He anat a un concert i t’explico el meu cony de vida

Aquest dissabte vaig anar a un concert de Pau Vallvé i això n’és la crònica. Si ho anuncio amb una línia solemne no és perquè hagi embogit o perquè no sàpiga com començar la redacció, sinó perquè d’en Pau, la guitarreta, i l’avui-l-únic-que-vull en parlaré més aviat poc. Alerta, no tinc res en contra d’aquest simpàtic cantautor que fa les delícies dels neoemos de 30 anys; simplement he decidit utilitzar-lo de pretext per introduir-me com un dofí en l’onada de cròniques new-age en què el protagonista ja no és l’artista, sinó la persona que escriu el text; un corrent que darrerament sembla que està molt de moda entre els articulistes nostrats. 

La crònica, doncs, no cal que arranqui en el moment en què la música comença a sonar. Com que el protagonista ara resulta que soc jo, puc sincerar-me i reconèixer que a mi en Pau Vallvé ni fred ni calor, que això d’il·lustrar l’àlbum amb una foto analògica d’una buguenvíl·lia em sembla pretensiós, que possiblement he accedit a anar al concert perquè amb 27 anys s’han d’enfortir llaços, que la qüestió és no convertir-se en un goblin menjacheetos que un dia s’emparella i ningú troba a faltar mai més, en definitiva.

També podria explicar que abans del concert he dinat pollastre a l’ast amb patates, que justament tenia un tros de carn a la boca quan m’han enviat un vídeo-denúncia en què centenars de pollets vius eren trinxats per fer nuggets, i que les imatges –segurament desdibuixades pel deliciós aroma de llimona i romaní del rostit– no m’han impactat tant com per aturar el meu festí. Però també hauria d’explicar que després, mentre en Pau cantava Cançó ansiolítica #9, no he pogut evitar fer el rotet, i hauria d’afegir que el baf m’ha escalat per la tràquea com el mercuri d’un termòmetre, cosa que no m’ha fet pensar en l’ambrosíaca pell daurada del pollastre torrat, sinó en aquelles menudes boles de borrissol que en dècimes de segon s’han convertit en pasta de carn processada en un polígon industrial de l’Urgell.

Si la cosa va de parlar de mi, també hauria de fer referència al fet que he arribat al concert amb la cara xopa; no pas perquè m’hagi emocionat pensant en totes les balades autodestructives que m’esperaven, sinó perquè he decidit no portar paraigua activament, un raonament que es pot qualificar d’idiota si es té en compte que no ha parat de diluviar en tota la tarda, i que només respon a la necessitat masculina, heterobàsica i egocèntrica de prescindir d’un estri protector, malgrat l’evidència fefaent que no deixaria de ploure perquè a mi em convingués. 

Arribats a aquest punt, potser sí que hauria d’explicar què ha passat sobre l’escenari, però això implicaria deixar de parlar sobre el que jo he sentit, unes emocions que clarament són més interessants per a mi que per al lector, però que ara puc narrar perquè (recordem) soc el protagonista del text. Així doncs, no valoraré l’àlbum que el bo d’en Pau presentava, no parlaré els acudits que ha llançat entre tema i tema i tampoc em preguntaré si no és una mica populista acabar la cançó Benerar sopar amb el vers “tan guai ha sigut / que ja només l’Alzheimer / esborrarà el dia d'avui”. El que farem serà preguntar-nos per què aquesta cançó m’ha fet pensar en el meu gos, per què tal altra en la meva àvia i per què la següent en el dia en què em vaig fer caca a P5.

D’aquesta manera, quan acabi la crònica, sabreu que m’agrada el pollastre a l’ast, que la meva masculinitat és fràgil i que amb cinc anys em vaig cagar a l’escola; però, en canvi, no us hauré explicat si en Pau Vallvé canta o no canta bé. I a ningú li farà res, perquè suposo que hem entrat en una mena de fauvisme cronístic que prioritza l’emoció per sobre de l’ordre –i perquè en general ningú és tan important com es pensa–, però a mi se’m continuarà fent estrany. Una mica com si Paco Umbral vingués a hablar de su libro, però sense libro.