10.000 hectàrees.Però a part del cost de tecnificar tot el canal amb un sistema modern de pressurització, cal afegir els prop de 5.000 euros per hectàrea que cada pagès haurà d’invertir de mitjana per instal·lar nous sistemes de reg dins les seves finques. “Si en el millor dels casos, els nostres pagesos poden arribar a aixecar el cap després d’aquesta desastrosa campanya de sequera, serà imprescindible que les administracions públiques assumeixin la major part del finançament”, reivindica Xavier Díaz, director general del canal d’Urgell.
La llei d’aigües de la Generalitat (aprovada el novembre de 2003) indica que “totes les obres s'han d'executar amb una aportació econòmica a càrrec dels beneficiaris”, és a dir, que en diferents modalitats, els regants han d’acabar assumint part dels costos. De fet, ja ho estan fent actualment comunitats com la del canal de Pinyana, que en els pròxims anys executaran obres per modernitzar el reg de fins a gairebé 5.000 hectàrees de terreny (repartides entre Lleida, Alcarràs, Corbins, Benavent i Torre-serona), amb el compromís que els regants assumeixin més de la meitat del cost. Això sí, a pagar en un termini de 50 anys en format de crèdits públics.
Es triplica la despesa energètica
El cost de construcció s’afegeix al del consum energètic, cada cop més car. Per això, el futur projecte de modernització dels canals d'Urgell i la importància dels projectes de regadiu de suport de la zona de les Garrigues parlen del repte de reduir la seva dependència energètica. Segons dades del Govern, el cost energètic per als sistemes de bombament i pressurització dels canals s’ha multiplicat per tres en els darrers deu anys. L’energia solar sembla ser la millor alternativa.Si els pagesos aixequen el cap després de la sequera, és imprescindible que les administracions públiques assumeixin la major part del finançament
Finalment, el greu obstacle que presenten els canals catalans per a la seva modernització és l’atomització de les propietats. Tota l’estructura de la propietat està molt fragmentada a Catalunya (a diferència d’altres regions com l’Aragó).
“Les empreses inversores en regadius només volen comprar finques majors de vint hectàrees”, diu Servià, i les finques que hi ha a la zona irrigable del canal d’Urgell són molt més petites. “No sé com gestionarem la seva concentració”, conclou el responsable del Col·legi d’Enginyers Agrònoms.
Regadius en temps de sequera
Segons els experts enginyers, el sistema de reg a manta té una eficiència de menys del 50% en l’ús de l’aigua. És a dir, de tota l’aigua que s’aboca per inundació sobre una finca, els cultius sols n’absorbeixen la meitat. La modernització del reg eleva aquest índex d’aprofitament al 80% amb el sistema per aspersió i al 95% amb el degoteig.Malgrat tot, molts pagesos i enginyers estan d’acord: el reg tradicional per inundació no suposa un malbaratament absolut d’aigua. Tècnicament, l’aigua s’acaba reutilitzant sempre. “Quan el sòl queda saturat per la inundació, circulen les aigües vives”, explica l’enginyer agrònom Víctor Sas, tècnic responsable del canal Garrigues Sud. “L’aigua llisca tant per la superfície com per sota, es reaprofita amb pous o col·lectors de drenatge i es redistribueix”, afegeix. Però el reg per inundació és, en la situació actual, un gran inconvenient. “Ja no es pot treballar amb volums tan grans d’aigua”, reconeix Servià. “Ara cal mesurar cada mil·lilitre”, conclou.
Als nostres boscos es viu una autèntica guerra per l'aigua. La solució passa per la gestió forestal
La Confederació Hidrogràfica de l’Ebre ja treballa en la revisió de dotacions d’aigua als regadius existents, també als que tenen un títol concessional com és el cas del canal d’Urgell o Pinyana, per ajustar-los a l’escassetat d’aigua derivada d’èpoques de sequera prolongada i del canvi climàtic. L’Urgell té una dotació de 33 metres cúbics per segon al canal principal i 18 al canal auxiliar i Pinyana, 11,4.
