Clara Segura: «Vivim en una societat masclista i que exalta la joventut»

A Clara Segura Crespo (Sant Just Desvern, 1974) no li calen gaire presentacions. L'hem vista des de la butaca al cinema, des del sofà a la televisió i, últimament, des de la platea a dalt els escenaris, on ara, amb el bagatge que l'acompanya, es troba dirigint i narrant amb una nitidesa implacable, La Trena, l'adaptació de l'obra de Laetitia Colombani que narra la història de tres dones marcades per un denominador comú: les desigualtats que pateixen pel sol fet de ser dones. Unes històries entrellaçades com la trena, que dona títol a l’obra que està de gira arreu de Catalunya, després de l’èxit assolit el passat 2022 al teatre Goya de Barcelona, on tornarà a principis de 2024 gràcies a la bona crítica i acollida.   
 
Però “les adaptacions de novel·les exitoses, no sempre funcionen”, apunta Segura, que recorda els seus dubtes al principi del projecte. “Tot i tenir a unes bones actrius, un bon text, un bon teatre i a una molt bona producció, mai saps si connectaràs o no amb l’espectador”. Una connexió que en el cas de La Trena, ha existit des de la primera funció, emocionant i exaltant dempeus a un públic generalment molt femení. Ara, entre bolo i bolo, li robem uns minuts i ens connectem via Zoom per saber com s’ho fa per arribar a tot i per desconnectar, malgrat que sent mare, explica, li és fàcil oblidar-se per uns instants de la feina. “Ara bé, també desconnecto veient el mar, la muntanya o xerrant amb les amigues”, confessa, unes amigues amb les quals ara, coincideix i comparteix escenari.
 
- Això no ha estat casualitat. D’un dinar entre amigues -vaig sentir que explicaven a una entrevista-, a fer bolos per tot Catalunya! S’ho deuen passar bomba, no?
 
- Sí, amb la Marta Marco ja érem amigues i amb la Cristina Genebat no havíem treballat mai juntes, tot i que a Incendis ella havia fet la traducció i adaptació. Fent Les noies de Mossbank Road, l’amistat de la ficció es va convertir amb una amistat real. Després del confinament municipal, teníem ganes de coincidir i vam fer un dinar per celebrar el retrobament -perquè encara estàvem en plena pandèmia-. Va ser llavors quan ens vam trobar i ens vam explicar que durant el confinament, les tres havíem llegit un llibre que ens havia agradat molt: La Trena. “De veritat? Jo també! Jo també!”. I la Marta va dir; “L'hem de fer!”. No m'havia passat pel cap i, recordo, que ella va dir que l’havia de dirigir jo i que elles en farien la dramatúrgia. S’hi va afegir la Carlota Olcina, i vam implicar a la Bet Orfila -amb qui havíem treballat com a productora-, que justament també l'havia llegit i amb qui volíem compartir també l’aventura. I a partir d'aquí, vam anar configurant tota una xarxa de persones, moltes dones, que han anat creant un equip que va sortir a navegar amb un vaixell que no sabia gaire cap on aniria. Aral està en plena marxa, amb parades a ports diferents al llarg d’aquest 2023 i amb un destí de retorn a Barcelona el febrer de 2024.
 
- Per què Clara Segura ja volia ser actriu de petita?
 
- De petita volia anar per aquí, sí. Miro les fotos de la meva infantesa, i de molt petita ja agafava les sabates de taló de la mare, em disfressava, em maquillava, feia disfressar el meu germà i el cosí, els dirigia, feia bromes a l’àvia... Recordo que fins i tot vam muntar un circ amb el meu germà! Ara bé, a l'hora de la veritat, quan havia de decidir què fer a 18 anys, tenia una certa por de fer realment allò que desitjava. De vegades és més fàcil fer una cosa que no vols fer, que perseguir un somni que desitges. Ara quan he fet classes o m'he trobat amb gent que es vol dedicar a l’ofici, els dic: “Si tu et dius que no, no hi ha res a fer. Que els altres t'ho diguin, però tu no t'ho has de poder negar, perquè si aquest ofici t'agrada, és que alguna cosa hi tindràs que t'hi és afí o harmònic”.
 
- I no li ha anat gens malament! La Trena és la història de 3 dones de nacionalitats diferents -la Sarah, d’Estats Units; la Smita, de l'Índia i la Giulia d’Itàlia-, totes elles, unides per un mateix denominador…
 
- El denominador comú és que totes elles tenen un pas més a fer, pel fet de ser dones. Si a l'Índia la situació ja és difícil per un dalit (els pàries), encara ho és més una dona dalit, que no tenen ni casta. Elles són els botins de guerra, intocables, però a la vegada les poden violar, les poden agredir sexualment i estan molt més exposades que els homes. Són les grans oblidades. A l’inici de representar La Trena, que parlem dels cabells, va coincidir amb l’assassinat de la Mahsa Amini. I ens preguntàvem: els cabells encara són un problema? La feminitat encara és un problema en aquest món. Tot això, d'alguna manera, en parla l’obra, perquè tracta bàsicament del motor que portarà la Smita a voler sortir d'allà on està, fent que la seva filla aprengui a llegir i escriure perquè no hagi de fer el que fa ella, que és buidar latrines, una tasca que fan elles. 
 

