“A Euskal Herria tothom em diu Pello, però els catalans i valencians em coneixen com a Zetak”, confessa Pello Reparaz (Arbizu, 1990), l’artista i cantant navarrès que a través de la música electrònica i la mescla amb el folklore en euskera, ha aconseguit captivar a bona part del públic que el descobreix. A la vista té apuntades dues grans dates; el 3 i el 4 de gener de 2025, quan en poc menys de dues hores va aconseguir vendre més de 20.000 entrades pels concerts que farà al Navarro Arena de Pamplona, on celebrarà el cinquè aniversari de la formació que lidera; Zetak. Abans, però, el veurem actuar al Parc del Fòrum de Barcelona el pròxim 13 de juliol, on trepitjarà l’escenari del Festival Cruïlla per mostrar el seu darrer treball; Aaztiyen, un àlbum que l’ha portat a la cerca del particular.
En una conversa que té lloc a través d’una videotrucada, explica com es va endinsar en el món de la música de petit, quin n’és el recorregut i evolució, com viu el moment d’èxit que l’acompanya reivindicant i fent honor als seus orígens i els motius pels quals ha versionat cançons d’artistes catalans que l’han portat a escriure un nou tema versionat amb el trio de Marala titulat Entre carn i os. Diu que des d’Arbizu, el poble del nord de Navarra on viu, no pot mostrar les muntanyes que veu des de casa “perquè avui el dia és gris”, però, malgrat no veure l’entorn que l'envolta, aconsegueix submergir-nos a la seva base de 1.000 habitants que l’ha portat a fer el nou àlbum que ara publica.
T’inicies a la música tocant el trombó i acabes creant un grup de música electrònica que fusiona sons i instruments de la mitologia folklòrica basca que ho peta! Ens ho expliques?
El meu pare sempre escoltava molta música a casa. Quan tenia cinc anys em van apuntar a l'escola de música i, amb vuit, començava a tocar el trombó. M'agradava molt La Polla Records, Cicatriz… El rock radical basc i, clar, en ser trombonista no hi tenia cabuda. Amb 11 anys se'm va obrir el món en descobrir l'ska britànic; The Specials, The Selecter o Bad Manners. Vaig descobrir que el meu instrument tenia cabuda a escenaris i concerts de música! Un any més tard, vaig començar a una banda local a fer col·laboracions, fins que als 17 vaig crear Vendetta, el projecte que em va portar a professionalitzar-me. Amb el temps, però, canvies i cada vegada escoltava més música electrònica; Chase & Status, Stromae... Vaig evolucionar tan de pressa, que Vendetta no tenia la capacitat d’adaptar-se al meu ritme. La necessitat d'afrontar un paper en blanc era total, de tenir la llibertat absoluta per crear i per fer una mica el que em digués l'ànima en aquell moment. Em vaig mudar a Londres i allà és on vaig veure clar que havia de deixar Vendetta i crear Zetak, enfocat molt més a l'electrònica.
Ara bé, a l'electrònica, a l'estil en si, no li dono gaire importància. El que preval en el meu cas sempre és el concepte, la idea i la intenció creativa que pugui tenir. La intenció creativa que tinc en aquest moment i el concepte que vull treballar és la identitat. Tot això, m'ha portat a fer una música electrònica que fusiona uns sons molt actuals amb sons més tradicionals de la meva terra. Si en un futur, la intenció creativa que determini en aquell moment em porta a fer un disc totalment orgànic, clàssic o tradicional el faré, no em tanco les portes a res. Tinc moltes inquietuds, escolto molta música, i m'agrada innovar. Zetak són sonoritats noves i no vull pensar en l'estil, vull pensar més en el concepte.
“La intenció creativa que tinc en aquest moment i el concepte que vull treballar és la identitat”
I més enllà de les sonoritats, què vol dir Zetak?
