18
de gener
del
2023
Actualitzat
a les
17:42h
És possible que a l’Aquàrium de Barcelona només hi vagin tres tipus de persones: nens (i els seus pares), guiris i deprimits. Fent gala del tercer estatus, aquest cap de setmana vaig visitar l’aquari barceloní amb l’objectiu de rememorar temps pretèrits, quan era un infant i em semblava que veure un congre sortint d’una roca de plàstic policromada a l’altra banda del vidre era l’experiència més acollonant a la qual podia aspirar un ésser humà. Després ve l’amor i el sexe i el desamor i les inquietuds que no sabies que tenies i l’amor una altra vegada i t’adones que potser els peixos no molen tant, sobretot si els vas a veure a l’Aquàrium de Barcelona amb una mirada adulta. Però no seria just dir que la meva visita al recinte va ser una decepció només perquè fins aleshores l’havia idealitzat amb ulls de prepúber. A diferència de les persones, l’Aquàrium no ha evolucionat i s’ha convertit en un espai trist, lúgubre i deteriorat que aconsegueix que empatitzis amb una colla de meduses ou ferrat. Aquesta és la crònica d’una depressió subaquàtica.
Com gairebé tots els negocis situats entre la Barceloneta i Gran Via, l’Aquàrium és un espai dissenyat per estafar els turistes. Potser per això a la taquilla et suggereixen que compris un mapa de la instal·lació al mòdic preu de 3 €, malgrat que un cop ets dins t’adones que el recorregut és tan bàsic que el podries fer d’esquenes i amb un pop enganxat a la cara i, tot i això, no et perdries. Després, abans que tinguis temps de veure l’antena d’una mísera gamba, un simpàtic treballador t’intenta fer una foto, one photo, une photo, amb un tauró de cartó pedra i un roc artificial que podria haver dissenyat algú que no ha vist mai el mar. Com que vaig sol, el fotògraf s’estalvia de retratar-me i jo li agraeixo: és la camaraderia entre persones que no volen ser on són en aquell precís instant.
Una de les primeres coses que criden l’atenció de la zona dels aquaris no són les oblades, els esturions o els meros, sinó els rètols informatius que n’han d’explicar quelcom. Primer, perquè són absurdament breus: "tots els colors estan representats en aquestes aigües cristal·lines", es pot llegir en un d’ells. Gràcies pel haiku, suposo. Segon, perquè s’han descolorit amb el pas dels anys, conferint-los aquell to borrós i esgrogueït tan típic dels cartells que els bars d’higiene dubtosa tenen penjats fora l’establiment, anunciant combinats de pinxo i patates que van ser immortalitzats el putíssim 1979.
(Comentaris de l'autor) Ah.
Mentre la mainada es fixa en les rajades i guiules que van i venen talment com qui no pot aguantar-se més la caca davant d’un lavabo ocupat, jo em centro en els grans oblidats del recinte, els gasteròpodes. En un aquari ridícul hi reposen dos caragols marins i, per bé que ells no perceben la falta de glamur de la peixera, és inevitable pensar que els responsables s’hi podrien haver mirat més, perquè la sensació és que en qualsevol moment apareixerà un cambrer i em dirà "mestre, quin li poso"?
Loft ideal per parelles a Ciutat Vella, 1.500 € mensuals roca i sorra incloses.
A l’Aquàrium, com als museus, acabes fent camí amb altres visitants que entren al mateix moment que tu. A mi m’ha tocat compartir el viatge amb un grup de nens cridaners, que, per algun motiu, s’han posat d’acord per dur aquelles vambes modernes que emeten llums de colors quan la sola toca terra. Com que el flaix de les càmeres està prohibit, estic temptat de buscar a Google si el festival d’estímuls llampants que emeten els seus peus podria provocar un atac epilèptic als taurons que naveguen al meu costat amb cara de pomes agres -si és que pot fer cap cara concreta, un tauró-, però després penso en aquelles criatures bioluminescents de les fosses abismals que sortien als documentals de La 2 i recordo que els taurons no en tenien cap queixa, i entre una cosa i l’altra ja estic davant dels cavallets de mar.
L’espècie en qüestió s’anomena cavallet de mar d’algues, i el destí en el seu cas ha estat particularment cruel, perquè les algues que l’Aquàrium ha posat a la seva disposició no només són postisses, sinó que semblen dissenyades per decorar les parets d’un bufet all you can eat de Benidorm. Però, és clar, els cavallets s’hi adapten, probablement perquè no tenen alternativa. Al costat de la seva peixera hi ha uns sortidors de Fanta i de Pepsi.
El treball de plàstica del nen que es passava tota la classe punxant els companys amb el compàs.