"La feminitat encara és un problema en aquest món"

 
La Giulia és el nexe d'unió entre els dos mons. Ella és una nena siciliana que ajuda el seu pare amb el negoci de fer perruques i, en un moment donat, quan es decideixi a agafar les regnes del negoci, les mateixes dones de la seva família la qüestionaran. I la darrera és la Sarah Cohen, una advocada que ha sacrificat la vida personal per poder arribar a una posició que estava exclusivament destinada als homes. Ha hagut de treure les millors notes, ser la millor de la seva generació i, quan li passa alguna cosa, segueix dempeus perquè sap que és més dèbil que els seus companys. No se la pot jugar perquè ja ve d'una situació de desavantatge, que és el nexe d’unió en totes elles.
 
- S’ha trobat mai amb situacions injustes o de desigualtat, pel fet de ser dona?
 
- Em considero molt afortunada, però he tingut alguna situació de desavantatge respecte a algun home de la meva generació, sí. I em fa molt mal que una dona com jo, en una altra banda del món, es trobi amb aquesta situació de desavantatge molt més abismal de la que he tingut jo aquí. Això m'enerva. Encara estem discutint el sí és sí, la cultura o no de la violació… Però que ens esteu dient, que ens heu de dir a nosaltres sobre com ens hem de vestir perquè no ens agredeixin? Què està passant en aquest món?
 
Hi ha una gran part de la humanitat amb la qual no s'ha comptat històricament, que és el gènere femení, les dones. Si ets pobre i home ho tens fatal, però si ets pobre i dona, encara ho tens pitjor. He crescut amb una societat desigual, que les nenes eren rosa i els nens blau, i ho he naturalitzat. Ara, d'ençà de la manada, del yo te creo, del me too, he fet un canvi i hi ha coses que no puc entendre i que em costa molt d’acceptar i normativitzar. Em costa molt escoltar una lletra d’una cançó i no dir-li al meu fill: “Estàs sentint el que està dient? No et prohibiré que ho cantis, però vull que sàpigues quin és el missatge, i que a mi m'està ofenent”. Això està radicalitzant les postures. De la mateixa manera que nosaltres hem dit “¡se acabó!”, les valentes de l'Iran arrisquen la seva vida per ensenyar els seus cabells o per anar a les manifestacions, per defensar els mateixos drets. No hi ha marxa enrere, però és un procés molt lent.
 
- I com a actriu, com l'ha afectat el fet de ser dona?
 
- Costa molt, per això les dones ara estem generant. Ara he d'esperar? Cada vegada veig més sèries dirigides, produïdes i protagonitzades per dones. Quan el meu representant em truca i em planteja un projecte, li pregunto: És per fer El cuento de la criada? És un luxe veure una sèrie on elles estan a primera línia. Ens costa i amb aquestes edats encara més. Invisible, de què? No he perdut la meva nitidesa. Sí que vivim en una societat masclista i que exalta la joventut, i m'entristeix veure a dones actrius que admiro, que han passat per tantes modificacions de cirurgia per seguir en actiu. És molt trist i no ho veig amb els homes. Tom Cruise encara té xicotes de 25 anys i si la Nicole Kidman tingués un xicot de 20 anys, seria tot un tema.
 
- Tornant a La Trena, em va sobtar trobar-me rodejat d’una platea tan femenina. On són els homes?
 
- Quan vam guanyar el premi a la crítica per Les noies de Mossbank Road, recordo que es va agrair al públic femení per anar al teatre. Tornava a ser una obra feta, escrita, interpretada i dirigida per dones. Aquests Premis Butaca vam fer una broma dient: “És que és una obra que interpel·la a les dones", i ironitzàvem: "A, però ostres! Les obres d'homes en les que fa anys que són autors i protagonistes, a mi no m'han preguntat mai si m'interpel·laven, perquè es donava per suposat que com a dona, m'interpel·lo amb tot, no?”. Ara bé, quan resulta que qui fa les obres són les dones, només podem interpel·lar a les dones. Doncs no! Tots els homes teniu mares, amigues, filles, parelles... Jo em sento interpel·lada quan al meu fill o a un amic li passa alguna cosa i és injusta. Hi ha molta feina a fer a les escoles encara. L’altre dia estava ajudant a estudiar la història del meu fill de 2n d'ESO, i de tot el que em va explicar, no em va mencionar a cap dona. Les dones no hi són als llibres d'història i estem al 2023.

"Hi ha una gran part de la humanitat amb la qual no s'ha comptat històricament, que és el gènere femení, les dones"

 
D'altra banda, també penso que necessitem sentir que allò que ens està passant els hi passa a les de l'escenari. M'encantaria veure els mateixos homes i dones a la platea, però alhora, també dic, veniu totes les dones que vulgueu, perquè en el fons si us sentiu que parlem de nosaltres, és perfecte.
 
- Com avalua l’experiència de posar-se al capdavant de l’obra i de dirigir en aquest cas a unes amigues?
 
