C. Tangana, el madrileny iconoclasta que va passar-se el joc del rap per convertir-se en un ídol pop

"Sense cantar ni afinar, perquè m'escolti tota Espanya". En una de les lletres de les cançons de C. Tangana resideix el resum perfecte per aquest artista iconoclasta que, en una dècada, ha construït una carrera musical, influent i mediàtica sense cap mena de precedent. No perquè ell sigui el més gran, perquè no ho és, sinó per com ho fa fet i amb quines eines. De la lletra d'Un Veneno sorgeix el títol del nou documental que el "raper" (escrit amb cometes perquè és l'adjectiu menys impertinent que se li pot atorgar) presentarà al Festival de Sant Sebastià i del qual ha estrenat tràiler aquesta darrera setmana.

Unes poques imatges que han revolucionat tot l'Estat, especialment entre aquells que tenen 15 i 35 anys. Perquè la història musical d'Antón Álvarez, nascut a Madrid el 1990, aglutina generacions diferents des de perspectives molt diverses. Les arrossega des de l'adoració fins al rebuig més contundent. I és que el Pucho no ha deixat mai enrere els focus, les revolucions artístiques i els discursos compromesos o polèmics.

Les seves passes pel món del hip-hop les fa quan només és un adolescent. Molt pocs recorden ja el seu nom artístic anterior: Crema. Ídol dels adolescents, especialment madrilenys, va sacsejar el panorama underground (el que no és gens comercial) del rap amb un disc que es considera històric. Agorazein, publicat el 2008, el va col·locar en un pedestal i, deixant entreveure el que seria el seu futur, va desaparèixer sense deixar rastre com un rocker heterodox que sap que domina els tempos del seu propi relat. Una estratègia que no ha deixat de seguir i l'ha dut a ser una estrella de fama internacional. Una icona. Un ídol.

Aquest 2023, en l'estrena d'una de les seves darreres cançons (Estrecho / Alvarado) recordava les cadenes que ha arrossegat durant anys, que també ha estat la seva veritable fortalesa: "Podria oblidar-me dels GRAMMYS Podria oblidar-me dels bitllets en primera. Tornar a ser el Crema ". C. Tangana no ha decebut mai en les seves creacions. No per qualitat musical, sinó per impacte en la cultura i el públic urbà de tot l'estat espanyol. Per les seves col·laboracions. Per les seves lletres en cada nou àlbum. La transició de Crema al nom actual va ser objecte de polèmica digital quan encara no sabíem ni que era una polèmica digital. Aquesta espina l'ha arrossegat sempre i l'ha convertit en aquesta espècie d'animal insaciable en el qual s'ha convertit. Mai en té suficient. O això sembla.

Pioner de la indústria, també va ser un dels revolucionaris que va decidir fer un gir polític (en qüestions estètiques i de forma del gènere), deixant enrere les lletres, la roba i la visceralitat del rap espanyol de principis de la dècada dels 2010, molt lligat a la classe obrera. De dretes, vaja, com li va recordar Pablo Iglesias. El videoclip Alligators, fet amb el seu grup Agorazein (que es van separar per seguir creant de manera individual i duu el mateix nom que el seu primer disc oficial) és història de l'urban espanyol. El Pucho és un camaleó sense escrúpols. Durant anys va ser un dels líders del rap més clàssic, específicament pel que fa la forma de cantar, per després ser conegut pels adolescents d'ara per fer música urbana que s'apropa al pop, al rock, a la bossa nova o a qualsevol etiqueta que se li pugui atribuir als experiments que sorgeixen del seu equip.

Per entendre el personatge cal observar les majors polèmiques de les quals ha estat protagonista. La seva relació amb Rosalía, que va desembocar en els més que mítics temes de Antes de morirme i Llámame más tarde van catapultar-lo a la fama, encara que amb Mala mujer va acabar de rebentar-ho del tot. Separar-se d'ella i en la manera que ho va fer -especialment com parlava de la catalana després- el van situar com a enemic públic dels fans. Només feia que construir la seva faceta d'enfant terrible perfumat en Larios i gomina. Una faceta que acabaria de consolidar més tard, encara que ballaria entre el madrileny, el llatinoamericà i un gàngster dels anys 80. Estètica. Moda. Un revolucionari únic per a molts, un pesat per a altres.

També és icònica la roda de premsa del Primavera Sound entre C. Tangana, Yung Beef i Bad Gyal. Esdeveniment canònic per reestructurar el panorama del hip-hop a través d'una discussió que es va fer extensiva als seus fans i va acabar de mostrar al públic general les vestidures del Pucho. No és qüestió de ser comercial, és qüestió de vendre't com a marca, de ser una icona. Com el seu disc de 2017, Ídolo. I és igual com, de la mateixa manera que en una entrevista a la Cadena Ser va afirmar sense escrúpols ser transsexual per promocionar una de les seves cançons.

De Ídolo a El Madrileño

Encara que el documental que es presentarà al Festival de Sant Sebastià (dirigit per Santos Bacana, Cristina Trenas i Rogelio González, a més d'estar produït per la companyia de Tangana, Little Spain) només se centra en la seva darrera gira del disc El Madrileño, la seva etapa iconoclasta s'inicia fa sis anys amb aquell disc conceptual d'Ídolo. Això de cara al públic més general. El 2015, la mixtape10/15 fa el click en la seva carrera, provocant el canvi de tendència que venia arrossegant mitja dècada enrere. Tres anys després, a l'àlbum Avida Dollars, la seva personalitat ja és una barreja perfecta de desvergonyiment, declaració d'intencions en què només vol fer pasta (i viure-la), els seus embolics romàntics i la seva capacitat per crear himnes que sonaran en cotxes, discoteques i els auriculars dels xavals pel carrer.

La seva exploració de diversos sons en allunyar-se del rap clàssic l'han dut fins a camins inhòspits, especialment de la mà del seu partner in crime, el català Alizz, que li ha produït bona part de les seves bombes musicals. Des d'aquesta aproximació al rock dels anys 80 madrileny, carrincló i a estones passat de voltes, fins al flamenc, la cobla o l'electrònica. De tant en tant tornava al hip-hop deixant perles pel camí, com recordant a tots els seus competidors que ell està present, que segueix com es juga a l'esport més clàssic. Evidentment, com ell recorda constantment, "sense saber cantar una merda".

La seva figura iconoclasta s'ha vertebrat gràcies a un domini constant de la seva imatge, les peces audiovisuals (fossin videoclips o publicacions a les xarxes socials) i les seves aparicions en públic. És capaç de sortir en públic, en entrevistes, amb un discurs seriós en el qual criticava els rapers per creure's massa importants i després publicar una cançó amb aquesta lletra: "Tinc la meva cara a la televisió En sis mesos mig milió A Barna vaig posar un avióEspanya calla quan parlo jo". Fa cinc anys d'això.

El documental mostrarà una part íntima -evidentment seleccionada pel seu interès- que no s'havia mostrat mai. Entre bambolines, en les seves relacions familiars, personals i amoroses. Un C. Tangana suposadament inèdit. Res més lluny del que coneixem: un absolut geni en el control del missatge, la imatge i el contingut que vol mostrar al món. Un espabilao que sacsejarà el panorama. Una altra vegada.