Aquesta campanya de les municipals de Barcelona serà la primera del PP en què no hi serà present Alberto Fernández, qui durant molts anys ha estat el rostre dels populars a la ciutat. El veterà regidor no és a les llistes després que anunciés el desembre passat que abandonava la política local. Però el seu adeu va més enllà: no es preveu que l'exalcaldable "etern" dels populars a Barcelona participi en cap acte electoral de Josep Bou. Alberto Fernández s'ha esborrat, literalment, de la campanya.
  
Fernández va trigar a anunciar la seva retirada, potser confiant en seguir en un àmbit que coneixia bé i on se sentia còmode. Però els aires de la nova política, els estils que s'han acabat imposant en la cúpula del seu partit i la necessitat de buscar noves cares davant adversaris inesperats (de Ciutadans a Vox) van precipitar la sortida. Fernández va conduir els colors del PP en moltes batalles electorals, i va obtenir un magnífic resultat en les municipals del 2011, quan el PP va treure nou regidors al consistori. Quatre anys més tard, el 2015, va baixar abruptament a tres.

De Maragall a Colau

Alberto Fernández va entrar al consistori en les municipals del 1987, quan Barcelona era governada per Pasqual Maragall, cinc anys abans dels Jocs Olímpics. Després va estar uns anys fora. Fora de l'Ajuntament, però no pas de la política, ja que va dirigir el PP català i va ser diputat al Parlament entre el 1999 i el 2003, quan va tornar a la Casa Gran. En una classe política municipal en la qual hi ha hagut forts canvis, Alberto Fernández ha estat un clàssic, un polític que ha viscut en primer rengle la Barcelona preolímpica i ha assistit a tots els canvis de torxa des de Maragall a Ada Colau. 
 
El dirigent barceloní tenia asos a la màniga que sabia utilitzar: treballador, coneixedor a fons de tots els dossiers de la ciutat, va centrar el seu discurs en aspectes propis de Barcelona, fent poques incursions en temes identitaris i culturals.  Fins i tot els seus contradictors han acabat admetent que Alberto Fernández tenia la ciutat al cap. 
El fernandisme va acabar sent una família política dins del PP català, molt resistent als canvis. Alberto Fernández, junt amb el seu germà Jorge, van teixir una potent maquinària de poder intern amb el qual s'havia de comptar. Figures de pes i carismàtiques com Aleix Vidal-Quadras i Josep Piqué van copsar la força dins del fernandisme dins de l'engranatge del partit. Els Fernández els van sobreviure políticament a tots dos. 

Damnificat per Casado

Al que no ha pogut sobreviure -fins on es pot parlar en aquests termes en política- és als corrents de la nova política. En l'àrea electoral on es movia com a peix a l'aigua, van sorgir marques noves, com Ciutadans, responsables en bona part de la sotragada a les municipals del 2015. I ara, amb Vox a l'horitzó, la direcció de Génova ha anat a buscar, una altra vegada, un  fitxatge nou de trinca, Josep Bou. Alberto Fernández ha estat un altre dels molts damnificats per Pablo Casado a l'hora de fer les llistes. Els resultats del 26-M diran si en aquest cas, l'experiment ha donat resultat.