06
de maig
de
2023, 09:21
Actualitzat:
11:05h
Quan vius a Barcelona però no ets de Barcelona, els divendres no sempre són una festa. Aquest cap de setmana m’ha tocat viure la cara amarga de ser un expat de comarques, una sentència que sona molt dramàtica –o no–, i que bàsicament es tradueix en el fet que, per culpa de la meva nul·la capacitat organitzativa –derivada de ser un home, sembla ser– he afrontat la nit de divendres sense pla a la recambra; orfe d’amics que han tornat als seus respectius pobles i de trobades eroticofestives amb moixaines i petonets al cap que un dia van existir, però ja no. Vaja.
Tot plegat, no hauria de ser un problema, puix no són poques les vegades que m’he vist immers en una conjuntura similar i l’he acabat resolent tot escoltant Eurodance dels 90 a Spotify mentre cuino truites de ceba amb un vigor que faria que el mateix Karlos Arguiñano semblés Miquel Martí i Pol al seu llit de mort. Aquest vespre, però, el boom-boom-boom-boom dels sempre infravalorats Vengaboys s’ha interromput abruptament com el vol d’un falciot infartat a 1.200 metres d’altura. El motiu, els servidors de Google –i conseqüentment, de Youtube i Spotify– han caigut sense previ avís.
Així doncs, amb la truita al plat i el cor al puny, he hagut d’atrevir-me a aguantar la mirada a l’elefant invisible que des de fa anys es folla amb la seva Zuckerberga els integrants de la generació que va créixer després de l’11-S. Aquest elefant té un nom i es diu estar sol amb els teus pensaments. De la mateixa manera que l’enfarlopat no vol anar a dormir perquè té por de les reflexions que l’assetjaran mentre menja sostre, moltes persones d’entre 20 i 30 anys se senten incapaces d’estar a la cua del súper, al metro o en un ascensor sense disposar d’estímuls en forma de tuits, tiktoks, o Reels sobre la importància d’haver nascut en Júpiter-ascendent per aprendre a ballar la Macarena. Fins i tot en les suposades desconnexions –corrent, passejant o a la banyera– les veus paral·leles a les del mateix encèfal guanyen la partida en forma de pòdcast. En el meu cas, i malgrat no tenir una voluntat clara d’esmorteir raonaments interns, l’hora dels àpats s’ha convertit en un moment idoni per mirar vídeos a Youtube de Samuel Eto’o, filipins que construeixen palaus selvàtics amb dues canyes de sucre i autèntics dements que es passen el Pokémon Esmeralda amb un Rattata al nivell 3.
Però aquest divendres no hi ha hagut ni YouTube, ni pòdcasts, ni llibres –d’acord, això últim agafat amb pinces, però és molt difícil llegir mentre peles una poma–, de manera que m’ha tocat sopar amb la mirada perduda i el cap bullint. Sorpresa relativa: no descobreixo la sopa d’all (de fet, en Carrère es va cascar 320 pàgines glossant les virtuts del ioga), però això de no fugir dels teus pensaments és força important. En una època en què al mòbil tenim continguts per enterrar-nos a nosaltres, al nostre gos i als gossos dels nostres futurs fills; enfrontar-se al silenci (encara que sigui gràcies a un cable pelat a Silicon Valley) és necessari per fer-se preguntes i ser persones com cal. Per què no m’he organitzat millor la setmana? I si és veritat el que diuen els experts –és a dir, els homosexuals– i en realitat només busco validació femenina? Com de pringat s’ha de ser per estar escrivint un article un divendres a les 12:00 de la nit?
Tot plegat, no hauria de ser un problema, puix no són poques les vegades que m’he vist immers en una conjuntura similar i l’he acabat resolent tot escoltant Eurodance dels 90 a Spotify mentre cuino truites de ceba amb un vigor que faria que el mateix Karlos Arguiñano semblés Miquel Martí i Pol al seu llit de mort. Aquest vespre, però, el boom-boom-boom-boom dels sempre infravalorats Vengaboys s’ha interromput abruptament com el vol d’un falciot infartat a 1.200 metres d’altura. El motiu, els servidors de Google –i conseqüentment, de Youtube i Spotify– han caigut sense previ avís.
Així doncs, amb la truita al plat i el cor al puny, he hagut d’atrevir-me a aguantar la mirada a l’elefant invisible que des de fa anys es folla amb la seva Zuckerberga els integrants de la generació que va créixer després de l’11-S. Aquest elefant té un nom i es diu estar sol amb els teus pensaments. De la mateixa manera que l’enfarlopat no vol anar a dormir perquè té por de les reflexions que l’assetjaran mentre menja sostre, moltes persones d’entre 20 i 30 anys se senten incapaces d’estar a la cua del súper, al metro o en un ascensor sense disposar d’estímuls en forma de tuits, tiktoks, o Reels sobre la importància d’haver nascut en Júpiter-ascendent per aprendre a ballar la Macarena. Fins i tot en les suposades desconnexions –corrent, passejant o a la banyera– les veus paral·leles a les del mateix encèfal guanyen la partida en forma de pòdcast. En el meu cas, i malgrat no tenir una voluntat clara d’esmorteir raonaments interns, l’hora dels àpats s’ha convertit en un moment idoni per mirar vídeos a Youtube de Samuel Eto’o, filipins que construeixen palaus selvàtics amb dues canyes de sucre i autèntics dements que es passen el Pokémon Esmeralda amb un Rattata al nivell 3.
Però aquest divendres no hi ha hagut ni YouTube, ni pòdcasts, ni llibres –d’acord, això últim agafat amb pinces, però és molt difícil llegir mentre peles una poma–, de manera que m’ha tocat sopar amb la mirada perduda i el cap bullint. Sorpresa relativa: no descobreixo la sopa d’all (de fet, en Carrère es va cascar 320 pàgines glossant les virtuts del ioga), però això de no fugir dels teus pensaments és força important. En una època en què al mòbil tenim continguts per enterrar-nos a nosaltres, al nostre gos i als gossos dels nostres futurs fills; enfrontar-se al silenci (encara que sigui gràcies a un cable pelat a Silicon Valley) és necessari per fer-se preguntes i ser persones com cal. Per què no m’he organitzat millor la setmana? I si és veritat el que diuen els experts –és a dir, els homosexuals– i en realitat només busco validació femenina? Com de pringat s’ha de ser per estar escrivint un article un divendres a les 12:00 de la nit?