La immigració com a tal no és un problema. Canviar de país, ja sigui per fugir, per tenir noves experiències, o per prosperar, forma part de la condició humana i ho hem fet sempre. El problema apareix, i no passa res per admetre'n l'existència, quan, per gestionar-la, no es disposa ni de les eines ni dels recursos per poder minimitzar les negativitats que té tot fenomen descontrolat i massiu, com és el cas que ens ocupa. Al nostre país, el creixement demogràfic (i també l'econòmic, per cert) dels darrers anys —en 35 anys hem passat de sis a vuit milions— no s'explica sense l'arribada de persones, soles o amb les seves famílies, que s'arriscaven i emprenien per una vida millor lluny de casa.
El temor a la pèrdua de la identitat o a la minorització lingüística, afegit a la percepció d'inseguretat, ha donat en els darrers temps ales a discursos que demonitzen els immigrants o els presenten com un problema a resoldre tancant fronteres sense complicació aparent. Com si això, en el context europeu i en un món global, depengués dels ajuntaments, de la Generalitat o del govern espanyol. Però aquests discursos simples, convenientment esperonats per fake news i exageracions i vinculats a conceptes com el gran reemplaçament, han fet forat i expliquen que al Parlament tinguem ja 13 diputats d'extrema dreta: 11 de Vox i 2 d'Aliança Catalana.
El debat públic ha lliscat animat per la crítica de la dreta als discursos políticament correctes i suposadament "bonistes" de l'esquerra. Sovint s'ha acusat els progressistes de defugir el debat, de no proposar solucions eficaces o caure en posicions woke, un concepte del qual solen abusar homes heterosexuals madurs amb problemes per entendre i assumir la complexitat del món que els envolta.
Aquesta setmana, el president espanyol, Pedro Sánchez, és de gira a l'Àfrica per buscar vies de col·laboració, mirar d'endreçar el fenomen (també amb expulsions) i frenar l'arribada de persones en situació irregular. No és fàcil, és clar. Hi ha països, com el Marroc, que aprofiten la gestió de les fronteres per pressionar Espanya i la UE amb altres objectius, com ara assegurar-se el control del Sàhara Occidental, una excolònia de la qual l'estat espanyol s'ha desentès de forma vergonyosa. Altres implicats són estats fallits o corruptes amb els que és difícil aconseguir fer-ho com cal. Ho sap el govern espanyol i també altres administracions o patronals que han treballat l'anomenada contractació en origen.
I mentre Sánchez intenta alguna cosa, el PP l'acusa de fomentar les màfies il·legals, de provocar un efecte crida sense posar-hi cap matís i proposa deportacions massives. El de Feijóo és el mateix patró que usen les altres dretes i extremes dretes del continent. La gestió de la immigració i les crítiques al canceller Scholz, de centreesquerra, monopolitzen la campanya electoral a dos lands de l'antiga Alemanya de l'Est, on aquest cap de setmana poden guanyar els ultres d'Alternativa per Alemanya. Aquesta dreta, és clar, no és "bonista". Les seves posicions els ubiquen en un "dolentisme" que sembla que no molesta tant a polítics i opinadors que, plàcidament, compren els marcs mentals de l'extrema dreta. Encara que el papa Francesc els hagi recordat aquest dimecres, davant el degoteig de morts a la Mediterrània, que negar ajuda als migrants és "un pecat greu".
Però aquest debat, gens senzill, ple de contradiccions i de derivades geopolítiques, no va de "dolentisme", de "bonisme" o de pecats. Es tracta de fer, de gestionar assumint que tal vegada es podran posar només pedaços, de deixar clar qui té responsabilitat i com l'ha d'exercir, i d'assumir que els drets i els deures (tots dos) són innegociables i que calen recursos per evitar degradar l'estat del benestar. Cal arromangar-se i parlar-ne més, és clar. I saber-se posar al lloc de l'altre, integrar sense esborrar identitats, i ser exigents per preservar valors i llibertats compartides.
Hi ha qui ho prova i hi ha qui, atrinxerat al "dolentisme", brama i promet impossibles per atacar la dignitat i la llibertat de l'altre, com ara l'alcaldessa de Ripoll quan deia que tancaria la mesquita, cosa que, evidentment, no ha pogut fer. Fa unes setmanes es va debatre al Congrés, a instàncies de l'esquerra, reformar la llei d'estrangeria per regular el repartiment equitatiu i obligat de menors no acompanyats entre autonomies. No va prosperar perquè el PP, Vox i Junts van sumar els seus vots per tombar-la. Encara no se'n coneixen propostes efectives per gestionar la immigració.