22
d'abril
de
2023, 09:21
Actualitzat:
24
d'abril,
8:19h
La polèmica al voltant del cas Negreira ha tornat a alimentar el debat sobre suposats arbitratges decantats en favor d'un o altre equip. El president del Barça, Joan Laporta, va acusar el Reial Madrid de favors continuats i el club de Florentino Pérezva respondre traient a passejar Francisco Franco. En futbol, com en tants altres àmbits de la vida, cadascú es veu més les injustícies que l'afecten particularment, però quins són els equips que realment tindrien més dret a estar reiteradament enfadats amb els àrbitres?
Malgrat el VAR, les decisions que prenen a cada partit tenen cert marge per a la subjectivitat i poden conduir a errors, però el problema arriba si aquests no són aleatoris i presenten un biaix permanent. I efectivament, nombrosos estudis han constatat que les decisions dels àrbitres estan condicionades pel nivell de pressió dels aficionats a l'estadi, el resultat en cada moment del partit, la classificació dels dos contendents o per l'origen nacional. Acadèmics han estudiat discriminació racial i fins i tot s'ha conclòs que, en partits internacionals, els àrbitres de països postcomunistes tracten millor els equips dels estats que eren del bàndol capitalista.
Ara bé, hi entra també en joc el favoritisme respecte certs clubs de la Lliga, com afirmen Laporta i Pérez en sentit contraposat? Les dades cada cop més accessibles del que ocorre damunt del terreny de joc permeten fer-ne algunes aproximacions. En aquest sentit, les decisions més polèmiques acostumen a girar entorn els penals reclamats o assenyalats i en el criteri a l'hora de sancionar amb targeta algunes faltes. Són també els aspectes més analitzats acadèmicament, però el seu abordatge no pot ser directe.
No n'hi ha prou amb buscar a quins equips els atorguen més penals o els treuen menys targetes, ja que potser es tracta d'aquells que generen més perill a l'àrea o que juguen més net. Cal, per tant, buscar elements que permetin tenir en compte l'estil de joc. Així, per ponderar la capacitat ofensiva, es pot tenir en compte la quantitat de tocs de pilota a l'àrea contrària o el nombre de xuts realitzats i, en relació a l'agressivitat sobre el camp, es pot computar la quantitat de faltes assenyalades, les quals acostumen a generar poca polèmica, si no comporten més sanció.
Així, l'anàlisi es pot fer comparant la quantitat de tocs que cal fer dins de l'àrea, de xuts totals i de xuts a porteria per aconseguir cadascun dels penals a favor, així com quantes faltes cal cometre per rebre una targeta groga o una de vermella. I com que aquestes ràtios també depenen del criteri més o menys estricte de cada àrbitre, una opció passa per comparar si el criteri dels àrbitres amb un equip és el mateix que amb els seus rivals. Això, de fet, és el que definiria l'objectivitat que se'ls pressuposa. I els resultats d'aquest exercici en els partits entre la temporada 2015-16 i l'actual es troben al següent gràfic, per a cadascuna de les cinc ràtios comentades (tres sobre penals i dos sobre targetes).
S'hi pot consultar, per exemple, la quantitat de xuts que ha de fer un equip abans no li assenyalin un penal i aquells que han de fer els seus rivals quan juguen contra ell, de mitjana. El valor que apareix per defecte, però, és la diferència entre aquests dos anteriors. I per facilitar-ne la interpretació, els valors superiors a 0 són sempre els més positius per als interessos de l'equip analitzat. Què vol dir això? En el cas dels penals, la diferència indica quants tocs a l'àrea o xuts menys que els seus rivals ha de fer l'equip per cada penal favorable i, en les targetes, quantes faltes més pot fer abans la sanció no impliqui cartolina.
Quins equips gaudeixen de més i menys penals que els seus rivals amb un nivell ofensiu similar i quins reben més i menys targetes pel mateix nombre de faltes?
Totes les dades són de la temporada 2015-16 a la 2022-23, excepte la ràtio entre penals i tocs a l'àrea, per a la qual es disposa de dades des de la 2017-2018
Amb les dades anteriors i pel que fa als equips catalans, el Barça seria clarament aquell de la Lliga que necessita menys xuts per aconseguir que li xiulin un penal. En necessita 62 menys que els seus rivals i, pel que fa als xuts a porteria, 16 menys. Al seu torn, el Girona és el club que més faltes pot fer abans no li ensenyin targeta, també de forma destacada: pot fer una falta més que els seus contendents abans de rebre'n una groga i fins a 149 més fins que no n'arribi una de vermella. Pel que fa l'Espanyol, surt perjudicat en relació als penals i beneficiat en les cartolines, però sense destacar tant. I el Madrid només presenta estadístiques una mica favorables pel que fa a targetes grogues.
