Perdre el cap per Eurovisió: «Vaig rebutjar una feina per anar al festival»

"Els 365 dies de les nostres vides, giren al voltant d’Eurovisió", apunten en Marc Anguera (Tortosa, 1991) i en Sergi Solvas (Terrassa, 1991), que expliquen com la seva afició comença cada any després de prendre's el raïm per les campanades. És en aquell moment, quan s’inicia la temporada eurovisiva, que anirà de l'1 de gener al 15 de març, quan tots els països presenten la cançó que els representarà al festival. I és que ja se sap, de la mateixa manera que existeixen aquells que s’apleguen per veure el futbol el cap de setmana, també hi ha els que es posen el davantal per fer pastissos, els que tiren de targeta i els agrada anar de compres, els de les xiruques que no paren de fer cims, aquells que no surten de les llibreries, els que tenen el catàleg de Netflix a la memòria i, evidentment, els fidels seguidors del Festival d'Eurovisió.
 
Popularment coneguts com a eurofans, en Marc i en Sergi són dos amics que precisament es van conèixer gràcies a la principal afició que els uneix: el Festival d’Eurovisió. Comparteixen un grup de WhatsApp juntament amb una desena d’aficionats i aficionades més que es reuneixen i segueixen amb atenció tot el que envolta el festival. Tenen aplicacions, segueixen webs especialitzades, comptes d’Instagram i, fins i tot, escolten un canal de ràdio on s’informen de totes les novetats per ser dels primers a escoltar les cançons que participaran en les semifinals de tots els països d'Europa. En aquest punt, queden, les escolten plegats i les avaluen, per conèixer a la perfecció les actuacions que acabaran brillant a la gala d’Eurovisió.
  

Els orígens d'Eurovisió

Però remuntem-nos a l’inici, perquè Eurovisió té molta història i trobem moltes anècdotes que l’acompanyen, des d’aquell primer festival celebrat a Suïssa l’any 1956. "Enguany se celebrarà la 67a edició, però Eurovisió va néixer després de la Segona Guerra Mundial per unir un continent dividit a través del llenguatge universal de la música", apunta en Marc, que recorda com es crea amb la voluntat pacifista de deixar de banda la discrepància política. La seva afició, com la majoria, els ve després de seguir la primera edició de Operación Triunfo. "Amb el triomf de la Rosa d'Espanya, amb Europe’s Living a Celebration, ens fem eurofans. Teníem 11 anys, fèiem 5è o 6è de primària i en aquell moment no hi havia les xarxes socials que hi ha ara i no es parlava d’altra cosa amb els amics", recorden.

En Marc fa memòria. La primera vegada que va veure el festival en directe el 2002, quan tenia 11 anys. "Recordo veure-ho i que em canviés la vida completament, va ser un punt d’inflexió que em va portar a començar a investigar", diu. El cas d'en Sergi va ser similar. Ell és l’exemple de l’eurofan expert en viatjar i en anar als festivals. Els eurofans, ens diuen, es classifiquen amb aquells que són experts en la història -que seria el cas d’en Marc-, i els que se saben totes les preseleccions de tots els països de cada any. Però, com s’explica que Eurovisió els hagi enganxat d'aquesta manera? "Perquè és una combinació explosiva d’una competició internacional, un espectacle visualment molt potent on es troben unes 40 cançons molt variades que descobreixes cada any -i que com a mínim, quatre o cinc t'agradaran- i després, pel brilli-brilli que conté la clàssica diva de ventilador".

