Diuen els directius d’algunes productores que donar llum verda a continguts televisius i cinematogràfics en altres idiomes —llegiu: qualsevol cosa que no sigui anglès— no surt rendible. Que l’espectador mitjà no està disposat a llegir subtítols —com si el doblatge no existís— i que una llengua majoritàriament desconeguda genera un rebuig inicial en el consumidor que costa molt de superar. Per això, suposo, que no hi ha mai cap sèrie de parla no anglesa entre les més vistes de les plataformes —ja es va veure que ningú es va interessar en Squid Game, ni La casa de papel, ni Lupin— ni entre les nominades i guanyadores als premis grans —aquest any, sense anar més lluny, és evident que ningú ha vist Anatomy of a Fall, The Zone of Interest ni Past Lives, i que cap d’elles ha triomfat als Oscars, gens. I suposo que és per això que els creadors catalans creuen que és impossible anar enlloc amb una pel·lícula catalana, en català. Ja s’ha vist que Alcarràs no va tenir transcendència, ni Merlí ha funcionat a Netflix, i que a Cannes, la gent va refusar veure i premiar Creatura.
Suposo, doncs, que el que ha passat amb Shogun, la nova sèrie d’FX que aquí es pot veure a Disney Plus, és un miracle espectacular. Perquè la sèrie sobre el Japó feudal, protagonitzada en el 95% per actors japonesos, i gairebé íntegrament en japonès, s’ha convertit en un èxit de públic i de crítica d’aquells que trenca la norma. Acabada d’estrenar, ja està fent podi a la millor sèrie de l’any, amb només un parell de produccions que li poden fer la guitza. I, sense exagerar, és d’aquelles sèries que marquen un abans i un després en el trencament d’estereotips barats.
Protagonitzada per Hiroyuki Sanada (The Last Samurai), Cosmo Jarvis (Lady Macbeth), Anna Sawai (Monarch) i mitja indústria cinematogràfica nipona, la sèrie està basada en l’homònima novel·la de James Clavell. Shogun ens presenta una època de samurais i inestabilitat política a l’arxipèlag del Sol naixent. El país, que acaba de perdre el seu taiko —el seu líder polític—, i amb un hereu encara massa jove per regnar, es troba sota el control d’un Consell de Regents integrat per alguns dels homes més poderosos del país. Entre ells, Toranaga (Sanada), un samurai que sembla ser cridat a ser el proper shogun —una figura d’encara més poder— i amb qui la resta volen acabar. La seva pugna pel poder es veurà encara més compromesa amb l’aparició de John Blackthorne (Jarvis), un navegant anglès que arriba a terres nipones per lluitar contra la colonització cristiana dels portuguesos.
D’entrada, ja ho sé. N’hi ha que estareu rebufant amb el punt de partida aparentment complex i enrevessat, i d’altres que us haureu desaminat en saber que ni el doblatge us facilitarà la desconnexió mental —en una decisió coherent, els diàlegs en japonès no s’han doblat, mentre que els que estan en anglès (pocs), sí. Però, calma. El rerefons sembla increïblement difícil d’entendre, i encara més si no estàs familiartizat amb la història japonesa, però la sèrie sap explicar-te-la amb la pausa necessària. Sense tractar l’espectador d’idiota, i sense menysprear ni denigrar la cultura que representa, la sèrie sap construir còmodament el backgroundsobre el qual es desenvolupa una història política, social, i romàntica meravellosa, en un crossover engrescador i refrescant entre Game of Thrones i Succession. Un que et manté enganxat a la pantalla, captivat pels seus personatges, i bocabadat amb les seves interpretacions. Només cal posar-hi una mica d’atenció.
