08
de juny
de
2023, 17:00
Lligar a Barcelona és un martiri. No vull culpar el Tinder —tot i que, una mica, sí— perquè tinc amics que han conegut l’amor de la seva vida amb l’aplicació. Però haver de sortejar incels, guiris, masclistes que només saben parlar de futbol condescendentment —si em tornes a dir que no sé què és un 4-3-3 et rajo, Juan Carlos, que el Barça femení ha guanyat la Champions, hòstia— és una veritable proesa. Realment et dona per fer una sèrie. Una de força bona, amb històries de tota mena a mig camí entre l’humor surrealista i la tragèdia grega.
Això és el que esperava que fos Cites Barcelona, la nova sèrie de TV3 creada per Pau Freixas que, en aquesta temporada, ha comptat amb la coproducció de Filmax i d’Amazon Prime Video. Potser m’ho esperava perquè la meva experiència romàntica personal donaria per omplir capítols i capítols —de mitja hora, això sí—, o perquè la marca de l’èticament qüestionable Jeff Bezos ens ha acostumat a productes del mateix caire que jugaven amb això —Modern Love té capítols i capítols, però em va fer xalar fort sovint. I potser, en aquest sentit, la decepció és cent per cent culpa meva. No vaig saber administrar bé el hype amb una sèrie que, en el fons, està pensada per passar per la televisió pública. I això, els darrers anys, té connotacions positives i negatives.
De TV3, que els darrers anys ha patit per oferir contingut de ficció de molta qualitat davant la incidència de les plataformes, en les que els creadors confiaven les seves propostes arriscades —com Smiley, per exemple, si per arriscat volem entendre una relació homosexual—, m’ho hauria d’haver esperat. Cites Barcelona és exactament el tipus de sèrie que esperes trobar-te un dimarts a la nit a la pública; el tipus de sèrie que ja era fa uns anys, quan es va estrenar per primera vegada. I, en aquest sentit, chapeau. Però l’etiqueta d’Amazon Prime Video em feia pensar en Modern Love, i fins i tot en Fleabag; sèries de comèdia romàntica molt més astutes, intel·ligents, i creatives. A Modern Love, el referent més clar tant per format com per temàtica, hi havia una intenció real d’anar més enllà, d’explorar històries d’amor que no s’adhereixen a la norma. I no només perquè tenen com a protagonistes dos homes o dues dones. A Cites, la sèrie pateix per arribar a un missatge més profund que no vagi més enllà de la superficialitat aparent d’algú que fa la sensació que vol dir alguna cosa, però no diu gaire res.
Que la sèrie s’arrisca, a estones, també. Hi ha moments en què brilla perquè s’endinsa en històries més espinoses —una relació amb una diferència d’edat tan preocupant que per un moment creus que acabarà sent un capítol de Crims— i fins i tot flirteja amb el canvi de gènere —Ivan Massagué dient que està atrapat en el temps com a Groundhog Day et deixa prou interessat per aguantar un capítol amb una relació que meh. Com amb la majoria de sèries antològiques —sí, també a Black Mirror—, hi ha capítols i trames que funcionen millor, i d’altres que funcionen pitjor. En les que funcionen pitjor, se salven la direcció i les interpretacions. Aquesta és una de les veritables proeses de la sèrie: aconseguir que actors realment bons elevin un producte que justeja. Carlos Cuevas, Carmen Machi, Gonzalo de Castro, David Verdaguer, Laia Costa i Nausicaa Bonnin es reivindiquen com els grans intèrprets que ja sabem que són, i milloren absolutament tot el que els envolta.
Per cert, Carlos Cuevas té per contracte que ha d’ensenyar els abdominals a totes les produccions que fa? El llegia l’altre dia reivindicar-se com alguna cosa més que un bon cos, i amb les enormes qualitats que té com a actor, ja vindria sent hora que, com a societat, ho féssim. Perquè si en lloc del Carlos estiguéssim parlant de la Carlota, ens enduríem les mans al cap, i amb raó. Cosificar no és només cosa de dones, i aquí, l’autocrítica l’hem de compartir.
