Han culminat les primàries a ERC amb l'elecció d'Oriol Junquerascom a president al capdavant de la candidatura Militància Decidim. El mes de febrer es tancarà el procés congressual amb l'aprovació de la ponència política i de la reforma dels estatuts. Però amb l'elecció de Junqueras es clou una gran batalla pel lideratge. Amb els resultats finals, amb un 52% pel guanyador i un 42% per la candidatura de Xavier Godás, ERC mostra una fotografia pròpia d'una organització democràtica europea, sense majories búlgares ni minories bandejades.
ERC ha viscut sempre la paradoxa d'oferir lluites internes per la direcció -sovint descarnades- que han estat estranyes a la resta de formacions catalanes i que alhora s'han caracteritzat per un exercici democràtic inhabitual. Com ho és contemplar congressos oberts, a vegades incerts, amb la concurrència de diverses candidatures. No cal remuntar-se als anys fundacionals del partit de Macià i Companys. El partit va néixer de la confluència de diverses organitzacions i cultures polítiques.
També des de la Transició, la vida interna d'ERC ha mostrat congressos difícils, alguns de veritable ruptura i escissió, amb una digestió a vegades difícil de les crisis de partit. Des dels anys 80, tres líders de la formació van abandonar els seus rengles després de fortes sacsejades internes. Com si el contrapunt dels debats vius i encesos entre la militància hagués de ser la mala governança de les diferències.
Ara, el partit haurà de trobar un full de ruta per respondre a la fi d'un cicle triomfant, amb el pas a l'oposició i la reculada electoral. Però el primer que haurà de fer és demostrar que queden enrere les trifulgues internes i que uns i altres són capaços de deixar enrere les picabaralles, especialment les d'índole més personal. En algun moment dels darrers temps, la manera com s'ha gestionat l'episodi sòrdid dels cartells contra els Maragall ha semblat un retorn als anys del passat, com si ERC hagués après poc de l'experiència de govern.
En el capital polític d'Oriol Junqueras hi ha haver sabut cohesionar un partit que venia de la derrota i la divisió després dels anys dels executiu tripartits, la primera experiència rellevant de govern que van experimentar els republicans. Després vindria un cicle ascendent en què es va aconseguir el "miracle" d'enterrar les batalles de tribus que havien enterbolit l'organització. Sobretot, es tracta d'evitar aquelles trencadisses que havien fet impossible liderar el partit tot sumant, d'una banda, i conviure tot discrepant, de l'altra. Saber guanyar i saber perdre són ara les tasques primordials de tots els actors que surten de les primàries, com a primer pas per fer creïble que els republicans són mereixedors de recuperar la confiança esgarriada.