Arribats a aquest punt sembla que la cosa només pot remuntar i, per un moment, recupero l’esperança mirant els peixos de colors que ballen a l’aquari tropical. El problema arriba quan em fixo en el que hi ha sobre la superfície de l’aigua, al fons de l’espai. Flashbacks de les hores invertides teletreballant. Anys enrere, algú va decidir recrear amb poca traça la costa paradisíaca de les Bahames a la paret, i ara l’estampa dadaista –que no enganya ni als inquilins de l’aquari– et remet irremeiablement als fons virtuals de Zoom, aquells que la plataforma t’ofereix per amagar als teus companys de reunió que tens l’habitació feta una merda.
El show de Truman si s'hagués rodat al Port Vell de Barcelona.
La cosa s’acaba i passo per davant de la peixera de les meduses ou ferrat. Em figuro que un animal de la complexitat d’una medusa no té sentiments, ni contradiccions, ni l’ànim de deconstruir-se o la capacitat de percebre què és o no és el benestar, però no puc evitar pensar, de nou, que segurament no és excusa per posar-les en un tanc de la mida (i la forma) del tambor d’una rentadora, com si fossin dos mitjons bruts destinats a girar eternament. Feu-ho per nosaltres, no per elles.
Abans d’arribar a l’última sala de l’Aquàrium –com deia, l’espai no és precisament una masmorra del Zelda–, passo per davant del restaurant, on bàsicament es fa fast food. I també calamars a la romana per 14,50 €. Hi ha qui potser pensarà que demanar aquest plat en aquest punt és contradictori, però segur que no ho és tant com estimar els animals i venir a veure la gàbia dels pingüins, unes pobres bèsties que, per sort, desconeixen tot el que s’estan perdent a la Patagònia. Si fos així probablement ens perseguirien amb aquell caminar tan simpàtic que tenen i després ens cagarien un quilo i mig d’arengades a la boca.
Una peça històrica de gran valor: Coca-Cola fossilitzada l'any 1996.
Per acabar, a tocar de les rajades, una exposició sobre la necessitat de protegir els oceans per als més petits. Recordo que quan jo tenia set anys ja hi era, tot i que en aquella ocasió els recursos icnogràfics funcionaven. Ara, en canvi, si poses els ulls en una mena de prismàtics que hi ha enganxats a la paret no es veu res. O en altres paraules, és tot de color negre. Potser, sense saber-ho, els responsables de l’Aquàrium han mostrat l’autèntic futur del planeta als més joves.
Amb el pas dels anys, aquest simpàtic dibuix infantil s'ha convertit en una endevinalla.
Quan em penso que ja és el final, queda un últim pas, la botiga, checkpoint obligatori –literalment– abans de poder sortir. Aquí els fills reclamen i els pares remuguen. Peluixos amb forma de foca, de balena, de tortuga; pops fets de trencadís que Gaudí no va visualitzar ni en somnis psicotròpics, polseres com les que et vendrien a Tenerife o Cabo de Gata i fins i tot un ambientador Méditerranée amb aroma de l’Aquàrium, que deu ser com tenir el peixater del barri ventant-te amb un llenguado al menjador de casa.
En un dels tancs que deixo enrere hi ha un tauró que, segons he llegit, no pot deixar de moure’s perquè si no s’ofega i es mor. Això és una mica el que has de fer quan estàs deprimit, però sens dubte per l’Aquàrium no cal que hi passis.
"Nen, digues-li al teu pare que em compri, així podràs passar-te una setmana mossegant-li l'orella quan dormi al sofà. Segur que riu molt!"
Com gairebé tots els negocis situats entre la Barceloneta i Gran Via, l’Aquàrium és un espai dissenyat per estafar els turistes. Potser per això a la taquilla et suggereixen que compris un mapa de la instal·lació al mòdic preu de 3 €, malgrat que un cop ets dins t’adones que el recorregut és tan bàsic que el podries fer d’esquenes i amb un pop enganxat a la cara i, tot i això, no et perdries. Després, abans que tinguis temps de veure l’antena d’una mísera gamba, un simpàtic treballador t’intenta fer una foto, one photo, une photo, amb un tauró de cartó pedra i un roc artificial que podria haver dissenyat algú que no ha vist mai el mar. Com que vaig sol, el fotògraf s’estalvia de retratar-me i jo li agraeixo: és la camaraderia entre persones que no volen ser on són en aquell precís instant.
Una de les primeres coses que criden l’atenció de la zona dels aquaris no són les oblades, els esturions o els meros, sinó els rètols informatius que n’han d’explicar quelcom. Primer, perquè són absurdament breus: "tots els colors estan representats en aquestes aigües cristal·lines", es pot llegir en un d’ells. Gràcies pel haiku, suposo. Segon, perquè s’han descolorit amb el pas dels anys, conferint-los aquell to borrós i esgrogueït tan típic dels cartells que els bars d’higiene dubtosa tenen penjats fora l’establiment, anunciant combinats de pinxo i patates que van ser immortalitzats el putíssim 1979.
