Parin rotatives: «Mr. & Mrs. Smith» ha arribat per ser una de les millors sèries de l’any

És difícil que, ben entrada la segona setmana de febrer, una sèrie es coroni com la millor de l’any. Us ho diu algú que el gener del 2023 va col·locar al top The Last Of Us i, arribat desembre, la va mantenir al segon lloc —l’adaptació serièfila del videojoc d’èxit va ser superada només, i de maner gairebé inevitable, per l’última i magistral temporada de Succession. Però entenc que resulti improbable, vantatgista, i fins i tot poc seriós nomenar una sèrie que tot just enceta l’any com el producte televisiu més destacat d’un 2024 que promet. Però Donald Glover sempre ha tingut un domini substancial del meu cor, i un producte que tingui per tot arreu el seu segell m’havia convençut pràcticament abans de la seva estrena.

I això que la versió d’Amazon Prime Video de Mr. & Mrs. Smith tenia més gent en contra que Xavi Hernández a la junta directiva del Barça. Essencialment perquè si fer un remake ja esgota, fer-lo d’una pel·lícula tan absolutament icònica a la pantalla i entre bambolines és sortir a jugar amb Del Cerro Grande al VAR —és a dir, amb dos gols en contra i 10 jugadors. El film que havia unit Brad Pitt i Angelina Jolie, la parella més icònica del Hollywood contemporani —un record, des d’aquí, per Jennifer Aniston— havia quedat gravat a foc per a molts cinèfils, no només per ser un llargmetratge més que correcte, sinó també pel morbo. Que, al final, és el que ven i el que ens agrada. I jo, ho admeto, he rajat molt del concepte remake. Però si darrere hi ha ments pensants que volen jugar amb la idea, tenen talent, i són prou imaginatius per donar-li del tot una volta —tanta volta, que semblen productes independents exceptuant el seu títol— cada vegada em tenen més comprada.

És el que han aconseguit Donald Glover i Francesca Sloane. Tots dos guionistes —i en el cas del primer, també creador— de la sèrie Atlanta, han unit forces després d’unes desavinences creatives amb Phoebe Waller Bridge per idear una sèrie a milles del producte original. El seu Mr. & Mrs. Smith és una història d’amor disfressada d’espies, en què l’acció passa a un segon terme per deixar lloc al vincle entre dos personatges meravellosament construïts, i perquè per fi algú ha entès que l’acció està una mica sobrevalorada, segons com. El John i la Jane d’Amazon Prime Video són dos agents/espies a qui una misteriosa organització uneix per a dur a terme missions de perillositat notòria —la gràcia: que han de dur-les a terme fent veure que són un matrimoni casat. I ja se sap que de compartir llit fictici a compartir-lo a la realitat, hi ha un pas molt petit. I de fer veure que tens una baralla amb el teu marit fictici a tenir-ne una veritat, n’hi ha un d’encara més petit. I això és el que més bé ha entès la sèrie: que una bona història estrictament d’espies ja l’havíem vista; ara volíem alguna cosa diferent.

D’entrada, començant pels protagonistes: Glover i Maya Erskine no són Brangelina, i estan fora del que tradicionalment s’entén com allò canònic —tot i que la sèrie, dirigida en gran part pel geni Hiro Murai (Barry, Atlanta), s’encarrega de deixar-los com dos autèntics sex símbols, que ja és el que són. Però són dos actors amb tanta química natural, tanta bona sintonia entre ells, que s’entenen tan bé a nivell interpretatiu, que hi ha moments en què es difumina del tot la ficció i la realitat. I el que fa uns mesos s’havia entès com una derrota —que Waller-Bridge hagués abandonat la sèrie com a guionista i intèrpret—, ara només es pot entendre com un avantatge: davant del bocabadant bon rotllo entre Glover i Erskine costa moltíssim imaginar que la sèrie hagués funcionat amb una altra parella de ball.

A tots dos se’ls hi suma un reguitzell d’actors convidats a cada capítol que donen sentit al concepte guest star. Lluny dels cameos inútils i superficials a què ens tenen acostumats emblemes com Marvel i personatges com Ryan Reynolds, aquí tots els actors secundaris que protagonitzen diferents capítols estan ben imaginats, i no només resolen amb solvència els seus personatges, sinó que els hi insuflen una segona capa de lectura que eleva la qualitat de la sèrie. Sense fer espòilers, el rol de Paul Dano o el de Wagner Moura arrodoneixen uns personatges que, sobre el paper, podrien haver estat plans, avorrits, i estereotípics. I més enllà del factor sorpresa que provoca veure’ls en pantalla per primera vegada, l’òptica del seu ús està tant al servei de la història, que la reverència davant de la seva concepció i resolució és obligada.

Però el que realment fa vibrar tots aquests elements interpretatius és el guió, un dels dos pilars que li mereix a la sèrie el títol de La Millor juntament amb la direcció. Fa anys que no veig uns diàlegs tan ben escrits com els de Mr. & Mrs. Smith. I ja no en el sentit en què ho estan els de Succession, o els de Hacks, o Better Call Saul. Són diàlegs que semblen del tot improvisats, gens escrits en paper, a través dels quals els protagonistes interactuen amb la naturalitat dels qui ho fan sense càmeres al davant. Rèpliques enginyoses, tremendament hilarants, que sintetitzen a la perfecció la dinàmica real de parella ben avinguda i amb sentit de l’humor. I que tenen un contrapunt en unes discussions tan mil·limètricament cruels i dramàtiques que riu-te’n tu de la de Anatomy Of A Fall. Provoquen en l’espectador un efecte hipnotitzant absolut, i l’enveja de tots aquells que hem somiat a dibuixar personatges tan fidels a la realitat. D’aquells que et fan pixar de riure, però també enfadar-te, i plorar, i maleir-los. D’aquells que t’arriben molt a dins. D’aquells que esdevenen referents.

Tot acaba sent una conjunció perfecta d’elements ben tramats que construeixen una atmosfera a mig camí entre la comèdia romàntica i el drama d’espies exquisidament anivellada. Amb Donald Glover tornant als seus orígens còmics —els de l’stand up, Community, i 30 Rock que alguns tant trobàvem a faltar per la seva brillantor humorística. Mr. & Mrs. Smith és la prova que, no només els remakes poden generar bona televisió, sinó que, quan es tracten bé, poden esdevenir productes de grandiosa qualitat. I de cliffhangers de l'hòstia, nano. Que a veure com passem l’estona fins que anunciïn una segona temporada —si és que l’anuncien.

I que s’apartin Brangelina, tu. Que han arribat dos altres espies buenorros que, francament, potser fins i tot són millors que ells.