El cementiri de Ripoll, vist amb uns altres ulls

L'historiador Agustí Dalmau explicant l'altra cara del cementiri. Foto: Arnau Urgell

El cementiri de Ripoll, a diferència d'altres com el de Vic o el d'Arenys, no té un interès artístic excepcional. Tot i això, presenta –com a testimoni únic de l'evolució d'un municipi- molts elements d'interès històric i arquitectònic. Tanmateix, mai s'havia “explicat” més enllà de la seva funció funerària i, segurament, no s'ha estudiat suficient. L'historiador Agustí Dalmau va ser l'encarregat el cap de setmana passat –una setmana després de Tots Sants- de mostrar aquesta altra vessant del cementiri ripollès en una concorreguda visita guiada.

A la vila hi hagut diversos “camps de morts” al llarg de la seva història. El principal estava ubicat a l'actual plaça del Monestir on s'enterraven els vilatans després dels oficis fúnebres celebrats a l'església de Sant Pere. A tocar d'aquell espai també hi havia el denominat “cementiri dels gavatxs”, espai destinat a estrangers, gitanos i transeünts. Fora del nucli urbà, també s'han trobat enterraments a l'antic Hospital, a la capella del Remei de Baix, al Catllar i a Sant Bartomeu. A més, a la zona del Sant un conreu es denominava “cementiri dels jueus”, fet que fa pensar en un antiga necròpolis d'aquesta religió.

L'actual cementiri té un origen poc planificat. L'any 1853 els ajuntaments de Ripoll i la Parròquia de Ripoll –aleshores dos municipis diferents- van acordar la necessitat de fer-ne un de nou perquè el de la plaça del Monestir estava al límit de la seva capacitat. Un any després però, quan encara no havien fet cap pas, una epidèmia de còlera va obligar a improvisar i, de manera provisional, es va començar a fer enterraments en el denominat camp de Sant Domingo. Finalment, el cementiri s'acabarà establint en aquest espai i tres anys després es posa el primer nínxol –un fet que es destaca en la làpida (foto)-. Concretament es tracta de Pablo Puig i Coll, del “Manso” Puig, que va morir als 88 anys d'edat.

La puixança del sector tèxtil i les obres del ferrocarril fan créixer molt la població a inicis del segle XX. Això obliga a ampliar el cementiri duplicant-ne la superfície en el mateix nivell. El 1902 es compra els terrenys per 2.750 pessetes mentre que les obres, ideades per l'arquitecte Antoni Coll i Fort –autor també de la casa del metge Agustí, la rectoria, l'antic escorxador i la tomba de Radulf del Monestir- costen 12.000 pessetes. És aleshores quan es construeix el pòrtic d'entrada –un dels elements arquitectònics d'interès malgrat que no està protegit- així com l'actual accés des de la carretera de Sant Joan.

A nivell arquitectònic també destaca la capella. El 1952 es va restaurar i traslladar a l'actual ubicació, al fons del recinte de Sant Domènec. Es va fer gràcies al mecenatge de Joan Casals, propietari de Tallers Casals, i amb Daniel Maideu com a alcalde. L'interior està dominant per un fresc realitzat per Montserrat Casanova, germanastre de Ramon Casanova i Danés, el conegut com a “boig de l'Hispano”. També hi ha enterrats dos ripollesos il·lustres: Tomàs Raguer –fundador del Museu Etnogràfic- i el seu pare Eudald, un dels impulsors de la restauració del Monestir.

En un cementiri sense grans elements artístics –i sense cap element protegit, tal i com lamenta Agustí Dalmau- sobresurten els nínxols modernistes (1909-1910) just al mig dels recintes de Sant Domènec i de Santa Maria. L'autor també és Antoni Coll i es van idear com a “nichos de preferencia o de lujo”. Per mantenir aquesta condició, la junta de l'equipament va prohibir “terminantment” la seva venda parcial. En aquest sentit cada propietat incloïa la totalitat d'un cos de nínxols, és a dir, tres pisos i ossera. L'estil modernista consisteix en les formes ondulades del coronament, les pedres col·locades de forma desordenada, un arc parabòlic que emmarca els nínxols i un mosaic gaudinià per sobre.

I els que no eren catòlics, a fora

Un dels elements més desconeguts –i que segurament justificarien un estudi històric- és la part del cementiri destinada als que no eren catòlics. L'espai, molt petit, se situa fora del recinte de Sant Domènech a tocar de la capella. Aquesta ubicació permetia dur els cossos sense vida sense entrar a la necròpolis. Allà s'hi enterraven sense deixar cap mena de recordatori des de nens morts sense batejar, a ateus o practicants d'altres religions així com persones que s'havien suïcidat. De fet, popularment es coneixia com el “campo de los ahorcados”.

En aquest petit espai només destaca una reixa que marca l'espai on es va enterrar amb grans fastos –es diu que amb una orquestra- una persona que probablement era maçó. Tot i que se'n desconeix la identitat exacte, els seus descendents cada any per Tots Sants hi continuen portant un ram de flors.

Espai del cementiri de Ripoll destinat als no catòlics. Foto: Arnau Urgell