Mentre la mainada es fixa en les rajades i guiules que van i venen talment com qui no pot aguantar-se més la caca davant d’un lavabo ocupat, jo em centro en els grans oblidats del recinte, els gasteròpodes. En un aquari ridícul hi reposen dos caragols marins i, per bé que ells no perceben la falta de glamur de la peixera, és inevitable pensar que els responsables s’hi podrien haver mirat més, perquè la sensació és que en qualsevol moment apareixerà un cambrer i em dirà "mestre, quin li poso"?
A l’Aquàrium, com als museus, acabes fent camí amb altres visitants que entren al mateix moment que tu. A mi m’ha tocat compartir el viatge amb un grup de nens cridaners, que, per algun motiu, s’han posat d’acord per dur aquelles vambes modernes que emeten llums de colors quan la sola toca terra. Com que el flaix de les càmeres està prohibit, estic temptat de buscar a Google si el festival d’estímuls llampants que emeten els seus peus podria provocar un atac epilèptic als taurons que naveguen al meu costat amb cara de pomes agres -si és que pot fer cap cara concreta, un tauró-, però després penso en aquelles criatures bioluminescents de les fosses abismals que sortien als documentals de La 2 i recordo que els taurons no en tenien cap queixa, i entre una cosa i l’altra ja estic davant dels cavallets de mar.
L’espècie en qüestió s’anomena cavallet de mar d’algues, i el destí en el seu cas ha estat particularment cruel, perquè les algues que l’Aquàrium ha posat a la seva disposició no només són postisses, sinó que semblen dissenyades per decorar les parets d’un bufet all you can eat de Benidorm. Però, és clar, els cavallets s’hi adapten, probablement perquè no tenen alternativa. Al costat de la seva peixera hi ha uns sortidors de Fanta i de Pepsi.
Arribats a aquest punt sembla que la cosa només pot remuntar i, per un moment, recupero l’esperança mirant els peixos de colors que ballen a l’aquari tropical. El problema arriba quan em fixo en el que hi ha sobre la superfície de l’aigua, al fons de l’espai. Flashbacks de les hores invertides teletreballant. Anys enrere, algú va decidir recrear amb poca traça la costa paradisíaca de les Bahames a la paret, i ara l’estampa dadaista –que no enganya ni als inquilins de l’aquari– et remet irremeiablement als fons virtuals de Zoom, aquells que la plataforma t’ofereix per amagar als teus companys de reunió que tens l’habitació feta una merda.
La cosa s’acaba i passo per davant de la peixera de les meduses ou ferrat. Em figuro que un animal de la complexitat d’una medusa no té sentiments, ni contradiccions, ni l’ànim de deconstruir-se o la capacitat de percebre què és o no és el benestar, però no puc evitar pensar, de nou, que segurament no és excusa per posar-les en un tanc de la mida (i la forma) del tambor d’una rentadora, com si fossin dos mitjons bruts destinats a girar eternament. Feu-ho per nosaltres, no per elles.
Abans d’arribar a l’última sala de l’Aquàrium –com deia, l’espai no és precisament una masmorra del Zelda–, passo per davant del restaurant, on bàsicament es fa fast food. I també calamars a la romana per 14,50 €. Hi ha qui potser pensarà que demanar aquest plat en aquest punt és contradictori, però segur que no ho és tant com estimar els animals i venir a veure la gàbia dels pingüins, unes pobres bèsties que, per sort, desconeixen tot el que s’estan perdent a la Patagònia. Si fos així probablement ens perseguirien amb aquell caminar tan simpàtic que tenen i després ens cagarien un quilo i mig d’arengades a la boca.
Per acabar, a tocar de les rajades, una exposició sobre la necessitat de protegir els oceans per als més petits. Recordo que quan jo tenia set anys ja hi era, tot i que en aquella ocasió els recursos icnogràfics funcionaven. Ara, en canvi, si poses els ulls en una mena de prismàtics que hi ha enganxats a la paret no es veu res. O en altres paraules, és tot de color negre. Potser, sense saber-ho, els responsables de l’Aquàrium han mostrat l’autèntic futur del planeta als més joves.
Quan em penso que ja és el final, queda un últim pas, la botiga, checkpoint obligatori –literalment– abans de poder sortir. Aquí els fills reclamen i els pares remuguen. Peluixos amb forma de foca, de balena, de tortuga; pops fets de trencadís que Gaudí no va visualitzar ni en somnis psicotròpics, polseres com les que et vendrien a Tenerife o Cabo de Gata i fins i tot un ambientador Méditerranée amb aroma de l’Aquàrium, que deu ser com tenir el peixater del barri ventant-te amb un llenguado al menjador de casa.
En un dels tancs que deixo enrere hi ha un tauró que, segons he llegit, no pot deixar de moure’s perquè si no s’ofega i es mor. Això és una mica el que has de fer quan estàs deprimit, però sens dubte per l’Aquàrium no cal que hi passis.