21
de juliol
del
2023
Actualitzat
a les
18:54h
La societat se separa entre aquells que no tenen cap mena de complex en expressar públicament la seva ideologia i aquells que prefereixen deixar per a la intimitat les seves preferències polítiques. Aquesta és una realitat innegable en la població en general que es fa encara més evident entre els famosos. A l'Estat, tot i que són molts els que es mullen per un bloc o un altre, com és el cas dels centenars que han signat manifestos els últims dies en contra dels retrocessos promulgats per PP i Vox, és difícil veure com les grans estrelles del moment, com Bad Gyal, Aitana o Quevedo, es mullen per un partit o un altre o, simplement, aprofiten el seu gran i poderós altaveu mediàtic per demanar als seus seguidors que votin.
En el món anglosaxó això s'ha fet sempre. De fet, històricament, fins i tot determinats periodistes s'han mullat per un candidat i, així i tot, han conservat la seva relativa imparcialitat a l'hora d'informar. Sembla increïble a Espanya, però és ben real. Simplement, és una qüestió de cultura electoral. En els últims comicis als Estats Units, el 2020, Donald Trump optava a la reelecció davant de Joe Biden. I les figures més destacades del territori -i del món- es van bolcar en demanar la mobilització popular davant d'unes eleccions que, com ara a l'Estat, plantejaven una cruïlla evident: continuar amb la senda involucionista i extremista del republicà o optar pel discurs progressista del candidat demòcrata.
A més a més, no és baladí destacar que majoritàriament els famosos que es mullen són dones. Un dels motius pels quals Ariana Grande, Lady Gaga, Taylor Swift o Billie Eilish ho han fet últimament amb tanta passió, tal com elles mateixes han destacat en diverses ocasions, és perquè senten que els seus drets estan en joc. Trump, en el seu moment, va deixar clar el respecte que sentia per les dones amb el seu Agafa-les pel cony i avui els ultres de Santiago Abascal fan el mateix negant la violència masclista o posant en joc l'avortament. "És trist com molts es queden callats perquè no volen incomodar cap altre sector per no perdre diners. A mi la meva experiència de vida no m'ho permet fer", assegurava fa poc Villano Antillano, una artista trans porto-riquenya molt involucrada socialment que, en una entrevista a Spanish Revolution, ha manifestat la seva animadversió respecte al líder del PP, Alberto Núñez Feijóo.
Ara, aquest debat sobre la diferència cultural a l'hora d'abordar les eleccions aquí i allà ha tornat a sorgir a les xarxes socials, on se sent el rum-rum d'una multitud d'usuaris que demanen als seus ídols que es posicionin i diguin a quins moviments donen suport. "Hauríem de saber realment com pensa cadascú i no ho sabem. Es troba a faltar una indústria més crítica, artistes més compromesos", comenta @pantherXshadee, un jove a Twitter que ha encetat un fil parlant del tema. Ell mateix demana "responsabilitat" a molts d'aquests famosos, que omplen palaus plens de persones d'origen, gènere, sexe i orientació sexual diversa que amb l'auge de l'extrema dreta, veuen com tornen a convertir-se en una població marginada.
"És molt fàcil no involucrar-te en la política quan no t'afecta. És ben fàcil fer-ho quan ets una dona o un home blanc, cis i heterosexual que no ha patit", afegia Villano Antillano, que també considerava que "és molt trist avantposar els diners a les vides de molts dels seus fans, sense els quals no serien on són ara". Potser, a Espanya, on fa només 44 anys que es pot votar, aquesta onada de conscienciació electoral no ha fet més que començar. I com passa en aquests casos, sempre la inicien els artistes més petits, com és el cas de Natalia Lacuzna i el crit de "Voteu, cony" en un dels seus últims xous o Miki Núñez, que en les municipals directament va demanar el suport per a Tot Terrassa.
Les veus del comunicador Andreu Buenafuente, del cantautor Joan Manuel Serrat o dels cineastes Pedro Almodóvar, Carlos Bardem o Antonio de la Torre -que, enguany, ha ampliat el seu compromís amb l'esquerra fins al punt d'afegir-se a Sumar- encara continuen sent minoria. A les noves generacions d'artistes que fan el boom els costa posicionar-se. El 2019, la ja cantant catalana per excel·lència, Rosalía, es va limitar a dir "Fuck Vox" en un tuit després que es donessin a conèixer els resultats de les últimes espanyoles. El que troben a faltar i reivindiquen multitud de persones ara és un posicionament més clar des del principi. La campanya dels Estats Units.
I tot i que no s'ha mullat prou a parer d'una part dels seus seguidors, C. Tangana en una entrevista a Eldiario.es, sí que ha admès quin partit és a les seves antípodes ideològiques abans d'aquest 23-J. El madrileny, ras i curt, ha dit que no veu bé que l'extrema dreta sigui qui dicti el que ha de cantar. La seva veu, tot i que és minoritària en l'elit dels artistes a l'Estat, marca el camí, la tendència a seguir per a certs sectors de la societat que exigeixen que els seus referents no siguin hologrames davant de moments transcendentals.
