Blanca Serra: «La Diada ha de ser una reacció enfront la causa general contra el poble català»

Des de la cel·la de la direcció general de Seguretat, Blanca Serra podia escoltar les campanades que acompanyaven el tràfec de la Puerta del Sol de Madrid. Cinc anys després de la mort de Franco, en plena democràcia, ella i altres activistes independentistes va ser torturada. Cops a la planta dels peus, bosses de plàstic al cap i molta por. Blanca Serra (Barcelona, 1943) ha conegut en carn pròpia el pitjor rostre de l'Estat postfranquista. Llicenciada en Filologia Clàssica, històrica de l'esquerra independentista (ara està vinculada a la CUP i a la Intersindical-CSC però ho ha estat al PSAN, a IPC i a l'ANC entre d'altres), en aquesta entrevista explica com veu el moment polític, opina sobre el significat de la Diada 2018 i recorda a la seva germana, la historiadora Eva Serra, companya de moltes batalles polítiques, desapareguda recentment.

- La historiadora Eva Serra va morir al començament d'un estiu que també s'ha endut un altre gran historiador, Josep Fontana. Quin serà el principal llegat d'Eva Serra com a investigadora?

- També hem perdut Jaume Riera Sans, gran coneixedor del món jueu català. D'Eva Serra quedarà com a historiadora la visió nova d'una època que havia quedat en l'ombra, l'anterior a la Guerra de Successió, una època que havia estat titllada de retrògrada i medievalitzant. Ara sabem gràcies als estudis d'Eva Serra i d'altres investigadors que els decrets de Nova Planta van posar fi a una etapa molt important de la nostra història, la d'una Catalunya que no només s'oblida, sinó que es tergiversa. La d'abans del 1714 era una Catalunya moderna i preburgesa, que va ser substituïda pel model centralitzat dels Borbons. Una ciutat com Perpinyà, que era la segona ciutat de Catalunya, va perdre la centralitat que tenia i va esdevenir un cul-de-sac.     

"Gràcies als estudis d'Eva Serra tenim una visió nova de la Catalunya d'abans del 1714, que era una societat moderna i preburgesa"

- Estem a pocs dies de la Diada. En què ha de ser diferent aquest Onze de Setembre a l'anterior?

- És que en aquest any han passat moltes coses. Entre l'Onze de Setembre del 2017 i el del 2018 hi ha hagut un referèndum vinculant autoconvocat, autoorganitzat, autofinançat i autogestionat. Això de la  unilateralitat és una manera de dir-ho malament. No crec que hi hagi hagut una cosa semblant en els darrers dos segles d'història d'Europa. Igual que Franco va fer una causa general contra el vençuts a la Guerra Civil, que es va prolongar fins al 1969, ara hi ha una causa general contra el poble català que comprèn els dos milions llargs que vam anar a votar. Com que no poden actuar contra tots ells, han agafat uns caps de turc, uns ostatges. Si hi ha una causa general contra el poble català, aquest Onze de Setembre hem de mostrar una defensa general del poble català.   

- L'independentisme ha de repensar la seva estratègia?

- Hi ha d'haver una autocrítica, mirar-nos a nosaltres mateixos i veure els errors que hem fet. Però els errors no són només dels dirigents, eh, sinó de tot el moviment. L'11 de setembre també és un moment per reunir tots els elements que hi ha en joc, com l'antirepressiu. I hem de ser conscients de la nostra força, que crec que no s'acaba de veure. A vegades hi ha més por de guanyar que de perdre. Perquè si guanyes tens unes responsabilitats molt grans. Ara es parla molt d'empoderar, però el poder s'ha d'exercir.  
 
- L'independentisme hauria d'anar aplegat en una única força?

- Organitzativa probablement no. Però en el pla estratègic i de tàctica, sí. Ho hem vist en les defenses dels processats, que van ara més coordinades.

"Hem de ser conscients de la nostra força, a vegades hi ha més por de guanyar que de perdre"

- Què s'ha de fer davant el judici de l'1-0?

- Jo crec que si cal s'ha d'arribar a paralitzar el país amb una vaga no laboral, sinó política. No fer-ho, seria una mostra de debilitat, de no creure en la pròpia força. Si cal, s'han d'ocupar els ajuntaments. Sabem que serà un judici contra el poble català, contra els qui vam anar a votar. Això desborda els sectors independentistes. Jo estic molt activa al barri de les Corts i veig molta gent mobilitzada i molt diversa.

