Sant Valentí? Occident trenca amb l'amor romàntic

14 de febrer: Sant Valentí, el dia dels enamorats. Una celebració tradicional anglosaxona estesa a altres cultures a través de la literatura i el cinema, i explotada econòmicament amb el motiu de fons del mite de l'amor romàntic. Es tracta, així, d'una festivitat que promulga un model de relació sexoafectiva amb l'èmfasi en els lligams emocionals més enllà del desig sexual. Però, va cap aquí la societat occidental del segle XXI i, concretament, la catalana?

Els experts consultats per Nació ho neguen rotundament i, de fet, parlen d'un "trencament" amb aquesta visió. La professora i investigadora del grup AFIN del Departament d'Antropologia de la UAB, Bruna Alvarez, destaca el canvi en allò que la població espera de l'amor i la creixent importància de la responsabilitat afectiva en contraposició als sacrificis de l'amor romàntic. Un tipus d'amor amb elements prototípics, com el sacrifici, la dependència i les expectatives idealitzades.

La tesi coincideix amb la de la psicòloga clínica i sexòloga Emma Ribas, que assegura que s'està produint un canvi de paradigma cap a l'"amor conscient" i l'autoconeixement gràcies a la progressiva expansió de l'educació emocional i sexual, tot i que "encara hi ha molt camí per recórrer". La també psicòloga sexòloga Elena Crespi subratlla aquestes "mancances" educatives, alhora que es mostra preocupada pel rebuig a les reivindicacions feministes encara per part d'un gruix notable, però minvant, de nois cis-hetero. "No es volen moure i se senten atacats quan s'impulsen canvis", lamenta.

Des d'un altre prisma, el psicòleg relacional i professor a la UOC Enric Soler detecta una deriva cap a models de relacions més flexibles, en l'àmbit amorós i en la resta, caracteritzats per la debilitació dels lligams i la por al compromís. "Ho veiem en les relacions de parella, però també amb la temporalitat en el mercat laboral", exemplifica, alhora que destaca que tot plegat ve a confirmar el concepte de "societat líquida" del sociòleg Zygmunt Bauman. "I potser va fer curt, tenim gairebé una societat gasosa", diu. La seva col·lega i professora de Pensament Contemporani a la Universitat Blanquerna, Julieta Piastro, afegeix que no ha aparegut una nova manera d'estimar, ja que "ja es parlava d'amor lliure als anys 60", sinó que ara s'han diversificat molt.
 

Evitar el patiment: la gran preocupació en el món postmodern

Piastro subratlla que l'amor és un "constructe social" que s'entén en un moment i un context determinats i que, per tant, varia amb cada generació. En l'actualitat, considera que els subjectes postmoderns, amb les necessitats bàsiques cobertes, hedonistes i individualistes es caracteritzen per la voluntat d'evitar el patiment i defensa que això xoca amb la tesi freudiana que diu que, precisament, una font de patiment és no poder controlar l'altre. "L'amor requereix sortir d'un mateix i posar-se en una situació de vulnerabilitat", reflexiona. Per això, llegeix que les relacions amoroses actuals són poc compromeses, poc definides i efímeres.

En aquest sentit, Soler analitza que hi ha tantes relacions amoroses com convenis es poden donar entre persones, però que les necessitats específiques de cadascú poden portar a situacions en què els diversos membres no comparteixin la mateixa definició de la seva relació. "Aquí és on deixa de ser un lligam saludable", diu. A més, creu que no es poden assumir tantes relacions com compromisos s'assumeixen i això porta a "abaratir-les". Tot plegat, en un camí cap a un individualisme que "té costos" i resta recursos a les persones per afrontar els seus problemes vitals.

La fi de la família tradicional?

Dos arguments recurrents en els debats sobre els canvis en la institució de la família són que l'entrada massiva de la dona al mercat laboral i el canvi en les seves prioritats vitals, d'una banda, i l'empobriment de les generacions joves i el retard en l'edat d'emancipació, de l'altra, justifiquen la baixada de la natalitat i la crisi de la família nuclear. Alvarez rebutja la primera justificació, que considera esbiaixada perquè no té en compte que les dones han treballat sempre, encara que de manera informal, la no incorporació dels homes en l'organització social de les cures i la manca de polítiques públiques per ajudar els pares i les mares. Veu més difícil de resoldre, però, la segona.

I és que, amb la creixent dificultat d'accedir a un habitatge i gaudir d'estabilitat laboral, lamenta que el projecte reproductiu s'endarrereix i requereix un suport familiar més important. Aquí, apunta a les diferències entre classes socials i diu que, tot i que cal més recerca, les baixes són més relacionals i troben en la maternitat i la paternitat la realització social que les classes mitjanes professionals busquen en el món laboral. "Ser mares i pares els dona un espai social", diu. Les classes altes, en canvi, són menys permeables als arguments econòmics a l'hora de prendre decisions vitals com formar una família. Al seu torn, Piastro apunta que el capitalisme "voraç" crea models de família en nom de la llibertat, però que serveixen per adaptar l'organització social a les necessitats productives.

També incideix en l'impacte de les decepcions amb els models amorosos anteriors i fa referència a la tesi del psicoanalista i sociòleg alemany Erich Fromm que "les formes d'amor s'aprenen". Ara, però, en la "societat del confort" i les xarxes socials, Piastro destaca que és molt difícil conjugar els imperatius de l'amor i la felicitatcontínua. "L'amor no sempre és felicitat i també implica problemes i patiment, que les societats occidentals actuals intenten evitar de manera constant", exposa. Ribas afegeix que s'està superant el temor inconscient a no tenir parella i que cada vegada hi ha més dones que prefereixen formar famílies soles.
 

Els catalans, a consulta

Les sexòlogues Elena Crespi i Emma Ribas coincideixen en el fet que les principals mancances de les parelles joves no són gaire diferents a les de les més grans, tot i que els nous models són "aparentment" més moderns. Ambdues destaquen que no s'educa en l'autoestima i això provoca problemes de comunicació importants, alhora que no s'ha acabat de superar el mite de l'amor romàntic ni els deixos "masclistes i classistes" que encara caracteritzen la majoria de relacions. Tot plegat porta a "terribles decepcions" i insatisfaccions amb el pas del temps.

Pel que fa a la sexualitat, també convenen que continua sent cis-heteronormativa i masclista, alhora que coitocentrista i que prioritza la quantitat abans que la qualitat de les interaccions. Celebren, però, l'increment de la diversitat, també pel que fa a les orientacions i les identitats. En la mateixa direcció, afirmen que s'està posant en dubte la monogàmia, tot i que no entren a valorar la seva idoneïtat. I, pel que fa al perfil de les persones que accedeixen als serveis d'una psicòloga sexòloga, asseguren que continuen predominant els perfils de dones amb insatisfacció o baix desig, així com homes amb disfuncions sexuals. Si bé, subratllen que estan rebent noves consultes que van més enllà de la concepció clàssica. Tot, en un camí que està a mig recórrer i que, si bé és ample, encara no incorpora tota la societat.