Aquest 21 de setembre se celebren els quinze anys de la inauguració de l'obertura de la Rambla del Raval, una avinguda creada a partir de l'enderroc de les cinc illes de cases incloses entre els carrers Sant Pau, Hospital, Sant Jeroni i Cadena. En aquests anys, el que va començar amb un projecte certament dramàtic, ja que va comportar l'expropiació d'un miler llarg de veïns, ha acabat sent un èxit compartit pels veïns i comerciants del barri, però també per la resta de barcelonins i els forasters que la visiten, convertint aquesta avinguda en el centre de la vida social i cultural del Raval.

Aquesta transformació no s'explica sense la participació dels veïns, els mateixos que van viure el drama de l'obertura i que ara s'han fet seva aquesta nova rambla que, quinze anys després i precisament arran del seu èxit, corre el perill d'oblidar la seva memòria, de recordar que allà on ara hi ha una avinguda abans hi havia edificis, i persones que els habitaven.
 
Maria Casas és veïna del barri de les de tota la vida, fins poc després de l'any 2000 vivia al carrer d'en Robador, a la vorera no afectada per la reforma urbanística. Així i tot, la rehabilitació dels pisos de la Rambla del Raval la va portar a prendre la decisió de mudar-se a la nova avinguda just quan es va obrir. Amb cert neguit, rememora que l'obertura de la rambla va ser un drama.



Malgrat el trasbals que va suposar l'obertura de la nova rambla i els problemes generats pel desallotjament dels residents en els immobles afectats, Casas recorda que, just acabada d'estrenar la nova avinguda, els veïns van descobrir una vista inesperada, la del cim del Tibidabo.


 
I certament, el record del Raval que va desaparèixer s'enfronta amb una avinguda que avui en dia ha esdevingut l'espina dorsal del barri, però que, segons apunta Jordina Sangrà, presidenta de l'Associació de Comerciants de la Rambla del Raval, va començar com un "lloc inhòspit grandíssim, un lloc que semblava impossible que pogués ser viscut, els arbres eren petits, tot era massa nou, amb una sensació d'esventrament que semblava molt desolador". "Et donava la sensació d'estar a l'exterior d'un polígon, un lloc que mai hagués tingut vida", afegeix.



De fet, Casas insisteix que convé no oblidar que "es van carregar una quantitat d'habitatges" i defensa que els coses es podrien haver fet "com al Poble-sec o Gràcia, que hi ha places petites però veïnals i que donen profit i no tirar tantes cases". "No hi havia necessitat d'una rambla tan gran", assegura, però tot seguit afegeix, "ara ja està fet, doncs traiem-li profit".



Del drama a l'èxit

En tot cas, quinze anys després la vitalitat de la Rambla del Raval mostra l'encert, encara que sigui via fets consumats, de la reforma urbanística, ja que actualment, el que semblava un carrer "on mai es podria viure ara és tot el contrari, és el carrer més viscut del Raval, ha acabat sent el carrer major, la plaça major del barri, sentit així, amb orgull de barri", afirma Sangrà, per apuntar que en el seu doble paper "de comerciant i de veïna", percep "aquest orgull de carrer, un carrer realment bonic, on els veïns s'asseuen i on tothom és benvingut i passen moltes coses i hi hi ha vida de dia i de nit". Del mateix parer és Casas, que afirma que "sense pensar en el passat a mi m'encanta i l'aprofitem moltíssim".




 
Ara bé, la valoració positiva de l'estat actual de la Rambla del Raval no ha de fer oblidar que al desaparèixer una part dels carrers "va desaparèixer la memòria del barri, perquè aquí hi havia molta gent gran que va quedar escampada". Per això Casas lamenta que s'hagi "perdut la memòria" i es fa difícil retrobar-la per "la poca voluntat que tenen els veïns de recuperar-la» i el fet que la població estrangera que gairebé arriba al 50 per cent dels veïns, "té els seus problemes i la seva mentalitat i encara els importa menys què va passar quan van obrir la rambla".



Tot plegat compon la cara i creu d'una reforma urbanística que, passats quinze anys, s'ha saldat amb l'èxit d'establir al mig del Raval un punt de trobada per als veïns que ha donat empenta a la personalitat del barri, això sí, al preu d'enderrocar part de les edificacions. Conservar la memòria és, si més no, el record que es mereix una part de barri que va desaparèixer ara fa quinze anys.