20
de març
del
2023
Actualitzat
el
21
de març
a les
12:39h
El noi amb qui comparteixo pis, que casualment també és el meu millor amic, sovint em diu que no estic prou deconstruit. Possiblement té raó. Enteneu-me, no soc usuari de la secció de comentaris del Marca i no crio galls per fer-los lluitar al soterrani d’un polígon a Martorell, però és cert que de tant en tant se m’escapa algun renec bel·licós mentre miro el futbol, que no només llegeixo llibres escrits per dones i que a vegades, en petit comitè, faig un o dos comentaris que clarament no passarien el filtre de correcció de Ràdio Primavera Sound. La veritat, però, és que viure entre dues aigües no se’m fa molest. Darrerament, he llegit que pertànyer a l’ala hectorbellerinista de la masculinitat et converteix en sospitós entre les autèntiques persones deconstruides; de manera que no m’ha costat gens abraçar aquesta teoria i convertir-la gustosament en farratge pel poni que em condueix xino-xano pel camí de les revisions mínimes, còmodes i simpàtiques que no m’exigeixen grans esforços.
Així doncs, per tal de posar-me a prova –i no pas per fotre-us un rotllo introspectiu, cosa que sembla que està de moda en el món articulista–,aquest diumenge he anat al Camp Nou amb l’objectiu autoimposat de viure el partit del Barça negant-me la meva faceta més heterobàsica, que bàsicament consisteix a cridar per foteses, insultar el contrincant (i els futbolistes del nostre equip) i, en general, capficar-se un pèl massa per un resultat que no altera ni un pam el curs de la meva vida. L’empresa sembla assequible, però el problema és que el rival és el Reial Madrid.
Abans d’entrar a l’estadi m’aturo en un bar de la rodalia a fer una cervesa. Com sol passar en les prèvies dels dies importants, davant de la barra es forma una cua llarga com el garatge d’un tren, i mentre espero el meu torn no puc evitar fixar-me en dues coses: la primera, que a la televisió tenen posada la Kings League, on un xaval amb lleuger sobrepès intenta fer jugada per la banda esquerra; i la segona, que l’avi del meu darrere, ignorant completament el xou de l’Ibai i companyia, xiula l’himne del Barça amb la mirada perduda. M’emociona una mica la contraposició entre modernor i tradició, entre la necessitat de generar contingut cada segon i la serenor de l’home que simplement fa temps, i no puc evitar preguntar-me si el sol fet d’haver deixat aflorar aquest sentiment, encara que no l’hagi verbalitzat, ja em fa una mica més deconstruit. Em sembla que no.
Ja dins del camp, mentre per megafonia ressona la pitjor llista de reproducció que s’ha creat mai en un recinte esportiu, llegeixo a Twitter que un noi estranger li ha demanat matrimoni a la seva parella a les graderies. És un gest que es pot qualificar de sòrdid, però té una part positiva (almenys per mi), i és que queda clar que, passi el que passi, ja no seré la persona més heterobàsica de les 95.000 que omplen l’estadi. Els integrants de la grada d’animació també m’ho posen fàcil.
Després d’escoltar l’himne amb solemnitat i sense estridències, comença l’hora de la veritat. Al minut u i mig Nacho li fa la traveta a Lewandowski al mig del camp; una falta innocent, neta i clarament no mereixedora de targeta groga, i les dues persones que tinc al costat –i que no conec de res– s’aixequen immediatament per reclamar a l’àrbitre que comenci a repartir cartolines. Aquest breu instant em transporta a la infància, quan volies fer creure als pares que et trobaves molt malament i després, en un moment de distracció del subconscient, exhibies una alegria rutilant que et delatava. Això és bàsicament el que em passa a mi: fa dos minuts m’he promès que contindré el meu vessant heterobàsic i ara, sense saber ben bé com, estic dempeus, amb el braç alçat i demanant una groga fonamentant-me en el fet que el dorsal 6 dels blancs és més madridista que el Paseo de la Castellana.