La classificació de més beneficiats, cada any
En tot cas, això només són mitjanes globals de diverses temporades. I aquestes podrien variar un any respecte el següent. Allò esperable seria que això fos així i no hi hagués cap patró, ja que, en general, no es xiulen gaire penals ni es treuen gaire targetes vermelles i només uns quants d'aquests poden capgirar l'estadística. El següent gràfic mostra aquesta evolució, ordenant els 20 equips més i menys beneficiats per l'arbitratge en cada temporada -sempre segons el criteri establert anteriorment-. En la variable "xuts/penal", per exemple, l'1 és per a l'equip que necessita fer menys xuts en relació als seus rivals per aconseguir un penal a favor. I amb les targetes és al revés: l'1 és per a aquell que pot fer més faltes abans no li treguin cartolina.
Quins equips aconsegueixen més penals i menys targetes que els seus rivals, amb la mateixa capacitat ofensiva i quantitat de faltes comeses, cada temporada?
Els anys que es mostren són aquells en què acaba la temporada (el "16", per exemple, fa referència a l'exercici 2015-16)
En la majoria dels equips analitzats, efectivament s'observen alts i baixos aparentment aleatoris, tal com seria previsible. Això indica que determinades decisions concretes poden afectar puntualment, potser a causa d'errors, criteris arbitrals en situacions dubtoses o senzillament una cadena de fortuna o mala sort dins les àrees o un seguit d'entrades lletges que mereixen sancions més dures. I és que les targetes, per exemple, no només depenen de la reiteració d'una quantitat determinada de faltes, sinó també de la seva gravetat.
Ara bé, el gràfic sí que permet constatar com, fins a la temporada 2018-19, el Barça sembla l'equip reiteradament més afavorit (o dels que més) pel que fa als penals i targetes vermelles. L'any següent, en canvi, això canvia i ja passa a mostrar una evolució més irregular. Això es deu a que precisament el 2018 van acabar els pagaments investigats al cas Negreira? Aquells que defensen la teoria de la compra d'àrbitres hi podrien veure la mà negra, si bé hi ha també molts elements que hi podrien influir, com l'entrada en funcionament del VAR, la pandèmia de Covid (que va fer variar l'arbitratge, sense públic) o un descens en el nivell de joc. Malgrat que les dades són útils, el futbol és molt més que matemàtiques.
Malgrat el VAR, les decisions que prenen a cada partit tenen cert marge per a la subjectivitat i poden conduir a errors, però el problema arriba si aquests no són aleatoris i presenten un biaix permanent. I efectivament, nombrosos estudis han constatat que les decisions dels àrbitres estan condicionades pel nivell de pressió dels aficionats a l'estadi, el resultat en cada moment del partit, la classificació dels dos contendents o per l'origen nacional. Acadèmics han estudiat discriminació racial i fins i tot s'ha conclòs que, en partits internacionals, els àrbitres de països postcomunistes tracten millor els equips dels estats que eren del bàndol capitalista.
Ara bé, hi entra també en joc el favoritisme respecte certs clubs de la Lliga, com afirmen Laporta i Pérez en sentit contraposat? Les dades cada cop més accessibles del que ocorre damunt del terreny de joc permeten fer-ne algunes aproximacions. En aquest sentit, les decisions més polèmiques acostumen a girar entorn els penals reclamats o assenyalats i en el criteri a l'hora de sancionar amb targeta algunes faltes. Són també els aspectes més analitzats acadèmicament, però el seu abordatge no pot ser directe.
No n'hi ha prou amb buscar a quins equips els atorguen més penals o els treuen menys targetes, ja que potser es tracta d'aquells que generen més perill a l'àrea o que juguen més net. Cal, per tant, buscar elements que permetin tenir en compte l'estil de joc. Així, per ponderar la capacitat ofensiva, es pot tenir en compte la quantitat de tocs de pilota a l'àrea contrària o el nombre de xuts realitzats i, en relació a l'agressivitat sobre el camp, es pot computar la quantitat de faltes assenyalades, les quals acostumen a generar poca polèmica, si no comporten més sanció.
