Guillem Clua: «Les bogeries més importants a la vida les fem per amor»

Última setmana de 2022 i, puntual com un rellotge, ens trobem amb Guillem Clua (Barcelona, 49 anys) al bar La Federica, al Poble-sec. És un dels locals LGTBIQ+ que se citen en diverses ocasions a Smiley, l’obra que va escriure el dramaturg, guionista i director escènic el 2011 i que està triomfant aquestes festes de Nadal a Netflix. Però, sorpresa! La Federica tanca els dimarts, així que decidim moure’ns fins a la Sastreria, al mig del gai Eixample, per trobar un altre local LGTBIQ+ on parlar una estona, ja que el Bar Bero que apareix a la sèrie és un decorat que no existeix a la vida real.

Smiley es va començar a representar el 2012 a la Sala Flyhard de Sants i, fins al 2021, s’ha estat representat als escenaris de la mà d’Albert Triola i Ramon Pujol. Ara, però, un cop aterrada a Netflix, ha tingut un ressò més important amb Carlos Cuevas i Miki Esparbé com a protagonistes. Hivern, Nadal i una història d’amor, sinònim d’èxit assegurat. I així ha estat i continua sent. La gran majoria vol viure una història com la de l’Àlex i en Bruno i, malgrat imaginar-nos o intuir el final, ens l’empassem acompanyada de l’escudella, la carn d’olla i els torrons o panettones, que enguany estan de moda a les sobretaules de les festes nadalenques.

- "Dramaturg, guionista, director, filador tuitaire, prosopagnòsic, concebollista, transfeminista, Premi Nacional de Literatura Dramàtica i maricón. Així et defineixes a Twitter. Anem a pams?

- "Filador tuitaire" perquè els fils de Twitter m'agraden molt. Durant una època explicava històries. De fet, els primers tuits del meu perfil ho són. "Prosopagnòsic" és la condició per la qual tens dificultats per reconèixer la cara de la gent. Em passa fins al punt que un neuròleg m'ho va mig diagnosticar. Necessito veure diversos cops la cara d'algú per recordar-la. I "concebollista" és perquè, com bé saps, la humanitat se separa entre els que posen ceba i els que no a la truita, i jo soc dels que m'agrada amb ceba sempre.

- I el "maricón" el deixes per al final. És aquesta una forma de reivindicar i mostrar l’orgull o el compromís amb el col·lectiu?

- Sí, és el més important. Des que em vaig fer Twitter, ho vaig posar. La resta ha anat canviant, excepte el "dramaturg", però vaig tenir molt clar que volia tenir una visibilitat directa, assertiva i rellevant a l'hora de definir-me a mi mateix.

"Tinc la necessitat de fer visibles històries LGTBI perquè n'hi ha una mancança"

- Resseguint la seva obra, si alguna cosa queda clara és precisament la mostra d’aquest orgull i compromís amb el col·lectiu LGTBIQ+. Justícia n’és un exemple i L’Oreneta, també. És una condició imprescindible?

- Sí, no sempre, però últimament hi és més sovint, i és una decisió conscient. A mesura que he avançat en la meva carrera, he tingut la necessitat de fer visibles històries LGTBI perquè n'hi ha una mancança clara i s'han d'explicar. M'apel·len personalment, que això ja és una qüestió de necessitats creatives, però també cada vegada tinc més la necessitat política de visualitzar aquestes històries. Estem vivint un moment en què hi ha una contraofensiva conservadora que vol ocultar o, fins i tot, fer tirar enrere els passos que s'han fet amb aquesta realitat. I crec que tenim una responsabilitat des del món de les arts de lluitar contra això i fer-les cada vegada més visibles.

 
- La crítica de televisió de The New York Times va recomanar Smiley com a sèrie destacada en el moment de l’estrena a Netflix i, ara, ja és present a 190 països. Com es digereix aquest èxit? L'associa al seu contingut LGTBIQ+, precisament?