Aquest toc d’atenció, malgrat tot, em va bé, i em passo gairebé tota la primera part amb el cap recolzat a la barra de ferro que separa les files de seients del Camp Nou. Ni tan sols el gol en pròpia porteria d’Araújo aconsegueix alterar-me, i això que qui el genera és l’hereu de Sergio Ramos en el tron de personatges contra qui ve de gust blasfemar amb poc respecte cada trenta segons. La pau, irònicament, no la trenca el futbolista més odiós que hi ha sobre la gespa, sinó que ho fa el més normal, o potser hauria de dir el menys carismàtic. Sergi Roberto signa l’empat amb un xut col·locat i escarransit (uns adjectius que en certa manera també el defineixen a ell), i mentre corre cap al córner per celebrar el gol jo xisclo i m’abraço amb un home del qual no sé el nom, les circumstàncies que l’han dut a aquest seient o la relació que té amb la seva mare. Potser ens estem deconstruint un xic, potser és una mena de teràpia de sanació improvisada, potser només és un gol, no ho sé.
Arribats a aquest punt, després d’un descans tranquil·litzador i una posterior escalada de tensió sobre la gespa, començo a qüestionar-me si el meu experiment és necessari. "Si un arbre cau al bosc i no hi ha ningú, fa soroll?" "Si un heterobàsic envoltat de 95.000 persones fot un parell de renecs al Camp Nou, l’escolta algú?" "Després marxo cap a casa i soc un ciutadà moderadament modèlic la resta de la setmana, no?". Sigui com sigui, els meus arguments cunyats s’estronquen de cop amb el gol d’Asensio, l’aliat inesperat del feminisme en aquesta guerra contra el meu jo interior. Si fins ara totes les qüestions que m’havia fet eren excuses que responien a la mandra que fa revisar-se integralment, la diana del mallorquí és culpabilitat, i aconsegueix que lamenti no estar deconstruit: “Si te la sués més el futbol, ara estaries tranquil·líssim”, em dic a mi mateix.
Si no viviu en una cova paleolítica, però, el final d’aquesta història ja el sabeu. El VAR anul·la el gol blanc per fora de joc, Gavi pega a Dani Ceballos i Kessiésigna el 2-1 al temps d’afegit, cosa que ens fa virtualment campions de Lliga mentre el Camp Nou canta desacomplexadament "boti-boti", primer, i "Madrid, cabrón, saluda al campeón", després; un còctel idoni per generar un tsunami de testosterona que cap pensament racional, inclòs el meu, pot surfejar. La visita a l’estadi, malgrat el que pugueu pensar, ha estat productiva: és evident que el futbol encara té massa pes sobre les meves emocions, això no està bé i ho intentaré canviar. Però no serà en un Barça-Madrid.
Així doncs, per tal de posar-me a prova –i no pas per fotre-us un rotllo introspectiu, cosa que sembla que està de moda en el món articulista–,aquest diumenge he anat al Camp Nou amb l’objectiu autoimposat de viure el partit del Barça negant-me la meva faceta més heterobàsica, que bàsicament consisteix a cridar per foteses, insultar el contrincant (i els futbolistes del nostre equip) i, en general, capficar-se un pèl massa per un resultat que no altera ni un pam el curs de la meva vida. L’empresa sembla assequible, però el problema és que el rival és el Reial Madrid.
Abans d’entrar a l’estadi m’aturo en un bar de la rodalia a fer una cervesa. Com sol passar en les prèvies dels dies importants, davant de la barra es forma una cua llarga com el garatge d’un tren, i mentre espero el meu torn no puc evitar fixar-me en dues coses: la primera, que a la televisió tenen posada la Kings League, on un xaval amb lleuger sobrepès intenta fer jugada per la banda esquerra; i la segona, que l’avi del meu darrere, ignorant completament el xou de l’Ibai i companyia, xiula l’himne del Barça amb la mirada perduda. M’emociona una mica la contraposició entre modernor i tradició, entre la necessitat de generar contingut cada segon i la serenor de l’home que simplement fa temps, i no puc evitar preguntar-me si el sol fet d’haver deixat aflorar aquest sentiment, encara que no l’hagi verbalitzat, ja em fa una mica més deconstruit. Em sembla que no.
