El govern de la Generalitat ha endegat, decret pel mig, una curiosa operació per intentar que els embargs que amenacen l'economia personal d'una quarantena de persones vinculades a l'acció exterior catalana per raó de la investigació que està duent a terme el Tribunal de Comptes no es facin efectius, almenys en aquesta fase cautelar. L'operació es pot resumir com un autoaval, i s'ha consumat mitjançant el decret llei 15/2021, de 6 de juliol, de creació del Fons Complementari de Riscos de la Generalitat de Catalunya. Anem a veure la raó d’aquesta afirmació.
Publicat a correcuita per a l'ocasió, d'aquí la fórmula del decret llei que habilita en la funció legislativa el Govern en casos d'extraordinària i urgent necessitat, té un nom genèric, però una més que concreta finalitat. No són molts dels investigats pel Tribunal de Comptes funcionaris públics, respecte dels quals existeix sempre una garantia per part del poder públic que un funcionament seu irregular tindrà cobertura pública a raó de les corresponents responsabilitats dineràries. A aquests efectes ja té la Generalitat les corresponents assegurances, perquè amb la seva dimensió, és més que factible que es pugui produir alguna actuació que no sigui adient. En general, molt menys que a l'esfera anglosaxona, però cada cop és més ampli l'àmbit d'actuació (pública i privada) cobert per les companyies d’assegurances.
El que fa, en canvi, el flamant decret, és incloure entre les persones que poden ser aixoplugades sota la protecció pública aquells càrrecs polítics per raó de la seva activitat. Què succeeix aleshores? Doncs que hi ha una identificació absoluta entre qui impulsa la norma i qui en surt beneficiat. S'utilitzaria de la mateixa manera si les responsabilitats que hagués de cobrir fossin de càrrecs d'altres partits polítics? Pensem-ho en l’àmbit privat: hauria d'haver avalat el FC Barcelona Jan Laporta quan va ser encausat per la seva gestió durant el primer mandat?
D'altra banda, el decret contempla dues situacions, una subsidiària de l'altra: si un banc avala les quantitats exigides pel Tribunal de Comptes com a fiança cautelar, l'Institut Català de Finances, de caire públic, contra-avala l’aval; però si, com sembla que és el cas, no apareix cap banc salvador, ja s'ha acordat (després d'un moment de vacil·lació en el conseller Giró) que sigui el mateix ICF, amb el contra-aval de la Generalitat, qui ho faci. Tot plegat, és el diner públic el que garanteix les fiances. Diu el Govern que serà sols fins al moment en què hi hagi condemna, si aquesta es produeix, i que després els demanarien els diners amb interessos. Però aleshores, si s'han d'executar els avals, els eventuals condemnats tindran uns diners que no tenen ara? Al final, com en el compte de resultats d'un banc, les finances públiques hauran de posar en pèrdues els diners avalats en tot allò que no pugui ser recuperat.
Tot el que dic res té a veure amb la correcció jurídica del procediment, que no soc competent per analitzar a fons. Ni tampoc amb l’efecte dissuasiu d'avís a navegants que sense dubte té i potser vol tenir. Però en qualsevol cas queda clar que si la Generalitat avala els càrrecs polítics que foren de la Generalitat, la Generalitat s'autoavala.
A banda queda què farà el PSC, que ja va impulsar el dictamen del Consell de Garanties estatutàries sobre la seva legalitat, un cop aquest organisme s'hagi manifestat, versemblantment, contra algunes de les prerrogatives que dona al Govern per substituir el suport bancari, que sembla no arribar. I també la definitiva posició del mateix Tribunal. El sainet encara no ha acabat.
Publicat a correcuita per a l'ocasió, d'aquí la fórmula del decret llei que habilita en la funció legislativa el Govern en casos d'extraordinària i urgent necessitat, té un nom genèric, però una més que concreta finalitat. No són molts dels investigats pel Tribunal de Comptes funcionaris públics, respecte dels quals existeix sempre una garantia per part del poder públic que un funcionament seu irregular tindrà cobertura pública a raó de les corresponents responsabilitats dineràries. A aquests efectes ja té la Generalitat les corresponents assegurances, perquè amb la seva dimensió, és més que factible que es pugui produir alguna actuació que no sigui adient. En general, molt menys que a l'esfera anglosaxona, però cada cop és més ampli l'àmbit d'actuació (pública i privada) cobert per les companyies d’assegurances.
El que fa, en canvi, el flamant decret, és incloure entre les persones que poden ser aixoplugades sota la protecció pública aquells càrrecs polítics per raó de la seva activitat. Què succeeix aleshores? Doncs que hi ha una identificació absoluta entre qui impulsa la norma i qui en surt beneficiat. S'utilitzaria de la mateixa manera si les responsabilitats que hagués de cobrir fossin de càrrecs d'altres partits polítics? Pensem-ho en l’àmbit privat: hauria d'haver avalat el FC Barcelona Jan Laporta quan va ser encausat per la seva gestió durant el primer mandat?
D'altra banda, el decret contempla dues situacions, una subsidiària de l'altra: si un banc avala les quantitats exigides pel Tribunal de Comptes com a fiança cautelar, l'Institut Català de Finances, de caire públic, contra-avala l’aval; però si, com sembla que és el cas, no apareix cap banc salvador, ja s'ha acordat (després d'un moment de vacil·lació en el conseller Giró) que sigui el mateix ICF, amb el contra-aval de la Generalitat, qui ho faci. Tot plegat, és el diner públic el que garanteix les fiances. Diu el Govern que serà sols fins al moment en què hi hagi condemna, si aquesta es produeix, i que després els demanarien els diners amb interessos. Però aleshores, si s'han d'executar els avals, els eventuals condemnats tindran uns diners que no tenen ara? Al final, com en el compte de resultats d'un banc, les finances públiques hauran de posar en pèrdues els diners avalats en tot allò que no pugui ser recuperat.
Tot el que dic res té a veure amb la correcció jurídica del procediment, que no soc competent per analitzar a fons. Ni tampoc amb l’efecte dissuasiu d'avís a navegants que sense dubte té i potser vol tenir. Però en qualsevol cas queda clar que si la Generalitat avala els càrrecs polítics que foren de la Generalitat, la Generalitat s'autoavala.
A banda queda què farà el PSC, que ja va impulsar el dictamen del Consell de Garanties estatutàries sobre la seva legalitat, un cop aquest organisme s'hagi manifestat, versemblantment, contra algunes de les prerrogatives que dona al Govern per substituir el suport bancari, que sembla no arribar. I també la definitiva posició del mateix Tribunal. El sainet encara no ha acabat.