Que l’extrema dreta a Europa no para de créixer és innegable, i els populismes, que tampoc no s’aturen, obliguen la justícia internacional a no parar. Per això aquest Vell Continent té un gran dilema, perquè el tema de la immigració afecta el vot. Però, és clar, on va la gent que vol un lloc per viure més dignament que el món que deixa? Doncs en països on hi hagi pau, primer que tot. I en un món com el que ens ha tocat de viure, on la informació flueix tan ràpidament, la gent fa semblantment: moure’s amb celeritat. Però ningú, ni els autòctons ni els que arriben, no vol veure vulnerats els seus drets, i potser perquè les normes no sempre regeixen és que trobem graus d’injustícia.
A les amenaces d’Estat Islàmic, posem per cas, l’alternativa són les intervencions militars? No. L’alternativa ha de ser la justícia. Una guerra no pot ser mai més poderosa que una recerca judicial. I com que Europa no lidera, què passa quan França, per posar un exemple, rep un cop d'Estat Islàmic? Doncs que enviava avions a bombardejar un parell de dies i llestos. I quan maten en nom d’Al·là? La Gran Bretanya es debatia entre si bombardejava o no, però el que no buscava és una alternativa. Quin és, doncs, el pla que té Europa per afrontar-lo, el terrorisme internacional? Diu Moreno Ocampo, fiscal en cap que va ser del Tribunal Penal Internacional i professor a Harvard, que la resolució del terrorisme internacional es planteja com una guerra entre estats, i que no ho és. Les guerres no resolen el problema. I ho sabem. L’exacerben.
El que segurament cal, en un món on tot és tan global, és també un control democràtic global, és a dir, fer servir, arreu, la justícia per aniquilar els tirans sense desestabilitzar ni políticament ni socialment els països. És de qualitat democràtica i de drets humans, doncs, de què va la pau i el benestar al món. Però llavors és del tot legítim que davant el binomi qualitat democràtica i drets humans ens preguntem per l’estat espanyol, perquè les democràcies que se saben assentades quan parlen de drets humans no tracten del dret a la llibertat, perquè el dret a la llibertat ja el porta implícit el mateix sistema democràtic. I doncs?
Doncs que per a l’estat espanyol, abans que la llibertat com un dels pilars de tot sistema democràtic, hi ha la inqüestionable unitat territorial. I relega a la justícia una qüestió política. I els alts tribunals s’havien d’haver plantat. Però no ho han fet, no ho fan i no ho faran. Quan l’independentisme li dona suport d’investidura i de legislatura, Pedro Sánchez no pot continuar dient que la judicialització de la política és una herència rebuda del govern Rajoy, perquè el PSOE n’ha estat còmplice necessari i no l’ha defensada ni al Congrés dels Diputats, la separació de poders de l’Estat.
Per això és del tot legítim que en aquest present de solucions globals, Catalunya faci sentir la seva veu al món perquè li sigui reconegut el dret a decidir. Però defensar Catalunya a Espanya vol dir, inevitablement, negociar. No poden negar-s’hi perquè el suport de l’independentisme al govern de progrés l’accepten per necessitat, la qual cosa vol dir que ara sí que ens ho hem de fer valer, tant la llei d’amnistia, que no s’acaba d’aplicar, com començar a posar les bases del que haurà de ser el nostre dret a decidir. I fer-ho pagar als partits espanyols, no als ciutadans catalans no votant a favor lleis que els afavoreixen. No confonguem els vots. Altrament, els catalans no l’entendríem per segona vegada un crèdit de confiança sense límit. I ningú ja no podria tornar a sorprendre’s si tornem a servir-nos de la desobediència civil.
Potser caldria que l’estat espanyol s’adonés que el gran problema de les democràcies és com preservar els drets de les minories. Perquè no podem negar que gran part dels drets humans s’han aconseguit a cops de moviments reivindicatius. Als setanta, Virginia Held deia que probablement la desobediència civil seria la forma en què molts ciutadans, en la pròxima dècada, tractarien de fer valer els seus judicis morals en les decisions polítiques. Nosaltres ara ens hem desinflat, perquè no vam fer bé les coses i perquè el ciutadà no acaba d’entendre aquests recels en la política catalana de convicció independentista si és cert que aquesta convicció és ideològica i no pas per conveniència pràctica. Hem oblidat que el que vam fer ho vam fer per dignitat? Fer política vol dir diàleg i negociació, i qualsevol taula val. El que no val és que sigui bona quan la fan els uns i criticada quan correspon de fer-la a uns altres: aquí, a Europa i al món. El ciutadà està decebut de la política: aquí, sobretot.