Ara que Aiguafreda canvia de comarca, us n’explico una anècdota:

Durant el confinament, la meva germana, que vivia a Terrassa, es va veure obligada a quedar-se tancada a casa, com tothom, però ella, vídua, amb dos fills de 6 i 9 anys. La família érem lluny, a Cantoni o Barcelona. Els nens haurien pogut treure el cap al pati de l’espai comunitari de l’edifici, però sembla que la junta de propietaris va decidir que estava prohibit. (No m’hi fico, cadascú se sap les seves coses, tot i que no entenc per què a les terrasses de les ciutats s’hi podia pujar i, en canvi, aquí no es podia treure el nas a fora). 

El cas és que tant la meva germana com els meus nebots van passar un mes i mig de total confinament perquè, si ho recordeu, els nens no podien posar els peus al carrer a menys que no anessin a casa de l’altre progenitor en cas de custòdia compartida. No era el cas, no hi havia cap altre progenitor. I ella, la meva germana, s’havia d’estar amb ells sempre perquè eren massa petits per quedar-se sols. Així que un parell de veïnes s’organitzaven per anar a comprar-li el menjar al supermercat i res més. La seva vida era a casa. Tota. 

Després va venir allò de sortir a un quilòmetre a la rodona, i més endavant, a la comarca. Els dos vallesos, a més, van poder compartir espai per esbargir-se (si no m’erro i no em falla la memòria). 

Val a dir que els fills de la meva germana van tenir un comportament exemplar. Però hi va haver un moment en què, oberta una mica l’aixeta, ja no van poder més, i ploraven tots dos alhora a la seva mare demanant quan podrien anar a Cantoni, que ja s’havien quedat molt de temps a casa, etc. Perquè els nens ho entenen tot, oi, però potser en vam fer un gra massa i en vam abusar, d’aquesta comprensió. Per sant Joan podreu anar a Cantoni, els prometia tothom. Però la barrera no s’acabava d’obrir i les carreteres eren encara plenes de policia que controlaven estrictament el pas de vehicles. 

Llavors jo, alçant-me en armes contra el que em semblava una injustícia (i una cafrada, però aquest és un altre tema), vaig suggerir a la germana una dolenteria delictiva, que era la següent: ella aniria fins a Aiguafreda (Vallès) i jo fins a Sant Martí de Centelles (Osona) des d’on, com qui no vol la cosa, em colaria al poble del costat. I allà, a Aiguafreda, ens trobaríem. Jo agafaria els nens i me’ls enduria amb el meu cotxe cap a Cantoni passant pel Brull on ja seria a Osona segurament sense entrebancs de controls. I ella tranquil·lament agafaria la carretera amb el seu certificat de treball en servei essencial a la seu central del Vallès (treballa en un laboratori) d’on podia tornar cap a Cantoni “on tenia els seus fills esperant-la”. 

El pla era perfecte. Confesso que em va saber greu no poder-lo dur a terme perquè per Sant Joan es van aixecar les barreres. Avui sí que no ho hauríem pogut fer, ara Aiguafreda ja no és vila franca, sinó un poble de la comarca d’Osona. I tampoc no hi ha pandèmia ni tancaments ni mesures atemptant contra la llibertat humana. Per sort.