El que realment em trontolla de la sèrie és, però, el guió. Peca d’un problema habitual en la ficció d’avui en dia: el de gent d’una certa edat escrivint personatges que no són de la seva edat. Concretament, gent madura escrivint personatges més joves, que no parlen com ells i allunyen els possibles espectadors mil·lennials d’absolutament tot el que passa a la pantalla. Per contra, les relacions més madures —com la de Carmen Machi i Gonzalo de Castro— brillen amb guions molt més realistes, naturals, i àgils. Aquí es fa palesa la importància d’apostar i confiar en un equip de guionistes divers —tant per edat, com per raça, com per gènere. Perquè no és el mateix escriure un personatge de 20 anys quan ets un home de gairebé cinquanta, que quan t’apropes físicament i mentalment a la seva edat. Que no és impossible, però, vaja, que és molt difícil que no creí rebuig.
Un guió que coixeja pel veritable problema greu de la sèrie: l’idioma. La llengua. Des que es va estrenar el tràiler, Twitter ha cremat amb gent queixant-se —i amb raó— del component bilingüe de la sèrie. A la gent cada vegada li costa més entendre que TV3, la televisió pública de Catalunya que se suposa que ha de vetllar, entre altres coses, per la normalització i proliferació del català, hagi apostat per una sèrie que, a estones, és més en castellà que en català. Ah, no, però és que això reflecteix la realitat social de Barcelona, em dieu amb el to d’algú que porta una polsereta de la bandera espanyola al canell. Que us tinc clitxats. Que ja sé que a l’Avinguda Pedralbes gairebé ni se sent el català.
I segurament aquest és el problema, per això ens hem escalfat: Cites Barcelona és un mirall d’allò en què s’ha convertit una ciutat que és capital. Que hi veiem una realitat que ens esgota, en la que has de demanar un café con leche o un bocadillo de fuet o me das una bolsa, por favor? Perquè si ho dius en català les probabilitats que algú se’t quedi mirant amb confusió i pronunciï la temible frase: me lo puedes repetir en castellano?, són, cada dia, exponencialment superiors. Cites potser falla perquè no aconsegueix elevar la realitat ja prou sucosa de lligar a Barcelona, però aconsegueix retratar la tràgica realitat: a Barcelona costa lligar íntegrament en català. I d’aquí neix una complementació tòxica que se’ns escapa de les mans mentre ens limitem a fer tuits de denúncia que tindran el mateix efecte que els d’aquells que aquesta setmana han rajat de Laporta, Leo Messi, o tots dos alhora. És a dir, cap.
El problema es torna, a més, especialment ridícul quan t’adones que la major part de l’elenc protagonista és català, forçat a parlar en castellà. Aquell tret característic que unia els personatges d’Smiley, i de les pel·lícules d’Oriol Paulo, i del 90% de les produccions catalanes que es roden a Barcelona. Que pot ser representatiu d’una realitat social i política, sí, jo no dic que no. Però cony, la ficció televisiva de comèdia romàntica mai s’ha caracteritzat per ser documentalista. Ningú es creu realment que Tom Hanks s’enamori de Meg Ryan després del caràcter obsessiu i borderlinestalker que demostra a Sleepless In Seattle. Però ho comprem, perquè són Tom Hanks i Meg Ryan, i una de les grans injustícies de la història del cinema és que aquests dos mai van fer una tercera pel·lícula per acabar la trilogia temàtica que formaven amb You’ve Got Mail.
Aquí no tenim a Tom Hanks ni a Meg Ryan. Però sí que tenim capacitat. I talent. I bons guionistes, i directors, i maquilladors, i directors de fotografia, i muntadors, i productors. Tots catalans. Capaços de fer la seva feina en català. Dins, i fora de la pantalla. I cada ficció televisiva que perdem davant la dictadura del castellà —o l’anglès, o el francès, o el gallec, o l’euskera, més igual— és una oportunitat desaprofitada per demostrar del que som capaços. Per endurir la batalla. Per tirar endavant com un país que no té vergonya del que és capaç.