"Que t’agradi Eurovisió és genètic! Podria haver estat el futbol, el bàsquet o la Fórmula 1. És una tendència"

 
A banda de demanar-se la setmana sencera de vacances per veure la final i la semifinal que tenen lloc el dimarts i el dijous anteriors a la gala, la passió per seguir Eurovisió els ha portat a fer autèntiques bogeries. El Sergi va arribar a deixar una feina. “Vaig rebutjar una feina per anar a Eurovisió. De feines n’hi ha moltes! Era l'any de Lisboa, el 2018. Havia de fer un curs obligatori de dilluns a divendres per fer d’hostes de vol i vaig decidir que no em compensava. No hi podia faltar cap dia i vaig rebutjar la feina per anar amb els amics el festival”, explica, orgullós, tot recordant com en tornar va trobar una altra feina. Tant en Sergi com en Marc, reconeixen que la seva sempre s’ha vist com una afició friqui amb un punt caspós. Una visió, reconeixen, que es tenia del festival anys enrere, i que molts encara la tenen com a referència.
 

El dia de dol nacional eurovisiu

Què li passa a un eurofan quan acaba el Festival d’Eurovisió? Que és el dia de dol nacional eurovisiu. "El dia més trist de l’any és diumenge després d'Eurovisió. Plorem perquè encara ens queda un any per tornar-ho a viure", coincideixen els dos, que confessen que només poden veure la gala de manera íntima, en directe des del país on se celebra o bé acompanyats d’altres eurofans amb qui segueixen amb atenció totes les actuacions. "Recordo un any que vaig cometre l’error de quedar amb gent que no eren eurofans i van començar a parlar sense escoltar-ho! Són 24 cançons que pels que no ho segueixen com nosaltres, entenc que se’ls pugui fer pesat", relata en Sergi, comprensiu amb lesamistats amb qui no tornarà a compartir una gala del festival.

I els catalans, quin paper han tingut al llarg de la història a Eurovisió? "Començant per la Chanel l'any passat, també hi han passat Sergio Dalma, la Beth, el Víctor Balaguer, en Manel Navarro, la Nina, el Rodolfo Chikilicuatre, entre d’altres". L'estat espanyol no va participar a Eurovisió fins al 1961. Fins ara ha obtingut dues victòries. La primera el 1968, amb La, la, la interpretada per Massiel i la segona el 1969 amb Vivo cantando, interpretada per Salomé. "Però el 1969 la victòria va ser compartida amb França, Països Baixos i Regne Unit. L'únic any que van guanyar quatre països amb la mateixa puntuació, perquè no hi havia sistema de desempat", expliquen. Una edició que es va celebrar a Madrid amb un cartell totalment surrealista creat de la mà de Salvador Dalí, una paradoxa de la forma en què va acabar la nit.
 

Una afició sana i sense baralles

Tots dos coincideixen que la seva és una afició molt sana on no hi ha baralles, com passa per exemple en alguns camps de futbol. "Sempre anem amb el país que més ens agrada, gaudint de la música i fent noves amistats, perquè coneixes una quantitat de gent molt important amb qui crees vincles, a través de WhatsApp o bé organitzant festes d'Eurovisió", apunten els dos eurofans. D’aquí que, amb tot aquest temps, hagin viscut i compartit moltes vivències que els han portat a aprendre un munt d’anècdotes relacionades amb el festival, com la cançó més curta que va sonar a Finlàndia el 2015 i que durava un minut i mig, Aina mun pitää, o la cançó més llarga, que va tenir lloc a Dinamarca el 1957, i que durava més de quatre minuts.

"Eurovisió s’ha celebrat a indrets tan surrealistes com un hipòdrom, un aeròdrom o bé dins una drassana"

 
Els dos joves confessen que han vist totes les gales des del 1956. Un total de més de 1.500 cançons, uns 4.500, que són 75 hores. En altres paraules, han estat més de tres dies seguits escoltant i veient les actuacions d’Eurovisió. "I les hem vist milions de vegades!", exclamen somrient. Això explica el seu ampli coneixement, que els porta a recordar algunes anècdotes, com que el Regne Unit ha quedat en segona posició 16 vegades; que Irlanda és el país que ha guanyat en més ocasions, set en total; que Johnny Logan és l’única persona que ha guanyat Eurovisió dues vegades; que el 2001 es va batre una màxima assistència de públic amb 23.000 assistents a Copenhaguen o que el 1993, el festival es va celebrar a un hipòdrom de Millstreet. "Resulta que allà hi vivia un milionari irlandès que es va oferir a pagar-ho tot si el festival se celebrava al seu poble -els artistes deien que feia tot olor de caca-, i així va ser", expliquen.