- Ha vist canvis en el tipus de gent mobilitzada al seu barri?

- Sí, s'ha activat molta gent nova. Moltes dones, amb una presència destacada, persones jubilades que son molt actives i molts estudiants. El nostre barri agafa tot el sector universitari, que és difícil de moure. Però s'ha creat la plataforma Universitats per la República. També hi ha gent procedent de les mobilitzacions del 15-M. El que no hi ha és monàrquics, és clar, o unionistes. Ara s'ha format un comitè d'Òmnium, que pràcticament no existia. Una cosa important és Barcelona. Hem de conquerir la capital. Ara Ada Colau diu que no assistirà als actes de l'11 de setembre. Això no es pot admetre. És una dona que val, però no pot ser que l'alcaldessa de Barcelona caigui en cortines de fum o oportunismes. Ha estat la persona que sota el 155 ha exercit la més alta representació institucional de Catalunya.  

"No es pot admetre que l'alcaldessa de Barcelona no assisteixi als actes de l'11 de setembre"

- Com hauria d'encarar el lideratge independentista aquest primer aniversari de l'1-0?

- Actuant en dos fronts. D'una banda, l'antirrepressiu, que sembla ben encarrilat. De l'altra, construint la República. Després d'acceptar unes eleccions bordes com les del 21-D, les forces independentistes s'haurien d'haver plantat i dir: o Puigdemont o pleguem. La gent no ha paït la subhasta de noms que hi va haver.    

- Com veu la polèmica sobre els llaços grocs?

- És un intent de desviar l'atenció. Nosaltres al barri hem posat llaços grocs i el rètol "República catalana" pels carrers. Cada cop posem els llaços més amunt de manera que els qui els vulguin despenjar hagin d'anar també amb l'escala. També s'ha de dir que no deixa de ser un exercici de domini del territori.
 
- Què en pensa de la proposta de Pedro Sánchez d'un referèndum de ratificació d'un nou Estatut?

- És una presa de pèl. Trobo que aquest home s'està especialitzant en recuperar cadàvers: el cadàver de Franco, el de l'autonomia, el d'un nou Estatut... Té una tendència necròfila. L'únic referèndum que podem admetre és el que ratifiqui la Constitució catalana.  

- Ara tenim presos i exiliats. Són experiències que vostè coneix bé. Va haver de marxar a les darreries del franquisme.

- Va ser després del darrers afusellaments del franquisme. Jo estava vinculada als grups de solidaritat amb el moviment d'alliberament basc. Va venir la policia a casa i a la feina i vam decidir creuar la frontera. Vam anar a la Catalunya Nord, on vam revitalitzar el Socors Català. Em va donar feina Òmnium i vaig fer classes de català. Vaig tornar el 1976.  

- Va ser detinguda el febrer de 1977 acusada de col·laborar amb ETA pm.

- Sí, abans de les primeres eleccions. Però hi havia una situació especial a les comissaries de policia perquè les forces repressives sabien que s'acostaven eleccions i ningú sabia què passaria. Es palpava aquest desconcert en les esferes policials. En aquell moment, no vaig ser processada.   

- Després seria pitjor. La van tornar a detenir i li van aplicar la legislació antiterrorista.

- Dues vegades. Els anys 1980 i 1981. Era un moment dur. Hi havia Terra Lliure i el fet de donar suport al moviment d'alliberament basc va atreure molt la repressió.

- De quins actes l'acusaven?

- Una cosa que buscaven era informació sobre un dipòsit d'armes, unes metralletes, de les que jo no sabia ni un borrall. També sobre una operació per alliberar presos bascos de la Model amb un helicòpter. Volien saber qui era l'aviador. Això sí que ho sabia, però ells anaven molt despistats. Quan t'interroguen sobre una cosa que desconeixes del tot, primer penses que és positiu perquè així no els podràs dir res. Però el problema és que qui t'interroga creu que sí que ho saps. Ens van dur a Madrid, a Puerta del Sol, a les dependències de la direcció general de Seguretat.
 
- Va patir tortura.