Nois, lligar a Barcelona ja és prou difícil de per si. Almenys, feu-m’ho fàcil deixant-me parlar en català.
Això és el que esperava que fos Cites Barcelona, la nova sèrie de TV3 creada per Pau Freixas que, en aquesta temporada, ha comptat amb la coproducció de Filmax i d’Amazon Prime Video. Potser m’ho esperava perquè la meva experiència romàntica personal donaria per omplir capítols i capítols —de mitja hora, això sí—, o perquè la marca de l’èticament qüestionable Jeff Bezos ens ha acostumat a productes del mateix caire que jugaven amb això —Modern Love té capítols i capítols, però em va fer xalar fort sovint. I potser, en aquest sentit, la decepció és cent per cent culpa meva. No vaig saber administrar bé el hype amb una sèrie que, en el fons, està pensada per passar per la televisió pública. I això, els darrers anys, té connotacions positives i negatives.
De TV3, que els darrers anys ha patit per oferir contingut de ficció de molta qualitat davant la incidència de les plataformes, en les que els creadors confiaven les seves propostes arriscades —com Smiley, per exemple, si per arriscat volem entendre una relació homosexual—, m’ho hauria d’haver esperat. Cites Barcelona és exactament el tipus de sèrie que esperes trobar-te un dimarts a la nit a la pública; el tipus de sèrie que ja era fa uns anys, quan es va estrenar per primera vegada. I, en aquest sentit, chapeau. Però l’etiqueta d’Amazon Prime Video em feia pensar en Modern Love, i fins i tot en Fleabag; sèries de comèdia romàntica molt més astutes, intel·ligents, i creatives. A Modern Love, el referent més clar tant per format com per temàtica, hi havia una intenció real d’anar més enllà, d’explorar històries d’amor que no s’adhereixen a la norma. I no només perquè tenen com a protagonistes dos homes o dues dones. A Cites, la sèrie pateix per arribar a un missatge més profund que no vagi més enllà de la superficialitat aparent d’algú que fa la sensació que vol dir alguna cosa, però no diu gaire res.
Que la sèrie s’arrisca, a estones, també. Hi ha moments en què brilla perquè s’endinsa en històries més espinoses —una relació amb una diferència d’edat tan preocupant que per un moment creus que acabarà sent un capítol de Crims— i fins i tot flirteja amb el canvi de gènere —Ivan Massagué dient que està atrapat en el temps com a Groundhog Day et deixa prou interessat per aguantar un capítol amb una relació que meh. Com amb la majoria de sèries antològiques —sí, també a Black Mirror—, hi ha capítols i trames que funcionen millor, i d’altres que funcionen pitjor. En les que funcionen pitjor, se salven la direcció i les interpretacions. Aquesta és una de les veritables proeses de la sèrie: aconseguir que actors realment bons elevin un producte que justeja. Carlos Cuevas, Carmen Machi, Gonzalo de Castro, David Verdaguer, Laia Costa i Nausicaa Bonnin es reivindiquen com els grans intèrprets que ja sabem que són, i milloren absolutament tot el que els envolta.
Per cert, Carlos Cuevas té per contracte que ha d’ensenyar els abdominals a totes les produccions que fa? El llegia l’altre dia reivindicar-se com alguna cosa més que un bon cos, i amb les enormes qualitats que té com a actor, ja vindria sent hora que, com a societat, ho féssim. Perquè si en lloc del Carlos estiguéssim parlant de la Carlota, ens enduríem les mans al cap, i amb raó. Cosificar no és només cosa de dones, i aquí, l’autocrítica l’hem de compartir.