Zetak -que es pronuncia amb l'accent a la "e" i no a la "a"- (somriu), és un nom que sorgeix i que es crea relacionat amb el primer disc, on es reivindica la ficció i explica la història de personatges ficticis que, d'alguna manera, han viscut situacions traumàtiques; gent que ve dels vorals, de la marginació social... Els zetes, com la lletra de l'abecedari que es deixa pel final, però que és indispensable per tancar al cercle. Aquest és el concepte i la idea que va donar nom al projecte. Amb el temps ha evolucionat. El segon disc va ser conceptual sobre la pandèmia i, el tercer, és una nova moguda. Zetak s'ha desprès una mica d'aquest concepte inicial lligat al primer disc i s'ha quedat com a nom de projecte. Té una "z” i té una "k", que visualment i estèticament atén bé la identitat dels bascos, perquè són sonoritats i imatges que es relacionen amb la nostra identitat, llavors ara és més la reivindicació de la identitat d'un mateix.
Una identitat que reivindiques en aquest darrer treball, Aaztiyen, el tercer àlbum que publiques amb una presència important de la mitologia basca…
És curiós perquè començo a fer aquest procés de què és particular i únic, d'allò que més em lliga a la terra que al final està localitzada aquí, a Arbizu, des de Londres. Vaig haver de marxar per veure el valor que té allò particular i específic, únic, i la força que té la meva identitat i l'interès que pugui despertar amb l'altra gent. En un món cada vegada més globalitzat, cada vegada més valor adopta i adoptarà allò que és particular i el que és específic. Aquí es troba la riquesa. A partir d’aquí, mesclo la tradició amb sonoritats que l'electrònica de Zetak beu molt d'Austràlia, per exemple. La reivindico i soc molt oposat a intentar delimitar que és la identitat, la tradició basca, i preservar-la així per la resta de la història. Així és com va ser abans, ara és d'una altra forma i espero que en un futur siguem líquids. Això ho reivindicaré sempre, però aquestes característiques, tot i que canviïn i estiguin lligades a una història, a una tradició o a una cultura, penso que és interessant preservar, canviar i modificar. Però venen d'algun lloc i van cap a un altre. És interessant que totes les persones i tots els pobles del món, no anem en la mateixa direcció. Hi ha hagut dècades en les quals hem anat en la mateixa direcció i, aquesta globalització, és palpable, però penso que es pot donar un recorregut a la inversa perquè cada vegada més, sento que efectivament en un món tan globalitzat, més valor i més interès desperta el particular i únic.
“En un món cada vegada més globalitzat, cada vegada més valor adopta allò que és particular i específic. Aquí es troba la riquesa”
En aquest darrer disc tenim sonoritats tradicionals basques, l'eusquera per descomptat, tenim la cerca de la identitat, a les lletres moltíssims detalls parlant del nom de cases d'aquí Arbizu, de l'estètica del poble del costat, d'Unanu, un poble de 50 habitants d'on són les màscares. I què té el poble navarrès que sigui molt particular d'aquest tipus? Una religió pròpia, un sistema de creences, la mitologia basca. Portar-ho i mostrar-ho era interessant per crear un univers únic i especial que la mitologia ens ha aportat, personatges diferents, objectes, coses, històries, i de tot això beu aquest tercer disc.
De fet, Aaztiyen significa "fa poc". Fa poc, de què?
Hi ha hagut i existeix un nacionalisme ranci que intenta identificar i delimitar què és la tradició, definint què és o què ha estat aquesta tradició en un moment concret de la història i preservar-la exactament així. No m'agrada. Crec que l'hem d’adaptar, d'aportar, ha d'anar canviant. Una de les frases que més he repetit a l'equip els darrers anys treballant amb Aaztiyen ha estat; si no som líquids, no serem. I aquesta és una mica la feina. Sabia que utilitzant instruments tradicionals bascos i processant-los tal com ho he fet, podria haver-hi gent que se senti molesta i, efectivament, si rebem aquestes crítiques -que hi han estat-, significa que ho hem fet bé.