- Sí. Vaig ser nou dies a Puerta del Sol. Tot el subsòl eren cel·les, des d'on sentíem les campanes de la plaça. El tracte va ser molt dur. No eren maltractaments, era tortura. I vaig veure un tracte a les dones molt similar al que es donava als homes, cosa que abans, per masclisme, no era així. Ens interrogaven i ens colpejaven amb guies telefòniques. Jo pensava: tant de bo fos amb la de Guadalajara, que seria més prim... Per mi, però, el més horrorós era quan ens posaven bosses de plàstic al cap i no podíem respirar. La sensació d'ofec és esgarrifosa. I no veia pas qui era.

"Ens posaven bosses de plàstic al cap, la sensació d'ofec era esgarrifosa"

- Va denunciar-ho?

- Sí, a Barcelona, però no vaig poder identificar ningú. I recordo també com a molt dolorós que ens peguessin a la planta dels peus. Fa un mal terrible, no m'ho podia imaginar. Al cap d'una estona ja no pots caminar. Jo a la gent que passa per la presó, encara que estiguin molt allunyats del meu pensament, la respecto molt. La segona vegada que vam ser detinguts una colla i enviats a Madrid no va ser tan terrible. "Ya vuelven a estar aquí las hermanas fantásticas", ens van dir a l'Eva i a mi. Una cosa que sí que es veia era que tenien més respecte pels bascos i més menyspreu pels catalans. "Esos sí que tienen cojones", deien.

- I el 1982 va ser detinguda per dur una pancarta que posava "Independència".

- Va ser en el moment en què es va aprovar la LOAPA, una llei recentralitzadora. En una manifestació, vam dur aquesta pancarta i uns dies després ens van detenir a tot un grup.

- La van acusar de sedició i apologia de la rebel·lió. Per una pancarta!

- El que demostra que la paraula independència ja no els feia riure. Teníem d'advocat Gil Matamala. En aquest cas vam estar a presó provisional a la Trinitat, prop de dos mesos. Allí vaig veure com havien penetrat les drogues a les presons. Una presa que era a la cel·la al costat tenia mono i es passava les hores colpejant-se contra la paret.
 
- Va anar a judici?

- No. Vam tenir la sort que va intervenir molt activament qui era president del Parlament, Heribert Barrera.     

- Ara no hi ha hagut tortures als presos polítics.

- Hi ha hagut tortura psicològica, que és molt més subtil de la que ens feien a nosaltres. Recordo un pres del GRAPO a Barcelona, a Via Laietana, fet un "santcristo" i dient: "Això no és res, el meu pare em pegava més". Ara el que apliquen és una humiliació, més política i psicològica. Tejero, a la presó de Figueres, tenia barra lliure i possibilitat de rebre gent a tothora. Els presos polítics catalans, no. Ho fan per minar la seva autoestima i la de les seves famílies. Continua sent una tortura, però d'una altra mena.   

"La societat catalana ja no és bilingüe i hem de gestionar el multilingüisme"

- És sociolingüista i va ser una de les promotores del Grup Koiné, que alertava sobre el futur del català. Continua pensant que si es manté el sistema autonomista, la llengua perilla?

- Sí. El bilingüisme, de fet, ja no és una realitat. Ara tenim una societat multilingüe i el que hem de gestionar és això. Dins d'aquest multilingüisme, hem de situar les llengües històriques i pròpies d'aquest país, el català i l'occità, com a llengües comunes d'entesa entre tothom. I concedir un tracte jurídic especial sobretot al francès, d'una banda, i a l'espanyol de l'altra. Que són llengües d'un gran potencial i no hi hem pas de renunciar, però sí situar-les en el lloc on han d'estar. Quan s'afirma que la societat catalana és bilingüe per naturalesa, no es diu la veritat. Ho és per la força política que s'hi ha aplicat. Però ja que les tenim, aprofitem-les com a llengua de suport per anar pel món. Com també l'anglès. Crec que tenim prou capacitat per ser un país poliglota. 
      
- És escèptica davant l'optimisme de la majoria d'enquestes sobre la salut de la llengua.   

- No dic que estiguem perdent la batalla, però no estic segura que l'estiguem guanyant. Anem guanyant nous parlants, això és segur, però a costa d'un empobriment molt gran del català genuí. I una de les coses pitjors és la indiferència -que també es produeix en el castellà-, sobretot entre els joves. En això, els mitjans de comunicació en són bastant responsables.