Si ets cinèfil, no les deixis escapar: les cinc millors pel·lícules del Festival de Sundance

La mostra de cinema independent celebra el seu 40è aniversari amb una gran qualitat de títols que poden arribar a ser els titulars dels futurs premis de 2024 i 2025

Kieran Culkin i Jesse Eisenberg, al nou film
Kieran Culkin i Jesse Eisenberg, al nou film | Sundance Film Festival
31 de gener de 2024, 10:50
Actualitzat: 10:50h
El Festival de Sundance és un dels més importants del planeta, sense cap mena de dubte, encara que no tingui la gran repercussió que mereix en el públic generalista. Enguany celebra el seu 40è aniversari després de dècades de marcar la pauta del cinema independent dels Estats Units -que, indubtablement, després ho fa a la resta del món. I és també el tret de sortida de les mostres cinematogràfiques en celebrar-se el gener. De les pantalles de Salt Lake City, on se celebra Sundance, acabaran saltant a les nostres pantalles diverses pel·lícules que, en un any, podrien ser titulars en els principals premis.

Aquest 2024 hem pogut veure el bo i millor del festival, i n'hem fet una llista de les cinc pel·lícules més destacades. Agafeu bloc de notes, paper o boli, i apunteu:

5. A Real Pain

El film dirigit i escrit per Jesse Eisenberg s’ha endut el premi a Millor guió, i és, almenys en part, merescut. M’explico. El que Eisenberg —a qui molts recordareu per ser Mark Zuckerberg a The Social Network, però que és una espècie de fill prodigi del festival— ha aconseguit és una pel·lícula amb dos personatges tan ben definits, que, la resta, sobra. I més, quan un dels dos el deixa en mans de Kieran Culkin, recentment guardonat amb l’Emmy i el Globus d’Or pel seu paper a l’última temporada de Succession. A Real Pain és el retrat de dos cosins distanciats per les voltes que dona la vida, que es retroben per fer un viatge a Polònia, on va néixer i créixer la seva àvia jueva, i on s’embarcaran en un tour sobre l’Holocaust per reconnectar amb les seves arrels. Dos protagonistes absolutament neuròtics —la marca estrella de les interpretacions d’Eisenberg al llarg de la seva carrera—, totalment insuportables i histriònics a la seva manera —el personatge de Culkin, maltractat per la depressió i les drogues, i el d’Eisenberg, per un TOC que l’ancora en el perfeccionisme fins a la bogeria. La seva dinàmica és la representació perfecta de les frustracions d’una generació, la dels somnis perduts i malgastats; i la seva reconnexió —o desconnexió total— impacta tant que fer-la tenir lloc sobre el decorat d’un tour tan dramàtic com l’Holocaust desenfoca el to. Això, i una direcció una mica massa sapastra que genera un ritme feixuc, fan que es coli només pels pèls en el número cinc.

4. Kneecap

Tres rapers del nord d’Irlanda que reivindiquen el dret i l’elecció de fer música hip-hop en irlandès. Una premissa tan senzilla com aquesta és prou per aconseguir una obra de ritme frenètic que recorda a Trainspotting —també per la temàtica drogodependent— i que aconsegueix brillar en el que qualsevol òpera prima hauria d’excel·lir malgrat la dificultat: marcar una identitat i un segell propi. La direcció és agosarada, original, creativa. Beu del ritme del videoclip perquè el seu director també ha ideat els videoclips del grup. I els tres protagonistes, que s’interpreten a ells mateixos, troben de manera massa orgànica que la seva química i el seu sentit de l’humor natural es traslladi a la gran pantalla sense esforços. Una agradable sorpresa que, a sobre, reivindica els drets de les llengües minoritzades i el paper que els joves i la cultura poden arribar a tenir per salvar-les.

3. Suncoast

La síntesi perfecta del que representa una pel·lícula de Sundance. L’òpera prima de Laura Chinn beu directament de la seva vida i de la seva experiència convivint amb el seu germà gran, en estat vegetatiu a causa d’un tumor cerebral. Aquesta és la realitat a la qual ha de fer front el personatge de Nico Parker —a qui molts haureu vist, per exemple, a The Last Of Us—, que haurà de navegar les responsabilitats que suposa tenir cura del seu germà, ser una adolescent en ple apogeu, i les injustícies d’una mare controladora i pràcticament abusiva —Laura Linney, en un paper que encarna deliciosament. El film balanceja les dues realitats de la protagonista amb un drama empolvorat de comèdia, amb dinàmiques entre personatges riquíssimes que assumeixen un clímax emocional que Nico Parker destrossa a base de talent. És el seu paper revelació, ho sap, i no decep. Per això acabes el film amb llàgrimes regalimant per la cara. I amb l’amarga sensació que la pel·lícula podria haver-se atrevit a reflexionar sobre l’eutanàsia i el dret a decidir amb una miqueta més de convicció.

2. Skywalkers: A Love Story

El documental sobre dos joves russos que es guanyen la vida escalant edificis perillosament alts —vull dir, que l’Empire State els sembla bé només per escalfar-se un dia qualsevol— és impossible que no et robi el cor. Primer, perquè és bàsicament una història d’amor entre dos personatges trencats que es troben en les dificultats de les alçades i els esports de risc que ningú més comprèn, i tots dos tenen tan bon rotllo i s’estimen tant que costa no entendrir-se davant la seva història. I segon, perquè el director sap que la història és digna de film de Hollywood, i la retrata com si ho fos. El resultat és un producte visualment agosarat i èpic, amb imatges de ciutats des del cel que et fan entendre perquè aquests dos joves es juguen la vida cada dia, però que et domina les emocions —sobretot, la tensió (ai que cauen, ai que cauen)— amb mestria. Del tot imperdible.

 

1. Thelma

Una àvia de 96 anys a qui estafen per telèfon i decideix que, per demostrar que encara és a la flor de la vida, trobarà i detindrà els seus estafadors. Aquests són els ingredients amb què June Squibb (Nebraska) treballa meravellosament bé per donar vida a una senyora gran que refusa assolir la derrota de l’edat. La primera pel·lícula que dirigeix Josh Margolin és una oda a la seva àvia que és un homenatge a totes les àvies del món; d’aquells que fan voler trucar, abraçar, i estimar encara més la teva àvia, si és que tens la sort d’encara tenir-la. Una reflexió gens naïf ni innocent sobre la força de la tercera edat, que no jutja ni condemna la gent gran però tampoc la valora per sobre de les seves clares i evidents limitacions físiques i mèdiques. Tot, en una pel·lícula d’acció i comèdia que beu i se’n riu de Mission: Impossible, que entendreix el cor, et fa pixar-te de riure, i ofereix un missatge tan realista com positiu. Sens dubte, un film que duré al cor durant molt, molt de temps.



 
 
 
 
Arxivat a