"Fa poc", el títol del disc, podria fer referència a; no et vinguis tan amunt amb les teves idees, perquè probablement han arribat aquí no fa tant. La trikitixa, un instrument tradicional basc, fa 100 i pocs anys va arribar des d'Itàlia. L'alboka, que no existeix en cap altre indret, sembla que en àrab significa trompeta, per tant, potser no és tant d'aquí... No ens motivem tant, no és tan important preservar això tal i exactament com està, sinó adaptar-ho, modificar-ho i mantenir viva la tradició.
En aquest darrer treball hi trobem una cançó versionada amb Marala en català; ‘Entre carn i os’. Què li porta a un cantant navarrès a escriure i cantar en català?
Ha estat un procés molt bonic. No sabia si incloure una cançó en gallec, que al final la vaig fer; Anguleele, amb Fillas de Cassandra, perquè caça molt bé aquesta idea de la cerca d'allò particular, la música electrònica amb la part tradicional. Però el que sí que tenia clar des del principi és que hi hauria una cançó amb català, perquè girem igual a Catalunya i a València que els bolos que fem per Euskal Herria. L'experiència que m'està brindant com a artista un país que no és el meu com Catalunya, és meravellosa! És una forma d'agraïment també, però en el fet conceptual sento que cada vegada que vinc, allò que em brinda l'oportunitat de venir aquí és escollir l'opció de cantar en un idioma no hegemònic i això és el que ens uneix. Vosaltres teniu el català que és un idioma no minoritari i no hegemònic, pel que tinc entès, i això ens uneix.
“L'experiència que m'està brindant com a artista un país que no és el meu com Catalunya és meravellosa!”
Per tant, és una reivindicació política, també.
Sí. És un exercici molt artístic, molt creatiu, buscant la cosa particular i diferenciador com a projecte artístic i l'òbvia reflexió de com un xaval que ha nascut a Arbizu i ha viscut sempre aquí, té la capacitat de diferenciar el seu projecte amb un idioma que molt poca gent parla al món.
Amb el català ja et vas atrevir cantant amb Oques Grasses el tema de Hitzeman, amb la Suu la versió del Pa amb oli i sal de Blaumut i amb els Catarres també hi has col·laborat. Quin artista tens pendent?
Amb Entre carn i os vaig escollir el trio de Marala perquè per començar soc home, he escrit tot el disc i em semblava molt interessant incorporar tres projectes liderats per figures femenines; amb Neomak i Fillas de Cassandra. Ara et diria que he d'investigar més entre artistes catalanes, però m'agrada molt la Julieta, La Maria, Rita Payés o Maria Arnal, per exemple!
Pel pròxim 3 de gener de 2025 has aconseguit omplir el pavelló Navarra Arena de Pamplona amb l'espectacle Mitoaroa. Un espectacle que servirà per celebrar el cinquè aniversari de Zetak on vas vendre més de 20.000 entrades en poc més de dues hores. Enhorabona!
És una fita increïble, una bogeria! Hem omplert un Navarra Arena i hem anunciat una segona data. Crec que serà el més especial que hem fet mai, perquè plantejar un show del cinquè aniversari, Mitoaroa, molt conceptual, amb la participació dels agents més importants de l'imaginari col·lectiu navarrès, és molt significatiu i estaran al mateix dia i al mateix lloc tots ells. Ho hem creat amb molta estima i veure com en una hora de publicar-ho a la venda, s'exhaureixen 15.000 entrades, que traiem una segona data i tingui la mateixa pinta, és molt especial i únic. Això que ens ha regalat el públic pel cinquè any, en una edat molt jove, és preciós. No es pot viure moltes vegades a la vida i vull gaudir-ho amb ganes i energia.
Sents que aquest és el teu moment d'èxit, què estàs culminant un punt àlgid de la teva carrera?