I, creguin-me, val la pena posar-hi atenció. Perquè el que han aconseguit els creadors i productors de Shogun és una espectacular, èpica, i preciosa història sobre poder, sí, i sobre estratègia i traïdoria. Però la sèrie va molt més enllà d’això. És una reflexió interessantíssima sobre els estereotips, la xenofòbia, i l’aprenentatge cultural. La barrera idiomàtica juga a favor de la història, que es construeix en els missatges traduïts per personatges amb diferents interessos, en les reflexions que no es diuen, en aquelles que són tan preuades que s’han de dir —i s’entenen— fins i tot sense compartir un idioma. És el més original i complicat que proposa la sèrie: representar, a través de diàlegs a mig dir i paraules mal traduïdes, els interessos, els desitjos, els objectius i les frustracions de cadascun dels personatges —i no és un elenc especialment petit. Funciona perquè hi ha una cura pels diàlegs estratègica que mai havia vist en cap producció televisiva. Cada paraula és una metàfora, cada rèplica un poema. Una oda al simbolisme i la melodia del japonès, que alhora és un mirall de la gent que el parla. El joc és intel·ligent i perspicaç. I el resultat és una construcció d’història i personatges absolutament única i inimitable.
Aquí s’ha d’agrair la tossuderia de Hiroyuki Sanada, el seu protagonista i productor, que es va negar a tirar endavant amb la sèrie si no es respectava la seva cultura —va exigir, entre altres coses, preservar els diàlegs llargs i extensos en japonès, i contractar només intèrprets nipons per a assegurar l’autenticitat de la sèrie. És gràcies a ell que la producció té un sentit més profund del que podria haver tingut —en comptes de caure en la banalitat americanitzada de produccions com The Last Samurai, invoca les idees d’Akira Kurosawa i Yasujiro Ozu. I la seva interpretació estoica, contundent i implacable de Toranaga marca el to d’un elenc que brilla en el drama, però que sap recórrer amb enginy a la comèdia quan escau. Les escenes que comparteix amb Sawai (una jove japonesa al servei de Toranaga que serveix d’intèrpret i d’interès romàntic principal del protagonista occidental) i Jarvis són poesia visual i escrita, i indubtablement els moments més poderosos que retrata la sèrie.
Al guió i a les interpretacions se’ls hi suma una fotografia bellíssima —a excepció d’algun croma vergonyosament executat— que enquadra un Japó ordenat, net, coherent, que contrasta amb la barbaritat que representa el nostre protagonista occidental —els nostres ulls per navegar per l’ambient de la sèrie. És el mateix contrast el que fa que la seva història d’amor amb la seva traductora —la seva única porta al cervell dels homes que considera tan diferents— és especialment efectiva i transformadora. Blackthorne —a qui els nipons anomenen anjin, pilot— i Mariko-sama són dos pols oposats que s’atrauen en les diferències, en les ganes d’aprendre de l’altre, en el misteri i la prohibició ètica i moral. Una trama que arrodoneix una història ja moralment ambivalent i clarobscur per si sola.
És a dir, que en els seus deu capítols, Shogun escriu una tesi a favor de la pluralitat lingüística i cultural com mai se n’havien construït. És una crida a fer les coses amb amor, amb respecte, amb la creença que es poden trencar murs i barreres i anar més enllà si s’hi confia plenament. A excepció d’un últim capítol potser una mica massa anticlimàtic, la sèrie és un crescendo constant de tensió, epicitat i grandiositat que culmina de la millor manera possible. Un assaig sobre el retrat de personatges femenins polifacètics en un món intrínsecament masculí —aprèn-ne, Nolan. I una classe magistral de ritme, to i estructura en una sèrie que fàcilment podria haver estat massa densa i espessa. Un cúmul de punts a favor que no només la col·loca entre les millors de l’any, sinó que advoca per un canvi en el model de producció seriòfila.
I com gaudiré quan arribi la temporada de premis i els nord-americans hagin de suportar discursos d’agraïment en japonès, aplaudint hipòcritament, intentant refer-se d’un passat en què Oppenheimer va deixar pas a Godzilla —i no només als Oscars.