Així, l'anàlisi es pot fer comparant la quantitat de tocs que cal fer dins de l'àrea, de xuts totals i de xuts a porteria per aconseguir cadascun dels penals a favor, així com quantes faltes cal cometre per rebre una targeta groga o una de vermella. I com que aquestes ràtios també depenen del criteri més o menys estricte de cada àrbitre, una opció passa per comparar si el criteri dels àrbitres amb un equip és el mateix que amb els seus rivals. Això, de fet, és el que definiria l'objectivitat que se'ls pressuposa. I els resultats d'aquest exercici en els partits entre la temporada 2015-16 i l'actual es troben al següent gràfic, per a cadascuna de les cinc ràtios comentades (tres sobre penals i dos sobre targetes).
S'hi pot consultar, per exemple, la quantitat de xuts que ha de fer un equip abans no li assenyalin un penal i aquells que han de fer els seus rivals quan juguen contra ell, de mitjana. El valor que apareix per defecte, però, és la diferència entre aquests dos anteriors. I per facilitar-ne la interpretació, els valors superiors a 0 són sempre els més positius per als interessos de l'equip analitzat. Què vol dir això? En el cas dels penals, la diferència indica quants tocs a l'àrea o xuts menys que els seus rivals ha de fer l'equip per cada penal favorable i, en les targetes, quantes faltes més pot fer abans la sanció no impliqui cartolina.
Quins equips gaudeixen de més i menys penals que els seus rivals amb un nivell ofensiu similar i quins reben més i menys targetes pel mateix nombre de faltes?
Totes les dades són de la temporada 2015-16 a la 2022-23, excepte la ràtio entre penals i tocs a l'àrea, per a la qual es disposa de dades des de la 2017-2018
Amb les dades anteriors i pel que fa als equips catalans, el Barça seria clarament aquell de la Lliga que necessita menys xuts per aconseguir que li xiulin un penal. En necessita 62 menys que els seus rivals i, pel que fa als xuts a porteria, 16 menys. Al seu torn, el Girona és el club que més faltes pot fer abans no li ensenyin targeta, també de forma destacada: pot fer una falta més que els seus contendents abans de rebre'n una groga i fins a 149 més fins que no n'arribi una de vermella. Pel que fa l'Espanyol, surt perjudicat en relació als penals i beneficiat en les cartolines, però sense destacar tant. I el Madrid només presenta estadístiques una mica favorables pel que fa a targetes grogues.
La classificació de més beneficiats, cada any
En tot cas, això només són mitjanes globals de diverses temporades. I aquestes podrien variar un any respecte el següent. Allò esperable seria que això fos així i no hi hagués cap patró, ja que, en general, no es xiulen gaire penals ni es treuen gaire targetes vermelles i només uns quants d'aquests poden capgirar l'estadística. El següent gràfic mostra aquesta evolució, ordenant els 20 equips més i menys beneficiats per l'arbitratge en cada temporada -sempre segons el criteri establert anteriorment-. En la variable "xuts/penal", per exemple, l'1 és per a l'equip que necessita fer menys xuts en relació als seus rivals per aconseguir un penal a favor. I amb les targetes és al revés: l'1 és per a aquell que pot fer més faltes abans no li treguin cartolina.
Quins equips aconsegueixen més penals i menys targetes que els seus rivals, amb la mateixa capacitat ofensiva i quantitat de faltes comeses, cada temporada?
Els anys que es mostren són aquells en què acaba la temporada (el "16", per exemple, fa referència a l'exercici 2015-16)
En la majoria dels equips analitzats, efectivament s'observen alts i baixos aparentment aleatoris, tal com seria previsible. Això indica que determinades decisions concretes poden afectar puntualment, potser a causa d'errors, criteris arbitrals en situacions dubtoses o senzillament una cadena de fortuna o mala sort dins les àrees o un seguit d'entrades lletges que mereixen sancions més dures. I és que les targetes, per exemple, no només depenen de la reiteració d'una quantitat determinada de faltes, sinó també de la seva gravetat.
Ara bé, el gràfic sí que permet constatar com, fins a la temporada 2018-19, el Barça sembla l'equip reiteradament més afavorit (o dels que més) pel que fa als penals i targetes vermelles. L'any següent, en canvi, això canvia i ja passa a mostrar una evolució més irregular. Això es deu a que precisament el 2018 van acabar els pagaments investigats al cas Negreira? Aquells que defensen la teoria de la compra d'àrbitres hi podrien veure la mà negra, si bé hi ha també molts elements que hi podrien influir, com l'entrada en funcionament del VAR, la pandèmia de Covid (que va fer variar l'arbitratge, sense públic) o un descens en el nivell de joc. Malgrat que les dades són útils, el futbol és molt més que matemàtiques.