He venut 20.000 entrades en dues hores! Per mi això és històric, mai ho havia viscut fins ara. És molt especial, i per això estic extremadament agraït. Amb el terme èxit he fet un exercici important als darrers anys i és el de resignificar aquesta paraula. La teràpia m’ha ajudat a fer-ne una reflexió al respecte, treballant-ho per arribar a tenir la meva pròpia definició i no la que té la majoria. Ha anat mutant i espero que així segueixi, però en aquest moment i en els darrers anys, he arribat al punt en què l'èxit no està tan lligat a la quantitat d'entrades que pugui vendre o a les escoltes de Spotify. M'he deslligat bastant d'això. En aquest darrer àlbum, el meu objectiu era crear i compondre un disc que només s'hagués pogut fer des d’Arbizu, cercant allò particular. Si soc capaç de fer un disc que soni a Arbizu sense que aparegui cap altre disc similar, que no hi pot sonar perquè aquest és un projecte de com sona Arbizu i de com visc la relació amb la meva terra des d’aquí, concretament, amb la meva cultura, tradició i vivències. Depenia d'això i estic convençut que ho he aconseguit. Això m'ha fet feliç. Vull que la meva definició d’èxit depengui més del que vagi a fer, del que la gent em pugui donar o em pugui deixar de donar. Ara sí que és cert que és un moment en què s'agrupa tot, i això és fantàstic!
“Vull que la meva definició d’èxit depengui més del que vagi a fer, del que la gent em pugui donar o em pugui deixar de donar”
I el moment que més gaudeixes és quan la gent t'acompanya o bé quan et trobes davant el foli en blanc i t’has de posar a compondre?
Són moments diferents. Aquest, és un moment molt dolç. He treballat molt amb Aaztiyen, he atès aquesta definició d'èxit que acabo de descriure, però a la vegada s'ha ajuntat en el moment en què hem anunciat un Navarra Arena -que en farem dos-, venent 20.000 entrades en dues hores! S'han agrupat les dues coses i, efectivament, es pot dir que fins al moment no he viscut cap altre moment més dolç pel que fa al meu projecte artístic, i no sé si ho tornaré a viure, per això ho vull gaudir tant com pugui.
Tampoc gaires artistes poden dir que hagin arribat a crear un festival, el Zeidfest Gaztea. Com va ser això?
Va sorgir a mitja pandèmia, quan vaig escriure Zeinen Ederra Izango Den, que vol dir “que bonic serà”. Que bonic serà el moment en què puguem celebrar que tot això hagi passat. Estàvem tots confinats i la cançó era un crit d’esperança a tothom que estava tancat a casa. La idea era pensar i reflexionar sobre el dia en què tot això hagués passat. Molt melancòlica i bonica, feia referència a les coses que no podíem viure en aquell moment. La intenció creativa estava molt ben definida en compondre la cançó, els arranjaments també i, en acabar, a l'hora de publicar-la, també s'havia de plantejar quina era la intenció creativa per si més tard s’impulsaven iniciatives, com va ser el cas, per tenir-la en compte.La cançó va tenir molta repercussió i segueix sent una de les més escoltades. Una setmana més tard, vaig pensar; si la cosa va de celebrar el dia en què tot això hagi passat, per què no venem les entrades per aquest dia i ho celebrem?
Per què no fem un festival per celebrar que tot això hagi passat? Vaig penjar una story amb un enllaç de venda sense dir qui actuaria ni on seria. Simplement, vaig dir; “que bonic serà el dia en què puguem celebrar tot això, però ho celebrarem, pilla la teva entrada!”. Vam vendre 10.000 entrades sense dir absolutament res. Allà em reafirmo amb la intenció creativa. Si tens clar que vols fer sentir, totes les decisions són fàcils. Això s'ha convertit amb el Zeidfest Gaztea, que enguany hem fet la tercera edició amb un èxit absolut on hi han passat Maria Arnal, La Plazuela, Zoo, The Tyets, etc. L’any vinent portarem Crystal Fighters, el festival segueix creixent i és tot gràcies a la intenció creativa ben definida.
Abans, però, t’esperem el pròxim 13 juliol a Barcelona dins el marc del Cruïlla. Amb ganes? Què ens hi trobarem?
Moltes! També hi haurà Marala i potser podem col·laborar en directe! Pel que tinc entès, és un festival referent a Catalunya i que ens hi convidin és tot un honor. En tinc moltes ganes i m'il·lusiona especialment poder estar amb les Marala, ens ho passarem molt bé!