El que realment em trontolla de la sèrie és, però, el guió. Peca d’un problema habitual en la ficció d’avui en dia: el de gent d’una certa edat escrivint personatges que no són de la seva edat. Concretament, gent madura escrivint personatges més joves, que no parlen com ells i allunyen els possibles espectadors mil·lennials d’absolutament tot el que passa a la pantalla. Per contra, les relacions més madures —com la de Carmen Machi i Gonzalo de Castro— brillen amb guions molt més realistes, naturals, i àgils. Aquí es fa palesa la importància d’apostar i confiar en un equip de guionistes divers —tant per edat, com per raça, com per gènere. Perquè no és el mateix escriure un personatge de 20 anys quan ets un home de gairebé cinquanta, que quan t’apropes físicament i mentalment a la seva edat. Que no és impossible, però, vaja, que és molt difícil que no creí rebuig.
Un guió que coixeja pel veritable problema greu de la sèrie: l’idioma. La llengua. Des que es va estrenar el tràiler, Twitter ha cremat amb gent queixant-se —i amb raó— del component bilingüe de la sèrie. A la gent cada vegada li costa més entendre que TV3, la televisió pública de Catalunya que se suposa que ha de vetllar, entre altres coses, per la normalització i proliferació del català, hagi apostat per una sèrie que, a estones, és més en castellà que en català. Ah, no, però és que això reflecteix la realitat social de Barcelona, em dieu amb el to d’algú que porta una polsereta de la bandera espanyola al canell. Que us tinc clitxats. Que ja sé que a l’Avinguda Pedralbes gairebé ni se sent el català.
I segurament aquest és el problema, per això ens hem escalfat: Cites Barcelona és un mirall d’allò en què s’ha convertit una ciutat que és capital. Que hi veiem una realitat que ens esgota, en la que has de demanar un café con leche o un bocadillo de fuet o me das una bolsa, por favor? Perquè si ho dius en català les probabilitats que algú se’t quedi mirant amb confusió i pronunciï la temible frase: me lo puedes repetir en castellano?, són, cada dia, exponencialment superiors. Cites potser falla perquè no aconsegueix elevar la realitat ja prou sucosa de lligar a Barcelona, però aconsegueix retratar la tràgica realitat: a Barcelona costa lligar íntegrament en català. I d’aquí neix una complementació tòxica que se’ns escapa de les mans mentre ens limitem a fer tuits de denúncia que tindran el mateix efecte que els d’aquells que aquesta setmana han rajat de Laporta, Leo Messi, o tots dos alhora. És a dir, cap.
El problema es torna, a més, especialment ridícul quan t’adones que la major part de l’elenc protagonista és català, forçat a parlar en castellà. Aquell tret característic que unia els personatges d’Smiley, i de les pel·lícules d’Oriol Paulo, i del 90% de les produccions catalanes que es roden a Barcelona. Que pot ser representatiu d’una realitat social i política, sí, jo no dic que no. Però cony, la ficció televisiva de comèdia romàntica mai s’ha caracteritzat per ser documentalista. Ningú es creu realment que Tom Hanks s’enamori de Meg Ryan després del caràcter obsessiu i borderlinestalker que demostra a Sleepless In Seattle. Però ho comprem, perquè són Tom Hanks i Meg Ryan, i una de les grans injustícies de la història del cinema és que aquests dos mai van fer una tercera pel·lícula per acabar la trilogia temàtica que formaven amb You’ve Got Mail.
Aquí no tenim a Tom Hanks ni a Meg Ryan. Però sí que tenim capacitat. I talent. I bons guionistes, i directors, i maquilladors, i directors de fotografia, i muntadors, i productors. Tots catalans. Capaços de fer la seva feina en català. Dins, i fora de la pantalla. I cada ficció televisiva que perdem davant la dictadura del castellà —o l’anglès, o el francès, o el gallec, o l’euskera, més igual— és una oportunitat desaprofitada per demostrar del que som capaços. Per endurir la batalla. Per tirar endavant com un país que no té vergonya del que és capaç.
Nois, lligar a Barcelona ja és prou difícil de per si. Almenys, feu-m’ho fàcil deixant-me parlar en català.