Ja dins del camp, mentre per megafonia ressona la pitjor llista de reproducció que s’ha creat mai en un recinte esportiu, llegeixo a Twitter que un noi estranger li ha demanat matrimoni a la seva parella a les graderies. És un gest que es pot qualificar de sòrdid, però té una part positiva (almenys per mi), i és que queda clar que, passi el que passi, ja no seré la persona més heterobàsica de les 95.000 que omplen l’estadi. Els integrants de la grada d’animació també m’ho posen fàcil.
Després d’escoltar l’himne amb solemnitat i sense estridències, comença l’hora de la veritat. Al minut u i mig Nacho li fa la traveta a Lewandowski al mig del camp; una falta innocent, neta i clarament no mereixedora de targeta groga, i les dues persones que tinc al costat –i que no conec de res– s’aixequen immediatament per reclamar a l’àrbitre que comenci a repartir cartolines. Aquest breu instant em transporta a la infància, quan volies fer creure als pares que et trobaves molt malament i després, en un moment de distracció del subconscient, exhibies una alegria rutilant que et delatava. Això és bàsicament el que em passa a mi: fa dos minuts m’he promès que contindré el meu vessant heterobàsic i ara, sense saber ben bé com, estic dempeus, amb el braç alçat i demanant una groga fonamentant-me en el fet que el dorsal 6 dels blancs és més madridista que el Paseo de la Castellana.
Aquest toc d’atenció, malgrat tot, em va bé, i em passo gairebé tota la primera part amb el cap recolzat a la barra de ferro que separa les files de seients del Camp Nou. Ni tan sols el gol en pròpia porteria d’Araújo aconsegueix alterar-me, i això que qui el genera és l’hereu de Sergio Ramos en el tron de personatges contra qui ve de gust blasfemar amb poc respecte cada trenta segons. La pau, irònicament, no la trenca el futbolista més odiós que hi ha sobre la gespa, sinó que ho fa el més normal, o potser hauria de dir el menys carismàtic. Sergi Roberto signa l’empat amb un xut col·locat i escarransit (uns adjectius que en certa manera també el defineixen a ell), i mentre corre cap al córner per celebrar el gol jo xisclo i m’abraço amb un home del qual no sé el nom, les circumstàncies que l’han dut a aquest seient o la relació que té amb la seva mare. Potser ens estem deconstruint un xic, potser és una mena de teràpia de sanació improvisada, potser només és un gol, no ho sé.
Arribats a aquest punt, després d’un descans tranquil·litzador i una posterior escalada de tensió sobre la gespa, començo a qüestionar-me si el meu experiment és necessari. "Si un arbre cau al bosc i no hi ha ningú, fa soroll?" "Si un heterobàsic envoltat de 95.000 persones fot un parell de renecs al Camp Nou, l’escolta algú?" "Després marxo cap a casa i soc un ciutadà moderadament modèlic la resta de la setmana, no?". Sigui com sigui, els meus arguments cunyats s’estronquen de cop amb el gol d’Asensio, l’aliat inesperat del feminisme en aquesta guerra contra el meu jo interior. Si fins ara totes les qüestions que m’havia fet eren excuses que responien a la mandra que fa revisar-se integralment, la diana del mallorquí és culpabilitat, i aconsegueix que lamenti no estar deconstruit: “Si te la sués més el futbol, ara estaries tranquil·líssim”, em dic a mi mateix.
Si no viviu en una cova paleolítica, però, el final d’aquesta història ja el sabeu. El VAR anul·la el gol blanc per fora de joc, Gavi pega a Dani Ceballos i Kessiésigna el 2-1 al temps d’afegit, cosa que ens fa virtualment campions de Lliga mentre el Camp Nou canta desacomplexadament "boti-boti", primer, i "Madrid, cabrón, saluda al campeón", després; un còctel idoni per generar un tsunami de testosterona que cap pensament racional, inclòs el meu, pot surfejar. La visita a l’estadi, malgrat el que pugueu pensar, ha estat productiva: és evident que el futbol encara té massa pes sobre les meves emocions, això no està bé i ho intentaré canviar. Però no serà en un Barça-Madrid.