En el món anglosaxó això s'ha fet sempre. De fet, històricament, fins i tot determinats periodistes s'han mullat per un candidat i, així i tot, han conservat la seva relativa imparcialitat a l'hora d'informar. Sembla increïble a Espanya, però és ben real. Simplement, és una qüestió de cultura electoral. En els últims comicis als Estats Units, el 2020, Donald Trump optava a la reelecció davant de Joe Biden. I les figures més destacades del territori -i del món- es van bolcar en demanar la mobilització popular davant d'unes eleccions que, com ara a l'Estat, plantejaven una cruïlla evident: continuar amb la senda involucionista i extremista del republicà o optar pel discurs progressista del candidat demòcrata.
Una aposta arriscada
Beyoncé, Ryan Gosling o Kim Kardashian, entre una generosa multitud de rostres coneguts, es van exposar a l'opinió política, mediàtica i social sense por a ser jutjats. Durant mesos es van trencar les banyes per aconseguir una alta participació en els comicis. Literalment, feien campanya. I si fem la llista de pros i contres mullar-se és una aposta arriscada. Aquestes grans estrelles poden perdre múscul financer. S'exposen al fet que els seguidors a les xarxes socials els vagin de caiguda i això, de retruc, els pot afectar econòmicament en vendre menys marxandatge, entrades per a les seves pel·lícules o àlbums.A més a més, no és baladí destacar que majoritàriament els famosos que es mullen són dones. Un dels motius pels quals Ariana Grande, Lady Gaga, Taylor Swift o Billie Eilish ho han fet últimament amb tanta passió, tal com elles mateixes han destacat en diverses ocasions, és perquè senten que els seus drets estan en joc. Trump, en el seu moment, va deixar clar el respecte que sentia per les dones amb el seu Agafa-les pel cony i avui els ultres de Santiago Abascal fan el mateix negant la violència masclista o posant en joc l'avortament. "És trist com molts es queden callats perquè no volen incomodar cap altre sector per no perdre diners. A mi la meva experiència de vida no m'ho permet fer", assegurava fa poc Villano Antillano, una artista trans porto-riquenya molt involucrada socialment que, en una entrevista a Spanish Revolution, ha manifestat la seva animadversió respecte al líder del PP, Alberto Núñez Feijóo.
Villano Antillano: "A votar en contra de Feijóo"
— Spanish Revolution (@Spanish_Revo) July 3, 2023
Villano Antillano visitó @ehuniverso y es una maravilla escucharla. pic.twitter.com/zW2BZzKd5A
Ara, aquest debat sobre la diferència cultural a l'hora d'abordar les eleccions aquí i allà ha tornat a sorgir a les xarxes socials, on se sent el rum-rum d'una multitud d'usuaris que demanen als seus ídols que es posicionin i diguin a quins moviments donen suport. "Hauríem de saber realment com pensa cadascú i no ho sabem. Es troba a faltar una indústria més crítica, artistes més compromesos", comenta @pantherXshadee, un jove a Twitter que ha encetat un fil parlant del tema. Ell mateix demana "responsabilitat" a molts d'aquests famosos, que omplen palaus plens de persones d'origen, gènere, sexe i orientació sexual diversa que amb l'auge de l'extrema dreta, veuen com tornen a convertir-se en una població marginada.
"És molt fàcil no involucrar-te en la política quan no t'afecta. És ben fàcil fer-ho quan ets una dona o un home blanc, cis i heterosexual que no ha patit", afegia Villano Antillano, que també considerava que "és molt trist avantposar els diners a les vides de molts dels seus fans, sense els quals no serien on són ara". Potser, a Espanya, on fa només 44 anys que es pot votar, aquesta onada de conscienciació electoral no ha fet més que començar. I com passa en aquests casos, sempre la inicien els artistes més petits, com és el cas de Natalia Lacuzna i el crit de "Voteu, cony" en un dels seus últims xous o Miki Núñez, que en les municipals directament va demanar el suport per a Tot Terrassa.
Pd: ye puesto cuatro fotos contadas por poner algo. Evidentemente este tipo de olas creo que siempre las empiezan artistas mas pequeños. Porque las consecuencias y la repercusión como siempre asustan.
— P A N T H E R (@pantherXshadee) July 5, 2023
Les veus del comunicador Andreu Buenafuente, del cantautor Joan Manuel Serrat o dels cineastes Pedro Almodóvar, Carlos Bardem o Antonio de la Torre -que, enguany, ha ampliat el seu compromís amb l'esquerra fins al punt d'afegir-se a Sumar- encara continuen sent minoria. A les noves generacions d'artistes que fan el boom els costa posicionar-se. El 2019, la ja cantant catalana per excel·lència, Rosalía, es va limitar a dir "Fuck Vox" en un tuit després que es donessin a conèixer els resultats de les últimes espanyoles. El que troben a faltar i reivindiquen multitud de persones ara és un posicionament més clar des del principi. La campanya dels Estats Units.
Fuck vox
— R O S A L Í A (@rosalia) November 11, 2019
I tot i que no s'ha mullat prou a parer d'una part dels seus seguidors, C. Tangana en una entrevista a Eldiario.es, sí que ha admès quin partit és a les seves antípodes ideològiques abans d'aquest 23-J. El madrileny, ras i curt, ha dit que no veu bé que l'extrema dreta sigui qui dicti el que ha de cantar. La seva veu, tot i que és minoritària en l'elit dels artistes a l'Estat, marca el camí, la tendència a seguir per a certs sectors de la societat que exigeixen que els seus referents no siguin hologrames davant de moments transcendentals.