- Totes les últimes obres que he fet han funcionat molt bé i, no sé si és "gràcies a" o "malgrat per" el seu contingut LGTBI. Crec que tinc un públic molt fidel i molt concret, sobretot en teatre, que sap què ve a veure. En el terreny audiovisual, en canvi, no tant, perquè arriba a moltíssima més gent i no saps exactament què et trobaràs. Però sí que sento que estic gaudint de cert èxit i crec que l’he d'aprofitar, perquè, al final, tot és momentani i arribarà el dia en què a ningú li interessi saber què faig. Així que ara que tinc la sort de tenir-lo, ho vull utilitzar com un cavall de Troia. I si he de fer una pel·lícula mainstream que veuran milions de persones o una sèrie que estarà a 190 països, vull aprofitar-ho per traslladar aquestes històries LGTBI i altres realitats que la gent normalment no veurà en primera instància.

"He d'aprofitar aquest moment per traslladar al públic històries que a mi m'interpel·len personalment i crec que és important explicar"

- Educar sense estereotips de gènere o l’ús del llenguatge inclusiu són temes que planteges a Smiley. És cap on hem d’avançar? Ho pregunto perquè molts ho poden haver llegit com una gracieta de la sèrie.

- Quan escrius ficció, els elements més importants tenen més poder si es plantegen des de l'humor que des de l'extrema gravetat. El drama de L'Oreneta està salpebrat amb bromes, per exemple. I amb el tema del llenguatge inclusiu, que al principi neix com una broma o com un gag inicial, n'acaba sortint una nova realitat que accepta la família. Sí que crec que hem d'anar avançant cap a una normalització i llibertat absoluta. Jo no t'imposaré que utilitzis el neutre si no vols, però tu tampoc em diguis a mi que no el puc utilitzar. En això es basa la civilització.

- La història de l’Àlex i en Bruno és real?

- Tot el que s'escriu parteix d'una realitat reconeixible, perquè si no, no seria versemblant. Hi ha coses que parteixen del factor autobiogràfic, d'altres que els han passat als meus amics, referents cinematogràfics… La sèrie és un caramelet, un bombó!. I te'l pots empassar sencer o el pots assaborir, i descobrir que hi ha molts matisos, que això és el que molta gent no fa i també és perfectament legítim.

- Abordem els matisos, doncs. No creu que tothom voldria ser l'Àlex i en Bruno?

- Depèn. Si et quedes amb la comèdia romàntica clàssica, no té més del que es veu. Però si analitzes la relació que tenen, també podries concloure que és molt tòxica, perquè per aconseguir-la fan mal a terceres persones, i fan mal d'una forma molt cruel. A més, l'amor romàntic que ells persegueixen no ha de ser l'exemple que ha de perseguir tothom, tot i que ells el volen i el desitgen. Tot depèn de com t'ho miris.

 
- Interessant… Reprodueix a la perfecció la forma de lligar del col·lectiu gai per les aplicacions. Fotopolles per saludar, actiu versàtil o passiu, o el nombre de centímetres en iniciar una conversa. Això haurà xocat a molts, però és així!

- Això és així, i sabem que és així! El que et deia del cavall de Troia no és per canviar la societat, ni per fer-los reflexionar, és una forma que, a través d'un producte 100% mainstrem, introduïm aquestes notes disruptives que van més enllà de la comèdia romàntica clàssica, perquè t'estan dient: "Entro en una aplicació i a la mitja hora estic follant amb algú o amb diverses persones". I això existeix i en podem fer broma. Tu com a home hetero cis que mai ha vist això riuràs amb mi, però no te'n riuràs d'això, perquè jo et permeto com a membre d'aquesta comunitat i habitant d'aquesta realitat, que tu riguis amb mi.

- Guillem Clua és més de samarretes de tirants o de camises de quadres?

- He passat èpoques de tot.

- Sap cap a on vaig?

- No…

- Cap als clixés que toques del món gai!

- A sí! Toca'ls, toca'ls!

