El 2023 ha estat un any immens de cinema. Desenes de pel·lícules -especialment les comercials- han aconseguit mobilitzar milions de persones a les sales en una temporada marcada pel retorn de grans directors, les estrenes de grans blockbusters (amb bons resultats de taquilla) i el gran fenomen cultural de Barbienheimmer.

Un any més, els crítics de cinema ens aboquem a la gran trobada de les llistes: quines són les millors pel·lícules del 2023? Els criteris ballen en la subjectivitat de cadascú, però a Nació hem volgut dir la nostra amb un bon grapat d'arguments i un llistat de les deu millors de tot l'any. Les pel·lícules que apareixen a la llista es regeixen per un requisit consensuat: incloem totes aquelles estrenades el 2023 en els seus països d'origen. Diverses de les citades encara no han arribat a les sales catalanes i les podreu veure el 2024.

10. Are You There God? It’s Me, Margaret

És una desgràcia que aquesta adaptació del llibre de l’autora Judy Blume hagi anat directe a VOD de pagament, perquè és una autèntica delícia. El coming-of-age d’una nena que somia de tenir la regla i ser per fi una dona mentre gestiona els seus dubtes religiosos compta amb una de les millors actuacions col·lectives de l’any, amb una Rachel McAdams robada i injustament menyspreada en la carrera dels premis i una Abby Ryder Fortson amb un futur molt prometedor. Emotiva, hilarant, preciosa per pares i fills, i amb banda sonora de Hans Zimmer. En un món just, seria una de les més ben valorades de l’any. 

9. Maestro

A molta gent l’ha enfadat que Bradley Cooper busqui tan descaradament l’Oscar amb aquesta pel·lícula sobre la vida, i sobretot el matrimoni, del compositor i director d’orquestra Leonard Bernstein, però a mi m’ha meravellat. Té una direcció exquisida, plena de virgueries visuals que resulten en una pel·lícula absolutament magnètica. I amb una Carey Mulligan colossal que, a parer meu, no té rival directa aquest any. 

8. Flora And Son

Com li ha passat a Margaret, la nova pel·lícula del geni del musical irlandès John Carney (sí, el de Once i Begin Again) també ha passat desapercebuda, tot i que és a Apple TV Plus (valgui la redundància). Els que l'hem vista (tres persones) sabem, però, que Carney ho ha tornat a fer: ha aconseguit lligar una banda sonora per escoltar en bucle amb una història entendridora sobre una mare soltera i un fill adolescent que intenten reconnectar envoltats de misèria. El resultat és un majestuós film independent que et fa plorar de riure i d’emoció, i que t’arriba al cor i no te’l deixa anar mai. 

7. Past Lives

La pel·lícula de visionat obligatori aquest any i que formula en absolutament tots els tops i travesses, i merescudament. Celine Song s’ha estrenat amb una òpera prima que apel·la als sentiments més universals de l’ésser humà amb delicadesa, precisió mil·limètrica, i molta cura. Com una cançó molt ben curada. 

Aquí podeu llegir la crítica de Past Lives:

6. Wonka

El gol d’Iniesta a Stamford Bridge que, al descompte, es va colar al top de l’any. Que tampoc sorprèn, perquè Paul King, director de Paddington, ens té acostumats a cinema creatiu, original, i rematadament encantador. Però la pel·lícula que acompanya el clàssic de 1971 ha agafat desprevinguts els haters de Timothée Chalamet, que per fi tenim un rol seu per fer les paus amb el seu posat intens i sobrepassat. 

Aquí podeu llegir la crítica de Wonka:

5. The Holdovers

Un clàssic instantani de Nadal, la pel·lícula és una conjunció perfecta d’interpretacions, guió, direcció, i banda sonora. A mig camí entre The Breakfast Club i Dead Poets Society, l’obra d’Alexander Payne recorda als seus altres èxits com Sideways, però ho millora absolutament tot en el seu cinema. Un professor estricte i antiquat i un jove que es queda sol, en un internat, tot Nadal –això és l’únic que necessita Payne per elaborar un film que ens recorda per què necessitem el cinema independent. Paul Giamatti hauria de donar el sorpasso i endur-se l’Òscar, i Dominic Sessa és una estrella nata. Un moment, que vaig a tornar-la a veure.

4. Bottoms

Un triomf pel feminisme, i per a les que tota la vida hem somiat a fer cinema absurd, estúpid i humorístic com històricament han tingut via lliure per fer els homes. El trio Rachel Senott, Ayo Edebiri i Emma Seligman són imparables, i amb la història de dues adolescents que creen un club de la lluita per lligar-se les noies que els agraden és tant delirant com surrealista. Però cada segon de metratge és or pur, en tots els sentits possibles. Visionat imprescindible. 

Aquí podeu llegir la crítica de Bottoms:

3. Poor Things

Yorgos Lanthimos i Emma Stone han suposat un tàndem creatiu que no s’hauria de separar mai. La seva revisió feminista de Frankenstein hauria fet orgullosa Mary Shelley, i és una síntesi perfecta de la relació actual de la dona amb la sexualitat, el món, i sí, també els homes. Emma Stone és insuperable, Mark Ruffalo estarà nominat per un rol absolutament majestuosament còmic, i Willem Dafoe demostra que és el millor fent papers estrambòtics i estranys de collons. Un win-win t’ho miris com t’ho miris. 

Aquí podeu llegir la crítica de Poor Things:

2. Spider-Man: Across the Spider-verse

La primera entrega de la saga d’animació que segueix l’Spider-man de Miles Morales va irrompre en el panorama amb una animació única, temiblement precisa, que va demostrar que un altre tipus de cinema animat era possible. I ara, tot el que no sigui això és ridícul. L’única pega que li vaig trobar en el seu moment és que et deixava amb ganes de molt més. I ara, com més la penso, gairebé un any sencer després, més estic convençuda que trigarem molt a veure alguna cosa que se li acosti mínimament.

Aquí podeu llegir la crítica de Spider-Man: Across the Spider-verse:

1. Barbie

Sí, d’acord, objectivament i si ens posem a mirar la lletra petita i els detalls, és més que probable que l’obra de Greta Gerwig no sigui la millor pel·lícula de l’any. Però ha significat tant a nivell social, econòmic, i sí, per sort o per desgràcia també a nivell polític, que costa contradir-li la seva transcendència cinematogràfica. L'oda ja la vaig fer quan es va estrenar, però com més temps passa més convençuda estic que Barbie ha suposat un abans i un després en múltiples sentits. I que Ryan Gosling fent de Ken hauria d’endur-se l'Òscar. Gràcies, Greta, per tant (fer enfadar els matxirulos).

Aquí podeu llegir la crítica de Barbie: