Us heu plantejat mai qui vivia en el vostre pis abans que hi entréssiu vosaltres? Quin burgès va demanar construir-se el pis a l’Eixample que ara heu de compartir entre sis persones perquè els expats noruecs que treballen a Spotify us han apujat el lloguer? Qui va dormir al llit de l’habitació petita del pis turístic de Poble Nou on cada setmana entren uns anglesos diferents? Què hi havia al terreny de la teva casa del Maresme, d’on han fet fora la teva família perquè els pixapins de Barcelona ja no poden viure a la seva ciutat i estan gentrificant la teva comarca?
Aquesta és, més o menys, la qüestió que es planteja Robert Zemeckis a la seva última pel·lícula, Here (Aquí). Dic més o menys, perquè Zemeckis és un director multimilionari que deu viure en una casa a Los Angeles que no pot tenir massa història, i, per tant, resta immune als problemes de l’habitatge que estan col·lapsant Catalunya. El director de Back to the Future, Cast Away, i Forrest Gump es planteja un repte atrevit, tècnicament ambiciós, i complicat de posar davant la càmera: la història d’un mateix menjador d’una casa nord-americana, des de l’època dels dinosaures fins a l’actualitat. Un mateix espai, gravat amb una sola càmera, al llarg de les èpoques, que ens permet descobrir la història del país i de la gent que hi ha viscut. En definitiva, un retrat històric des d’una mateixa finestra constant. I l’experiment no acaba de sortir del tot malament.
Zemeckis, que en les seves primeres èpoques destacava per pel·lícules d’aventures completes i cintes dramàtiques que han passat a la història, s’ha atrevit, en els darrers anys, a experimentar amb el format cinematogràfic. Ja ho va fer, fa dècades, amb The Polar Express, aquella pel·lícula de Nadal d’animació que esgarrifa pels seus lamentables efectes visuals, però que va suposar un abans i un després en la filmografia del director. Fa dos anys va provar sort, en el mateix terreny, amb la seva adaptació live-action de Pinotxo per Disney—un projecte fallit en pràcticament tots els sentits. I ara s’ha retrobat amb les estrelles de la seva pel·lícula més exitosa per indagar en un altre aspecte del mitjà cinematogràfic: el que desdibuixa, amb més literalitat que mai, les línies entre el cinema i el teatre. I, sens dubte, el gran reclam de la cinta no deixa de ser aquest: el morbo i l’interès que suscita que Zemeckis s’aliï amb Tom Hanks, Robin Wright, i Alan Silvestri per intentar reviure la màgia de Forrest Gump.
Aquí és on la pel·lícula triomfa, malgrat les limitacions tècniques i interpretatives que suposa filmar un únic espai amb una única càmera, sense cap pla curt o llarg, sense cap tràveling ni cap intenció de muntatge. Tots volem tornar a veure Forrest i Jenny retrobar-se en papers diferents que, alhora, recorden implacablement els actors de l’època (per fer creïble el pas del temps, tots dos estan digitalment rejovenits). Però fer-ho des d’una mirada llunyana, a través de la qual costa admirar i percebre les expressions de Hanks i Wright, és una pedra a la sabata difícil de superar. Un obstacle que, alhora, obliga tots dos intèrprets—i la resta dels que participen al film—a exagerar les interpretacions, resultant en una representació excessivament teatral que acaba sent impostada, exagerada i poc convincent.
És aquesta mateixa distància física la que impedeix connectar emocionalment amb els personatges i les seves trames, que en diverses ocasions freguen molt perillosament el melodrama televisiu. Veiem famílies dels anys 20, 40, 80, durant petits lapsus de temps, amb un guió massa fragmentat perquè l’espectador acabi connectant realment amb les seves problemàtiques. I quan la pel·lícula decideix centrar-se en la família que realment ens ocupa, la de Hanks i Wright, l’espectador ja està tan marejat i col·lapsat de trames que la identificació amb la seva problemàtica es fa gairebé impossible. Per sort, Zemeckis no ha perdut del tot el talent, i compta amb la inestimable ajuda d’Alan Silvestri, el compositor capaç d’arrencar-te una llàgrima fins i tot quan menys t’ho esperes. I el tàndem que formen, juntament amb la sensació de vells coneguts que provoquen Hanks i Wright, acaben aconseguint que, per moments, quan la cinta ens deixa estar estona amb els protagonistes, n’acabem sentint el dolor, l’amor, i la felicitat.
I, per sort, hi ha moments en què la pel·lícula és més que efectiva. Juga amb un muntatge visual que assimila el canvi de pla al pas del temps, oferint petites finestres entre les èpoques que Zemeckis manlleva directament del còmic en què es basa, i que són encerts de ple. El disseny de producció per situar l’espectador en les diferents línies temporals únicament amb la decoració de l’espai és premiable: sense rètols ni cap altre tipus de pista gràfica, saps l’època en què se situa l’acció únicament per un sofà, una ràdio, o un quadre a la distància.
Tot, per acabar explicant una història evidentment blanca i tradicional: la dels drames familiars, la dels divorcis i els problemes econòmics i els traumes de la guerra i d’uns pares distants. Sota la capa aparentment transgressora del format amb què experimenta Zemeckis hi ha una història clàssica, enfocada des d’un punt de vista antiquat d’unes trames que pretenen semblar trencadores—parelles hippies que, de fet, no ho són tant; famílies desestructurades per la guerra que podrien ser caricatures de sitcoms dels 50, i una excessiva dependència en el Forrestgumpisme per donar massa transcendència famosa i històrica als personatges. Bob, no calia que la casa fos de George Washington, i d’un aviador avançat als seus temps, i de l’inventor del sofà reclinable, i de la primera família negra a agafar la Covid. De veritat que no.
I potser més que mai, Here és una amalgama de fredes i de calentes. D’encerts lloables i d’errors imperdonables. Una convulsió d’elements que semblen contradictoris, que xoquen infinitament, i que acaben formulant un film imperfecte però possiblement emotiu. Com amb tot, s’hi ha d’entrar; t’has de deixar endur pel repte històric que Zemeckis proposa, en tots els sentits. Però és impossible sortir de la sala—potser amb aquesta cinta més que amb cap altra—amb una nostàlgia irreprimible dels temps en què el trio Zemeckis, Hanks, Wright, era sinònim d’èxit inigualable. Amb una certa enveja dels temps passats, en què un film dramàtic se't colava sota la pell i no en marxava. D’una època en què et podies comprar una casa i veure passar els anys sense preocupar-te per la crisi de l’habitatge. De quan Barcelona encara era dels barcelonins, i els cinemes no estaven plens de gent menjant natxos amb guacamole. I potser Here no intentava fer res més que això: recordar-nos que els temps canvien i depèn de nosaltres saber-nos-hi acomodar. Ah, i que fa tota la pinta que mai et podràs comprar un pis al teu barri. Però si de cas, això, ja ho deixem per un altre dia.