"Molta gent no entén què són els paràmetres del desig que hi ha a la comunitat gai"

- Els clixés també són presents al col·lectiu, i així ho mostra amb el típic musculito que només li preocupa el físic i agradar o, d’altra banda, amb l’intel·lectual que sembla que va més enllà i rebutja el primer, però, a la vegada, el desitja amb totes les forces perquè està tremendo!

- Vine a aquest bar a la una de la matinada i els veurem a tots! Hi ha una crítica a les xarxes sobre Smiley perquè diuen que és una història d'amor que es percep entre un guapo i un lleig, i no és així. Molta gent no entén què són els paràmetres del desig que hi ha a la comunitat gai, dels homes gais sobretot. Quin és aquest paràmetre? Doncs que tu ets desitjable i atractiu si ets masculí, musculós, tens una vida sexual molt activa i respons a certs cànons de comportament i de bellesa determinats. Hi ha qui és perfectament vàlid i potser està dins la normativitat generalitzada, però que no se sent part d'aquest cànon i, per tant, no se sent desitjable, que és el que li passa a en  Bruno. La reflexió de la relació entre l'Àlex i en Bruno és aquesta, hi ha algú que compleix 100% el cànon gai normatiu que el fa desitjable i l’altre que se'n sent fora. I això no es coneix fora de la comunitat gai.

 
- En un moment determinat, la Patricia, un dels personatges, diu que "l’amor arrela als llocs més inesperats". Aquesta n’és la gràcia, no?

- Sí, la majoria d'històries d'amor i, sobretot, la principal que veiem a Smiley passen perquè els personatges se sabotegen a ells mateixos. No responen els missatges quan els haurien de respondre, no es volen sentir vulnerables, no diuen el que senten... Si tots ho féssim, no hi hauria sèrie, que també és una de les crítiques que llegeixo; per què els personatges no actuen? És la gràcia, és el que fem avui en dia. Si no tenim el 100% de la certesa que l'altre ens dirà que sí, no farem cap pas i no anirem enlloc. D'aquí que la frase de la Patrícia tingui molt de sentit. En el moment en què ens traiem els prejudicis de sobre i sortim de la nostra zona de confort, podrem trobar alguna cosa diferent. Ho diu la Vero al capítol 1: "Si segueixes fent sempre el mateix, no arribaràs mai a una conclusió diferent i repetiràs sempre el mateix resultat".

- Abordem les crítiques, perquè n'ha rebut per l’ús que se’n fa del català en ser una producció gravada i ambientada a Barcelona. La gravaria ara en català?

- No! La crítica és legítima al 100%, no diré mai que estan equivocats, però penso que no veuen una cosa que per a mi és important. La decisió que la sèrie tingués aquest nivell de bilingüisme, més diglòssic que bilingüe, òbviament, va ser meva. Volia mostrar aquesta realitat i la vaig decidir mostrar així perquè vaig pensar el que ha passat, i és que molta gent al món està veient una sèrie en castellà tranquil·lament i, de sobte, li surten en tots els capítols una, dues o tres seqüències íntegrament en català. I és la primera vegada a la vida que surt en el català, i potser això els farà que s'interessin o que el coneguin.

"Que podíem haver fet una sèrie inicialment en català al 100%? Sí, però vaig decidir no fer-ho així i no me'n penedeixo. I això no vol dir que la següent que faci no sigui totalment en català"

L'estratègia del cavall de Troia d'abans, és exactament la mateixa. Que podíem haver fet una sèrie inicialment en català al 100%? Sí, però vaig decidir no fer-ho així i no me'n penedeixo. I això no vol dir que la següent que faci no sigui totalment en català, com la majoria de produccions que he fet al teatre i en televisió, després de 20 anys fent telenovel·les com El cor de la ciutat o La Riera. Hem d'anar pas a pas, i això és un petit pas.

 
- També ha rebut crítiques pels actors heterosexuals que representen personatges homosexuals. Què en pensa?