L'enginyer industrial Joan Gaya assegura que “no té cap sentit” que a Catalunya encara hi hagi regadius que utilitzen aquesta tècnica, considerada antiga, com és el cas dels milers hectàrees que abasteix el canal Urgell. Davant d'això, proposa estendre el cànon per ús de l'aigua, que s'aplica a altres usos com el domèstic, als usos agrícoles. A banda, el geògraf David Saurí demana deixar de dependre de la pluja i invertir en la dessalinització i regeneració, uns recursos “que no s'estan explotant de manera absoluta”.
Quanta aigua es gasta en cada conreu?
L’agricultura consumeix al voltant del 70% de tota l’aigua de Catalunya. La resta, s’ho reparteixen els sectors domèstic (18%), industrial (10%) i ramader (2%). Les plantes i els arbres, per a la producció d’aliments, necessiten una gran quantitat d’aigua que és absorbida per les arrels i tornada quasi totalment a l’atmosfera a través dels estomes de les fulles.La Generalitat va reproduir fa deu anys els resultats d’uns estudis (Ashok Chapagain i Arjen Hoekstra, 2004) que encara són vàlids avui per mesurar l’aigua necessària per produir un quilo de diferents aliments.
Consum d'aigua per tipus d'aliment (litres/kg)
L’aigua necessària per produir els aliments de la dieta mitjana d’una persona als països industrialitzats està compresa entre els 2.000 i 5.000 litres al dia, depenent de si la dieta es fonamenta bàsicament en vegetals o bé en carn. Si comparem aquests volums amb els consums domèstics (d’uns 100 litres per habitant al dia de mitjana a Catalunya), es conclou que existeix una gran diferència entre les necessitats d’aigua per als consums domèstics i per a l’alimentació.
Cal precisar, a més, que la producció agrícola no serveix exclusivament per a l’alimentació humana. De fet, en alguns cultius no ho és ni de bon tros. Per exemple, la producció de farratges, que a Catalunya es calcula en un volum de fins a 60.000 hectàrees –fins a 40.000 per al mercat local i la resta per exportació-, el 100% està destinada a l’alimentació d’animals.
Pel que fa als cereals (com el blat, l’ordi, el blat de moro), només un 20% és per al consum humà, segons el responsable del sector cereal del Sindicat Unió de Pagesos, Santi Caudevilla. De fet, al conjunt de l'Estat es produeixen 36 milions de tones de pinso cada any, vuit de les quals a Catalunya. D'aquestes, més de la meitat –5 milions- es destinen al sector porcí.
Crida a la modernització
Els experts avisen que hi ha un problema greu en l'ús d'aigua a l'agricultura, provocat principalment pels regadius que utilitzen la tècnica del reg a manta, un mecanisme que rega els camps per inundació i que es considera antic. “És complicat perquè els pagesos et diran que no malbarata l'aigua, però sí que és veritat que cal modernitzar els regadius i que no es gasti tanta aigua per produir aliments”, opina el geògraf David Saurí.A Catalunya plou raonablement, però tenim una cultura de l'aprofitament de l'aigua com si hagués de ploure sempre
Al seu torn, Joan Gaya aposta per anar una mica més enllà i proposa que el cànon per l'ús de l'aigua també s'apliqui al sector agrari. Ara com ara, aquest tribut només s'aplica als usos agrícoles i ramaders si l'activitat que desenvolupen genera contaminació. “No té cap sentit que hi hagi tantes hectàrees que reguin a manta. No es fa amb mala fe, sempre s'ha fet, és un ús cultural, però la gent ha de començar a comprendre que s'ha de fer d'una altra manera”, defensa l'enginyer industrial.
En aquest sentit, recorda que quan el 2012 l'ACA va imposar el cànon per l'ús d'aigua a les zones urbanes, una idea que qualifica de “brillant”, “tothom va tancar l'aixeta”. “Aquest senyal econòmic, en altres usos, especialment els agraris, encara no ha arribat, i crec que hauria d'arribar”, constata.