Però la cosa no acaba aquí, perquè el 2003 Eurovisió es va celebrar a un aeròdrom de Letònia, el 2011 es va reformar l'estadi de futbol de Düsseldorf, el 2014 es va fer en una drassana a Copenhaguen i, el mateix any, es va proposar de fer a una antiga presó d’un poble al sud de Dinamarca, recorden entre els dos.
 

L’evolució del festival

Eurovisió ha patit milers de canvis al llarg de la seva història, però n’hi ha alguns de més significatius. El 2004, per exemple, es van introduir les semifinals. "Del 1956 al 2003, Eurovisió era una gala d'una nit concentrada en el dissabte. A partir del 1996, com que molts països hi volien accedir, els que quedaven últims l'any anterior no tenien dret a participar, per tant, havien de fer molt bons resultats. El 2004, en aparèixer més països pel desmembrament de Iugoslàvia, els Balcans i els Bàltics, es va fer una ronda prèvia que és la semifinal, i els 10 primers de la semifinal, passaven directament a la final. És a dir, tenies l'opció de participar, però havies de passar per una eliminatòria prèvia entre setmana el dijous i si quedaves entre els 10 primers, anaves a la final", expliquen. 

El 2008 hi va haver un altre canvi significatiu. "Com que hi havia més països que hi volien participar, es van crear dues semifinals, on tots els països hi haurien de passar excepte cinc; Espanya, França, Alemanya, Regne Unit i Itàlia, perquè són els que més contribueixen al festival”. I no és injust? "Són els que paguen més per a l'organització del festival, però el món eurofan s'ho pren molt bé, la gent els vota igual i no hi ha recel". Paguen més, però no tenen per què guanyar.
 

Hi ha playback a Eurovisió?

Malgrat el fort vincle que uneix els eurofans amb el festival, aquests també es mostren crítics amb l'organització, i critiquen la decisió de permetre cors pregravats al llarg de les actuacions. "A partir dels anys 90, van començar les músiques pregravades per damunt de l'orquestra i el 1998, va ser l'últim any que l'orquestra va tocar en directe. A partir del 1999, la música podia ser amb playback, però no la veu del cantant ni els cors. El 2020, quan el festival es va interrompre per primera vegada degut a la pandèmia del Coronavirus, es va decidir que els cors podien ser pregravats per no fer desplaçar tanta gent a un mateix indret", expliquen, i lamenten que això fa que cada vegada sigui tot més artificial.
 
Però la falta de naturalitat no és l'única crítica que tenen cap al festival. Que Rodolfo Chikilicuatre anés a Eurovisió el 2008 amb El Chiki Chiki, tampoc els va agradar. “Va ser fatal! El chiki chiki va ser una burla al festival i per rematar-ho, no va quedar del tot malament, en 15è o 16a posició”, exclamen, dolguts, els dos amics eurofans. 

Abans de marxar, els preguntem per la candidata Blanca Paloma que participarà en l'edició d’enguany amb Eaea, al que tots dos responen sense pensar-ho: "Ens encanta!" Segons els dos experts, pot fer un molt bon directe, que canta molt bé, interactua amb molta naturalitat amb la càmera i, pràcticament, no té cors pregravats i té un estil propi, que segurament no agradarà a tothom. 

De cara a un futur, tant en Marc com en Sergi consideren que el Festival d’Eurovisió estarà molt més de moda en comparació a la imatge que en tenen molts avui dia. “El Benidorm Fest ha ajudat al fet que es conegui més i que no es vegi com un festival friqui. Ara tornem a tenir una fornada de nous eurofans de 15, 16 i 17 anys que apareixen i que estarem encantats d’acollir al nostre grup!”, apunten entre somriures, confessant com cada dia recorden que són eurofans i com Eurovisió forma part de les seves vides.