Crònica adulta d'un dia al zoo

Quan ets petit, la necessitat d’intentar comprendre el món et porta a creure en uns dogmes prefabricats que només la maduresa vital pot destapar: els adults s’estimen, els polítics són intel·ligents i si fas els deures quan siguis gran tot anirà bé. Que la infantesa és una mentida innocent que embolcalla la realitat, però, és una cosa que queda demostrada en un indret molt concret: els zoològics, i no només com a espai locatiu. Els zoològics com a concepte.

L’últim cop que vaig anar al Zoo de Barcelona devia tenir uns set anys i només recordo tres coses de la visita: que el Floquet de Neu em va rebre d’esquenes i fent-se una palla –segurament una de les últimes que es va cascar abans de dinyar-la–, que un gavià em va robar mig entrepà, i que, malgrat tot, va ser el millor dia de la meva curta vida. Vint anys després, hi he tornat amb ulls d’adult per recrear-me amb les contradiccions de l’espai i de mi mateix. Per entendre, en definitiva, per què un lloc que em va fer tan feliç ara és tan rotundament trist.

Ocells aprofitats i tristor generalitzada

Per a algú sense cap mena de formació acadèmica en l’àmbit de la biologia, la forma de ser crític amb el zoo sovint implica valorar arbitràriament si una gàbia és prou gran per la bestiola que hi viu. La resposta per norma general és “no”, i en el cas de les zebres sap greu que el tancat, a més, tingui vistes a una camioneta. A una camioneta maniobrant per entrar en una zona de càrrega i descàrrega. És el més semblant a un rinoceront que veuran mai, suposo, i resulta inevitable preguntar-se si l’estampa els desperta alguna mena de rebuig interior o si simplement viuen en una cova de Plató barcelonina en què en lloc d’ombres veuen els fars posteriors d’un vehicle atrotinat.

 
En qualsevol cas, al zoològic, com a la vida, hi ha primeres i segones opcions, i les zebres no pertanyen al grup d’animals preferits de la mainada. Aquest honor relatiu és per a l’elefant, un mamífer que encigala els nens amb la trompa, la seva expressió bondadosa i el simple fet que els podria esclafar sense immutar-se com si fossin grans de raïm a les mans de Roberto Dueñas. Això sempre fa festa. La qüestió és que, en un recinte on hi ha poc més que grava i troncs, la majestuositat de l’animal queda completament desdibuixada, i el zenit de la seva degradació salvatge arriba a l’hora de dinar, quan els cuidadors –amb bona intenció– omplen una boia foradada amb farratge i la pengen a diversos metres d’alçada, de manera que la bèstia l’ha de colpejar amb la trompa com si fos una pinyata per fer caure la teca. Aquesta protogimcana de L’Estiu És Teu interpreto que serveix per estimular-li els sentits, però confereix a la situació un to decadent i postís que només empitjora quan els coloms i els paons fan acte de presència per aprofitar-se de l’ímpetu de l’elefant i endur-se la seva part del pastís, dibuixant una sàtira social que no et signaria ni Bong Joon-ho.
 
La següent parada és el recinte del guanac, un animal molt semblant a la llama que en lloc d’estar pasturant als Andes o la Patagònia viu paret amb paret amb el Parlament de Catalunya. Aquesta unió políticoanimal va molt bé als mestres d’escola de comarques per matar dues excursions reglamentàries en un dia, però no puc evitar pensar que la pobra bèstia podria estar escoltant com el vent ressona pel cim de l’Aconcagua i, en canvi, s’haurà de passar la resta de la seva vida aguantant xapes d’en Pere Aragonès i companyia. No és poca cosa. Mentre calibro si té prou força mandibular per encertar la finestra parlamentària d’una escopinada (cosa que celebraria), el camèlid comença a cagar perdigons de merda talment com un infant que aboca chocokrispies al bol de l’esmorzar, i la pasterada es converteix en un banquet improvisat per coloms i cotorres, que per algun motiu prioritzen aquest menú per sobre del que podrien arreplegar a la terrassa d’un BuenasMigas. L’estampa, tenint en compte que som al punt neuràlgic de la política catalana, convida a fer una metàfora que de petit no hagués pillat, però per ara em limito a fixar-me en l’oportunisme insensible de les aus silvestres. Fins i tot en un lloc on s’anul·la l’esperit salvatge dels animals podem trobar exemples per recordar als més petits que la vida no és una pel·lícula Disney; que les bestioles no s’ajuden entre espècies i que no tenen valors ni els volen tenir. I que si cal et robaran l’entrepà o la caca.
 
Per la resta, poques sorpreses. Lleons avorrits, hienes cohibides i un tigre tancat en un espai ridículament petit que ens dona l’esquena; el darrer acte de grandesa d’un animal que, si estigués en igualtat de condicions, ens podria arrancar els ulls per endrapar-los com si fossin Peta Zetas. Per ara el tenim a un mur de distància del tramvia de Barcelona, però d’això quan ets petit no te n’adones.
 
Sigui com sigui, el pitjor cas és dels goril·les, els ximpanzés o els orangutans, als quals costa aguantar la mirada sense que tot plegat et sembli una distopia, un glitch temporal que t’ha transportat momentàniament el 1960, quan els animals tenien els mateixos drets que una pedra. Vist amb perspectiva, no és més incòmode trobar-se el Floquet de Neu masturbant-se que observar a través d’un vidre el tarannà d’uns primats amb qui compartim més del 95% de l’ADN, i és que per moments sembla que estiguin a punt de demanar per favor que no els facin fotos, que encara conserven una mica de dignitat. Tots els exemplars del parc han nascut a Barcelona i, per tant, no saben el què s’estan perdent; però aquesta certesa, en lloc d’alleugerir-te, només fa que et preguntis quin sentit té continuar alimentant la roda del captiveri en un món on els nens poden buscar vídeos d’animals en llibertat amb dos clicks al mòbil.
 

Abans de marxar passem per la Granja, un espai on hi ha cabres, un ruc català i fins i tot una rata de claveguera. Tot i que hem vist desenes de bestioles més intel·ligents –i segurament més dignes de ser glossades–, és observant aquesta rata quan em pregunto realment quin sentit té el zoo. Potser tot plegat podria ser un centre de conservació d’espècies com el tritó del Montseny, d’animals ferits que en estat salvatge moririen i d’exemplars rescatats de negocis tèrbols que mai més podran tornar a la natura. Als xavalets segur que els estaria bé.
 
Tancada en una gàbia diminuta, la rata em mira i jo la miro. Malgrat que al zoo té totes les atencions que necessita, probablement seria més feliç uns cinc metres sota terra, voltant per les clavegueres i els carrerons de la ciutat fins a ser atropellada per un guiri a la Ronda Litoral. Ella no ho sap, però pensar-ho és responsabilitat nostra.