- Al principi pensava que m'avorriria una mica, perquè em va més la canya, però alhora, em va molt bé. És com si hagués estat molt de temps fent una hipòtesi de coses i ara s'estan confirmant. Estic entenent les reaccions. A vegades penso, per què aquest gag no funciona, perquè abans reien i ara no. Serà perquè fem una pausa on no toca? És molt divertit aquesta anàlisi que puc fer des de fora i que m'ajuda a entendre encara més aquest ofici tan fantàstic i alhora tan complicat. Dirigir-les ha estat molt fàcil. Et ve de gust estar amb elles i anar a treballar, perquè saps que riuràs, com fer-les riure quan et sents insegura amb alguna cosa i és divertit, perquè no has de demostrar res. Ens coneixem i ens estimem. A vegades pensava, ostres, que soc jo la que he de dir comencem, perquè si no...
 
- “A les que estimen, crien, esperen, cauen mil vegades i es tornen a aixecar. Que es dobleguen però no sucumbeixen. Conec les seves lluites, comparteixo les seves llàgrimes i les seves alegries. Cadascuna d’elles és una mica jo”, relata l’autora de La Trena, Laetitia Colombani, que us va venir a veure al Goya. Com va ser aquesta trobada?
 
- Va ser molt especial poder-la conèixer perquè no sabíem com seria. Per les fotos la veiem amb un posat més seriós, però va venir i es va quedar impactada, perquè s'imaginava un teatre més gran. Imagina’t, ets una senyora que ha rebut molt èxit, que acaba de rodar la pel·lícula de La Trena i que de cop, et conviden a Barcelona per veure l'obra de teatre. Va arribar el teatre, el va veure ple, i no havia rebut cap feedback de com estava anant l'obra. Recordo que ens va regalar dos dels seus llibres i La Trena amb versió conte, amb il·lustracions per nens i nenes. De seguida ja vam veure que era molt sensible i atenta al que estàvem dient, i es va quedar a veure tota l'obra. Li vam demanar que sortís a saludar amb nosaltres, que ens faria molta il·lusió i que seria un orgull poder dir que estava present. Va pujar a l'escenari i, en acabar, es va quedar sorpresa. "M'ha encantat, és la meva obra, com ho heu fet, no m'ho puc creure que ho hàgiu fet entre tres…".
 
L’endemà vam tenir una xerrada amb ella a la Central, moderada per Txell Feixas, que també era un luxe coincidir amb ella, que coneix molt bé aquestes dones valentes que hi ha pel món. Va ser molt bonic i especial. L’autora va dir que li encantaria muntar la mateixa obra a França, a París, però que ara estava amb l'estrena de la pel·lícula. Ens va ensenyar el tràiler i, curiosament, la música era la mateixa que jo havia pensat pel final de La Trena, de Ludovico Einaudi. Van passar moltes coses casuals que han estat molt especials i boniques. Li vam dir que volíem anar a l'estrena de la pel·lícula a França quan s'estrenés i ara estem en contacte i ens escrivim.
 
- L’hem vist a televisió fent humor amb Bruno Oro a Vinagre, suspens a Nit i dia i també sovint a la pantalla gran. Enyora la càmera o ara se sent més còmoda dalt l’escenari?
 
- La comoditat per mi és el teatre, la rutina d'arribar, de fer, d'obrir... Aquells 5 últims minuts en els quals sempre vaig a última hora, tot i arribar dues hores abans, perquè d’alguna manera o altra he de tenir l’adrenalina dels nervis, de l'ai que no arribo! Són molts anys sentint les funcions, veient el públic, notant quan s'avorreixen, quan estan concentrats, és un llenguatge molt directe i proper. Amb el teatre aprens a detectar coses que no n'era conscient fins ara, que m'he posat a dirigir d'una manera més clara, de l'aprenentatge que és fer una funció durant tant de temps.
 

"Tenim talent, però falta molta inversió per gestionar-lo i per solidificar i ampliar la indústria"

 
El cine i la televisió em fascinen, quan hi ha clama i bons productes. Fent Nit i dia m'ho vaig passar bomba! Sí que és cert que era molt exigent pel pressupost que hi havia. Quan entres a la graella d’HBO o Netflix i veus el catàleg de sèries, t’adones que competeixes amb produccions d’arreu del món. Si et fixes en els costos, tota la nostra sèrie valia com un únic capítol de Juego de tronos, per exemple, quan nosaltres amb dos mesos i poc, vam fer els 13 capítols. Aquí hi ha talent, però falta molta inversió per gestionar-lo i per solidificar i ampliar la indústria.
 
- Clara Segura és de trenes?
 
- Tinc una foto de quan era petita, que anava amb una trena…
 
- No sé si ara quan va pel carrer i veu a algú amb una trena, de seguida ho relaciona amb l’obra?
 
Totalment! M’està passant el mateix de quan estàs embarassada, que només veus panxes.  Des que vam començar el setembre passat que penso, que bonic que tothom va amb trenes! (Riu). Per això també en vam posar algunes a l'entrada del teatre, per si algú s'hi volia fotografiar, perquè trobo que és molt bonica. La trena és bella i elegant.