«Anyone But You»: la comèdia romàntica ha tornat, baby!

El món de la crítica cinematogràfica té coses dures. Evidentment, dedicar-te al que estimes, poder accedir a estrenes abans que la resta de mortals, i gaudir d’obres meravelloses que et canvien a tu i als que t’envolten fa que sigui una de les millors feines del món. Ara no creieu que vinc a fer llàstimes ni a fer-me la víctima, perquè aquest mai ha estat el meu estil. Però, com tot, té aspectes negatius: pel·lícules somnolentes de durada excessiva, estratègies de màrqueting de difícil defensa, pressions que semblen venir de la Real Federación Española de Futbol. Cosetes. Però, sobretot, militar per gèneres que estan a un pas de desaparèixer, d’extingir-se, i que a tu et fan vibrar com poques coses. Parlo, senyores i senyors, evidentment, de la comèdia romàntica.

Fa uns mesos ja vaig dedicar un article a lloar el gènere i a dues de les seves màximes estrelles, Tom Hanks i Meg Ryan. I en el mateix article plorava la desaparició lenta però pràcticament final d’unes històries que fa vint, trenta anys omplien les sales de cinema, però que ara gairebé ni hi arriben. Netflix se li ha de reconèixer, ha intentat reflotar-les com ha pogut: amb pressupostos més o menys dignes, talent relatiu darrere, i una finestra d’explotació prou àmplia. També ho ha intentat Amazon Prime Video, en els darrers anys. Però sembla que el gènere s’ha banalitzat tant, que ni tan sols la gent que s’atreveix a produir els films se’ls creuen prou per a fer bones pel·lícules. És a dir, que la romcom s’ha convertit en un gènere menor que la gent creu que pot escriure, produir i dirigir en dos dies. I, clar, tal faràs, tal trobaràs.

És per això que s’ha d’aplaudir el que ha aconseguit aquests dies Anyone But You, la comèdia romàntica que porta poques setmanes a les sales internacionals però que ja ha sobrepassatBridget Jones’ Baby com a comèdia romàntica més taquillera de la història. Perquè sí, hi havia una època en què Bridget Jones i Love Actually i Pretty Woman suposaven el 80% de les cartelleres internacionals. I escolta, no us ho creureu, però la gent anava a veure-les. I feien calés!

Will Gluck (Easy A, Friends With Benefits) i Ilana Wolpert han modernitzat el clàssic de Shakespeare Molt Soroll Per No Res i hi han col·locat al davant Sydney Sweeney, la Cassie d’Euphoria, i Glen Powell (Top Gun: Maverick, Set It Up), l’home que hauria de convertir-se en el leading man de totes les comèdies romàntiques que es facin a partir d’ara. I tots dos formen un duo clàssic de la comèdia romàntica que, com a bon clàssic, no falla: el de dos joves que es troben, passen una nit fantàstica junts que acaba malament, i que, quan es retroben mesos després en una boda familiar, hauran de fer veure que estan bojament enamorats per tenir la festa en pau. Tot, en una meravellosa i luxosa casa australiana. De somni.

El principal triomf del film, com acostuma a passar amb les pel·lícules romàntiques, són els seus dos protagonistes. Costa trobar dos intèrprets amb química natural, d’aquesta que ni un bon guió ni una extraordinària direcció es pot inventar. I hi ha milers de casos de films fallits, en aquest sentit, perquè el treball de càsting no és prou acurat com per a fer saltar les espurnes —sexuals i romàntiques— en les que es basa qualsevol història d’aquest caire. No tots els tàndems cinematogràfics poden ser Julia Roberts i Richard Gere, i en aquest cas, la notícia que Sydney Sweeney reemplaçaria Zoey Deutch, amb qui Powell havia certificat una química estratosfèrica a Set It Up (a Netflix, de visionat obligatori per a qualsevol que es vulgui fer dir fanàtic de la comèdia romàntica) m’havia fet decaure molt les expectatives. Però tots dos són una fantàstica parella de ball, trobant-se en la comèdia física i intel·lectual, delectant-nos en l’amor-odi amb què Shakespeare va insuflar el Benedick i la Beatrice originals i que tan bé han adaptat als temps moderns. Powell i Sweeney es donen joc, són creïbles com a parella i treuen el millor l’un de l’altre. Sobretot Powell, tan magnètic i carismàtic i precís en les seves eleccions que automàticament s’ha convertit en el nòvio ideal i el gendre perfecte.

El guió aprova en la modernització del text original, mantenint l’esperit competitiu dels dos protagonistes i el rol còmicament maquinador dels secundaris. I fa riure. Ah, és que això és gairebé el més important de tot! Durant anys, semblava que els seus creadors havien oblidat que la comèdia romàntica a part de romàntica, també és comèdia. I a Anyone But You no només no s'ha oblidat dels gags, sinó que els ha ressaltat i els ha potenciat recuperant els crèdits originals —a principi i a final del film—, l’humor senzill ben afinat, i la capacitat d’improvisació natural dels seus artistes.

El resultat, ja se’l poden apuntar els estudis, és pràcticament perfecte: una pel·lícula que la crítica ha considerat més que suficient, i que el públic ha anat a veure en massa ja sigui perquè troben a faltar les pel·lícules romàntiques, alegres, que convidin a evadir-se del món i a creure en l’amor modern, gens tòxic i progressiu; o perquè són fans de Sydney Sweeney; o perquè a TikTok s’ha convertit en trend gravar els crèdits editats a ritme del temassu dels 2000, Unwritten de Natasha Beddingfield. Però aquesta, oh sorpresa, sempre ha estat la màgia de les romcoms: no prendre’s gens seriosament en el que a la història es refereix, però increïblement professionalment la resta d’elements del film. Per això encara recordemWhen Harry Met Sally, i Notting Hill, i You’ve Got Mail. Tant de bo, en uns anys, afegim a aquesta llista títols com Bros, Anyone But You, Happiest Season, i un llarg reguitzell de romcoms que han triomfat en la petita, però sobretot en la gran pantalla. La gent en té ganes, i en un any en què Barbie ha salvat els cinemes de la misèria absoluta, tornar a apostar per les pel·lícules que, per algun motiu, els últims anys s’han considerat de petit format o limitada transcendència pot ser el que acabi rescatant els cinemes del tot. I més, sabent que Marvel s’està convertint en el Lewandowski de la producció cinematogràfica.

No feu que la meva lluita —i la d’uns pocs crítics que encara hi creiem— sigui en va, ni en solitari. Part de l’èxit d’una cultura i una indústria cinematogràfica és poder produir diferents gèneres amb sobrada qualitat. És, precisament, un dels punts febles del cinema de casa nostra —molta pel·lícula històrica i documentalista i introspectiva, però poc lloc per res més. I quan hi ha alguna cosa més, la gent ho valora. La gent va a les sales. La gent es retroba amb el cinema.

Aquesta és la millor part de la crítica cinematogràfica. La de veure com, a poc a poc, el cinema remunta i la gent hi fa les paus. I no ens enganyem, també la de veure dos protagonistes guapots, ben plantats i intel·ligents enamorar-se bojament l’un de l’altre.