Migdia del 2 de febrer de 2016. Una quinzena de mares amb els seus fills són a punt d'entrar al Safareig de Sant Celoni on hi ha l'equip del Síndic de Greuges. El motiu és fer-li saber que a l'Hospital de Sant Celoni no hi ha servei pediàtric d'urgències i que comença una campanya reivindicativa. A fora hi som uns quants periodistes de mitjans comarcals per cobrir l'acte, però també hi ha en Lluís Sierra de "La Vanguardia".
Com sempre que ens veiem la fem petar. Parlem de moltes coses de la professió, del poble, dels polítics d'aquí i d'allà, dels fills. En un moment de la conversa em diu "Jordi, estic malalt. M'han trobat un tumor maligne però estic molt esperançat. La setmana vinent m'han de donar el resultat d'unes proves que m'han fet". La primera reacció va ser de sorpresa perquè, malgrat que ens pot tocar a qualsevol de nosaltres, sempre esperes que si ha de ser que passi lluny. Després, d'emprenyament, perquè et dol que passi a un amic. El que mai em podia imaginar és que seria l'última vegada que ens veuríem.
La malaltia ha vençut en Lluís Sierra, però ell mai no marxarà. Els periodistes el recordarem sempre, els celonins que l'han anat seguint també i, personalment, mai no oblidaré les converses llargues que teníem mentre preníem un cafè. La República, el procés, la lluita de classes i la jubilació que a vegades em deia que ja en començava a tenir-ne ganes... Sempre tindré present que la porta de casa seva, ai làs! en el mateix edifici de la plaça de la Vila on vaig néixer, era oberta perquè pogués anar a veure algun partit de futbol del Barça, d'aquests que només pots veure al bar o que si volia fer alguna foto des del seu balcó només calia que toqués el timbre. Lluís te'n vas, però et tindrem al costat que tinguis un molt bon viatge.
I a la Glòria i a tota la família molta força i una abraçada.
Com sempre que ens veiem la fem petar. Parlem de moltes coses de la professió, del poble, dels polítics d'aquí i d'allà, dels fills. En un moment de la conversa em diu "Jordi, estic malalt. M'han trobat un tumor maligne però estic molt esperançat. La setmana vinent m'han de donar el resultat d'unes proves que m'han fet". La primera reacció va ser de sorpresa perquè, malgrat que ens pot tocar a qualsevol de nosaltres, sempre esperes que si ha de ser que passi lluny. Després, d'emprenyament, perquè et dol que passi a un amic. El que mai em podia imaginar és que seria l'última vegada que ens veuríem.
La malaltia ha vençut en Lluís Sierra, però ell mai no marxarà. Els periodistes el recordarem sempre, els celonins que l'han anat seguint també i, personalment, mai no oblidaré les converses llargues que teníem mentre preníem un cafè. La República, el procés, la lluita de classes i la jubilació que a vegades em deia que ja en començava a tenir-ne ganes... Sempre tindré present que la porta de casa seva, ai làs! en el mateix edifici de la plaça de la Vila on vaig néixer, era oberta perquè pogués anar a veure algun partit de futbol del Barça, d'aquests que només pots veure al bar o que si volia fer alguna foto des del seu balcó només calia que toqués el timbre. Lluís te'n vas, però et tindrem al costat que tinguis un molt bon viatge.
I a la Glòria i a tota la família molta força i una abraçada.