Així s'ha fet aquest notícia
Les dades d'aquest article s'han extret del portal FBREF, la qual recull tot tipus d'estadístiques del món del futbol. S'han analitzat a partir de la temporada 2015-16 perquè és aquella a partir de la qual s'hi troben dades no només relatives a cadascun dels equips, sinó també dels rivals en els partits que els enfronten. Això permet comparar si el criteri és el mateix a banda i banda del camp amb els mateixos àrbitres, en les decisions que afavoreixen i les que perjudiquen. Tot i això, les dades relatives als tocs a l'àrea contrària només es computen des de la temporada 2017-18, així que és a partir d'aquesta que s'ofereixen dades sobre la quantitat de tocs a l'àrea que es fan per cada penal que es xiula.
A banda de la construcció de les ràtios que relacionen els penals amb alguns indicadors de joc ofensiu i les targetes en relació a la quantitat de faltes, s'han pres altres decisions de criteri. El primer gràfic, per exemple, només mostra els equips amb tres anys o més a Primera Divisió en el període analitzat, per evitar biaixos vinculats a una temporada concreta. I de fet, el segon gràfic presentava un problema, i és que alguns equips (o els seus rivals) no havien comès cap penal o havien vist cap targeta vermella en alguna de les temporades. Això impedeix calcular cap ràtio, ja que el denominador seria 0. Per fer-ho, s'ha comptat com si el nombre de penals o cartolines vermelles fos 0,5. Com que aquí interessava l'odre de més a menys beneficiats i no tant la ràtio concreta de penals i targetes, això ha permès situar-los en algun dels extrems de la classificació.
Pel que fa a alguns dels estudis acadèmics consultats per a aquesta notícia (algunes de les conclusions dels quals s'hi esmenten), la majoria es troben citats en aquest article, el qual fa un repàs de les anàlisis empíriques fetes sobre biaixos arbitrals, sobretot al futbol però també a altres esports. N'és posterior, però, aquest altre article, que és el que conclou que els àrbitres de països postcomunistes afavoreixen més els equips de països del bàndol capitalista.
Les dades d'aquest article s'han extret del portal FBREF, la qual recull tot tipus d'estadístiques del món del futbol. S'han analitzat a partir de la temporada 2015-16 perquè és aquella a partir de la qual s'hi troben dades no només relatives a cadascun dels equips, sinó també dels rivals en els partits que els enfronten. Això permet comparar si el criteri és el mateix a banda i banda del camp amb els mateixos àrbitres, en les decisions que afavoreixen i les que perjudiquen. Tot i això, les dades relatives als tocs a l'àrea contrària només es computen des de la temporada 2017-18, així que és a partir d'aquesta que s'ofereixen dades sobre la quantitat de tocs a l'àrea que es fan per cada penal que es xiula.
A banda de la construcció de les ràtios que relacionen els penals amb alguns indicadors de joc ofensiu i les targetes en relació a la quantitat de faltes, s'han pres altres decisions de criteri. El primer gràfic, per exemple, només mostra els equips amb tres anys o més a Primera Divisió en el període analitzat, per evitar biaixos vinculats a una temporada concreta. I de fet, el segon gràfic presentava un problema, i és que alguns equips (o els seus rivals) no havien comès cap penal o havien vist cap targeta vermella en alguna de les temporades. Això impedeix calcular cap ràtio, ja que el denominador seria 0. Per fer-ho, s'ha comptat com si el nombre de penals o cartolines vermelles fos 0,5. Com que aquí interessava l'odre de més a menys beneficiats i no tant la ràtio concreta de penals i targetes, això ha permès situar-los en algun dels extrems de la classificació.
Pel que fa a alguns dels estudis acadèmics consultats per a aquesta notícia (algunes de les conclusions dels quals s'hi esmenten), la majoria es troben citats en aquest article, el qual fa un repàs de les anàlisis empíriques fetes sobre biaixos arbitrals, sobretot al futbol però també a altres esports. N'és posterior, però, aquest altre article, que és el que conclou que els àrbitres de països postcomunistes afavoreixen més els equips de països del bàndol capitalista.