- És una preocupació molt legítima del col·lectiu que té la necessitat de veure's representada per gent del mateix col·lectiu, i també l'entenc. Ara mateix, per mi és una decisió política. Brian Murphy, amb The Boys in the Band o amb altres produccions, volia que tots els personatges gais fossin interpretats per homes gais, perquè tenia una necessitat d'afegir un plus de realitat en aquelles històries que ens han fet tant de mal i han definit la nostra identitat. En aquell moment hi havia una intenció explícita de fer una obra representativa, que allò representés quelcom important per al col·lectiu, la seva història i la seva identitat.

"No crec que sigui positiu que sempre que hi hagi un personatge gai l'hagi d'interpretar un actor gai"

Quan aquesta no és la prioritat, com en el cas de Smiley o de tantes altres, no crec que hagi de ser una condició sine qua non. Hauria agraït que els actors que interpreten l'Àlex i en Bruno fossin gais, sobretot perquè m'haurien ajudat a explicar una veritat d'una manera molt més senzilla i orgànica, perquè així no li havia d’explicar a un actor què significa haver viscut una vida amb discriminacions, al marge i de mil i una coses més que hem patit tots els gais. Ara, que això hagi de significar que sempre que hi hagi un personatge gai l'hagi d'interpretar un actor gai, no crec que sigui positiu, perquè t'obliga al fet que els actors estiguin fora de l'armari i siguin visibles, i que això no els comporti cap problema. I, malauradament, no estem en aquesta situació. I si a un actor se l'obliga a sortir de l'armari perquè una part del col·lectiu LGTBI se senti còmode amb aquesta representació, crec que tenim un problema, perquè estem posant els fans per sobre de la vida d'una persona que ha d'escollir sortir de l'armari quan ella vulgui. Per a mi, la lluita que hem de tenir passa perquè actors LGTBI puguin interpretar tota mena de papers, perquè puguin ser la pròxima estrella de Marvel.

- S’està preparant la segona part de Smiley per a Netflix?

- Si hi hagués una segona o tercera temporada de Smiley, evidentment hem d'anar a petar a l’obra de teatre, que ja existeix. Netflix encara no s'ha pronunciat, per tant, encara no ho sabem, tot i que de material n'hi ha, no sabem si s’acabarà fent o no.

- No podem acabar sense parlar de L’Oreneta. Centenars de persones han passat per la Villarroel i, en aquests moments, Emma Vilarasau i Dafnis Balduz es troben de gira arreu de Catalunya. Una obra que va ser també tot un èxit i que l’abril d’aquest 2023 es tornarà a representar a la mateixa Villarroel.

- L'Oreneta és una de les obres més personals que he escrit mai. La vaig escriure fa cinc anys arran de l'atemptat d'Orlando al bar Pulse que va tenir lloc el 2016, i és una de les obres que s'ha representat més arreu del món. Més que Smiley, fins i tot. L’Oreneta no només explica una història LGTBI, sinó que planteja una realitat sobre el que és l'amor, però des d'un lloc molt concret, molt identificable, del que significa dir t'estimo i que és una cosa que diem massa poc en general. Per això crec que ha tingut tant d’èxit, a banda de les excel·lents interpretacions de l'Emma i el Dafnis, que tenen una gran responsabilitat en aquest èxit, si no la que més. L'Oreneta és una oportunitat per veure i reflexionar el que significa la pèrdua, l'amor i les relacions entre els éssers humans, així com amb la nostra família.

- Li agrada escriure sobre l'amor...

- No me n’havia adonat, però sí, la majoria de les meves obres parlen d’amor. En veure-les en conjunt, t'adones que hi ha una evolució, un fil conductor, i t'adones que aquest no és l'amor romàntic -que és un tipus, fins i tot minoritari-, sinó que és l'amor amb totes les seves formes. Cada obra d'alguna manera l'aborda. I és que l'amor és el sentiment més gran que podem sentir. Les bogeries més importants a la vida les fem per amor. I els errors més grans de la vida els fem per amor.

- Ja m'ha donat el titular!

- Doncs mira, ja el tens!