Fa uns dies, Salvador Illa va reunir el seu govern a Poblet per escenificar el tret de sortida de la legislatura i homenatjar Tarradellas, que hi té el seu arxiu personal. El nou president de la Generalitat es declara un admirador de l’expresident perquè, segons diu, era un home de consens que tenia la voluntat d’unir el catalanisme i buscar l’entesa i el pacte.
En realitat, però, l’entesa i el pacte que Tarradellas buscava no eren res més que una buidor, des d’on l’expresident pretenia erigir-se en símbol d’una suposada continuïtat entre la Catalunya republicana i la Catalunya autonòmica (espanyoles totes dues, no cal dir-ho). Una continuïtat que es basaria essencialment en la seva figura, buidant de contingut tota la resta per tal de legitimar el nou ordre postfranquista. Per això va tornar a Catalunya com a “president a l’exili”, prèvia autorització de les autoritats encara franquistes amb l’esperança que el seu retorn apaivagués uns moviments democràtics incipients que podien desestabilitzar el nou escenari.
Contràriament al que projecta Illa, Tarradellas no era sant de la devoció de la majoria de les forces polítiques catalanes d’aquell moment. Per això l’Estatut de Sau establia que –a diferència del president del govern espanyol, que podia no ser diputat– el president de la Generalitat s’escolliria d’entre els parlamentaris elegits a les eleccions. Sabien que Tarradellas no tenia cap intenció de presentar-se a uns comicis, i que aquesta norma li impediria ser president vitalici de Catalunya, que és el que ell pretenia, borratxo de vanitat en un país que ja no entenia.
L’emprenyada del president va ser còsmica, i va provocar que l’estatut català arribés a Madrid per a ser aprovat per les Corts espanyoles més tard que el basc. Però a poc a poc Tarradellas va ser relegat al paper que li pertocava, que no era altre que el d’un polític momificat que havia intentat flirtejar amb tothom amb l’únic objectiu de mantenir viu el seu ego. És prou il·lustratiu de tot plegat que el rei Joan Carles I el nomenés “marquès de Tarradellas”, un títol nobiliari inventat que era un reconeixement a la docilitat al servei d’Espanya.
Quan els socialistes parlen de concòrdia volen dir que la seva falsa magnanimitat implica donar peixet en forma de copets a l’esquena, perquè el seu concepte de pacte i entesa es basa en la renúncia de l’altre a les seves legítimes aspiracions. Els principis són els mateixos que els que van dur Adolfo Suárez a proposar el retorn de Tarradellas, i es materialitzen en un intent d’estendre la creença que el conflicte no existeix mentre unes engrunes de molt simbolisme i poc poder emmascaren la realitat de fons: que sense l’ús de la força, avui Catalunya no seria part d’Espanya.