Amb en Titot quedem al Centre Cívic de Vilajuïga. És un fet ostensible que la gent es dedica a fer-se nosa mútuament, llevat de quan és als centres cívics. Pots estar-hi sense dir res, menjant un “gelat de peu” o tan sols fumant. Aquests estats de treva fan que el rostre agressiu del cantant de Brams se’m presenti amb un cert aire de serenitat. Nascut a Berga, en Francesc Ribera em fa seure al seu davant i em xerra amb un to amè, irònic i una mica escèptic. Com una fura mig engabiada, d’ençà que viu a l’Alt Empordà, Ribera du ara una vida més arraulida però no per això menys compromesa amb la integritat dels Països Catalans. És l’hora de la cervesa i té una mitjana sobre la taula. Entre glop i glop, en Titot es disposa a parlar-me de l’únic concert que té previst pròximament: els vint anys del comiat de Brams, al Perifèria Cultural el dia 16 d’agost.

Vens gaire aquí, al Centre Cívic?
Sí. Des que hi vivim.

Quant fa que vius a Vilajuïga?
Poc. Abans vivíem a Llançà perquè teníem la feina a Portbou.

Ja no la teniu?
No. Portbou va ser canvi de registre. Llavors va venir-me molt de gust.

El què? Regentar un hostal?
L'hostal era l'excusa. Vam muntar-hi un escape room: Portbou 1940. Enmig de la Segona Guerra Mundial, entre falangistes i nazis, havies de fugir dels cossos militars i policials que custodiaven el poble. Durava 24 hores, teníem locals per tot Portbou. Havies de falsificar documentació, buscar on era la presó, et detenia la Gestapo a l’estació de tren, havies de comunicar-te amb la resistència amb un telègraf…

Diuen que és lleig, Portbou.
Només queden dos pobles, a tot el Mediterrani, que s'hagin salvat de la destrucció turística: Portbou i Colera. I Cervera, segurament. Jo volia estar en un poble que s'hagués salvat, que no s’hagués prostituït. El que té Portbou és autèntic, no està refet, em lliga amb la història. De l’altra manera, has de tapar-te un ull (fa el gest). La mirada és bòrnia.

Què té d’autèntic i de refet, Brams?
De refet, poc. Hi ha cançons que han caducat i no n’hi ha de noves. A Brams ja ens coneix qui ens vol conèixer, no anem als concerts a convèncer ningú. El nostre públic no té vint anys, i ja ens sembla bé. És un exercici de nostàlgia.

"El Perifèria Cultural està pensat per ser rendible sense la necessitat de la massificació, que et pren la sensació d’experiència exclusiva"

De trenta-cinc anys de nostàlgia?
Nosaltres no diem que aquest any fa trenta-cinc anys que Brams va començar, sinó que en fa vint que va plegar. Vint anys del Sempremés —el concert de comiat del grup l’any 2005— i amb un concert a Patum, que el teníem entre cella i cella i que va anar genial, i un altre concert al Perifèria Cultural, a La Sentiu de Sió, el 16 d’agost. Al Perifèria ja vam participar-hi l'any passat amb Mesclat, i aquest any jo hi he tornat amb l’espectacle de Guillem de Berguedà, a Castell de Mur. És un format pensat per ser rendible sense la necessitat de la massificació, que al final el que fa és alienar-te i prendre’t la sensació d'experiència exclusiva.

Reivindicar la perifèria?
Sí. I, segurament, arran de tants segles d'haver estat sota el domini espanyol i francès, que són dos estats eminentment radials, on qualsevol cosa mínimament bona, o que es presenti amb un mínim de garanties, o de criteri, o de prestigi, anirà a petar a Madrid o París.

"En comptes de renegar del model centralista, el que hem acabat fent és construir centralitats alternatives"

En un menysteniment de la resta?
Sí i en una despersonalització, perquè apareixen els provincians, que són la gent que viu a la perifèria i es deleix per marxar a la capital i ser algú. El problema, a més, és que en comptes de renegar d'aquest model centralista, el que hem acabat fent és construir centralitats alternatives. A Barcelona, a València, a Palma. Talment com si la resta fos això, “la resta”, el jardí on anar a passar el cap de setmana.

Vols dir que hem de deixar de copiar els mals costums dels imperis?
O potser és una palla mental que m’he inventat per justificar que el model m'agrada (riu).

Com serà el concert?
És un segon record del concert Sempremés que vam fer a Patum, amb un espai concret per al que hem fet després, però, sobretot, un in memoriam a les cançons emblemàtiques de la primera etapa de Brams.

I després d’aquest? En vindran més?
De moment no hi ha res més previst. Ja no és la nostra feina.

Però t’encanta.
Bufa, mira. Fa un parell d’anys vaig fer una novel·la. I la vaig fer per les presentacions. 110 presentacions en quatre mesos. Cinc o sis per setmana i a Alacant, a Mallorca, a Esterri, a Perpinyà... Arreu dels Països Catalans. M’ho passava pipa perquè tornava als pobles on havia anat a tocar, on havia conegut algú, i tornava a parlar amb aquella gent. A mi m'agrada molt, això. A mi m'hauria agradat ser Joan Coromines, i cada tres dies, un poble diferent. Tenia unes xiruques, però Joan Coromines ja estava agafat (riu).

Et mostres molt lúcid davant del món.
Tinc les idees molt clares. Una altra cosa és que trobi la manera d'explicar-me, i faci una cançó o un escape room o una obra de teatre de Guillem de Berguedà…

O treballis a l'Ajuntament de Berga?
Bé, això és un altre tipus de repte. Però no sé fins a quin punt acaba sent art, també.

"M'explico a través de l'humor, i el nostre humor és fotre’s del mort i de qui el vetlla. És La Trinca, és Joan Capri"

L’art ha de tenir una utilitat pràctica?
L'art és per explicar.

I tu com t’expliques?
A través de l’humor.

De la ironia?
Cada cultura té un tipus d'humor diferent, i el nostre és fotre’s del mort i de qui el vetlla. És La Trinca, és Joan Capri. Jo intento seguir-lo: fer una cançó lloant Jiménez Losantos. Fer-li una plaça i “Moltes gràcies!”. L'humor anglès és molt diferent, l'humor espanyol, també. Això és perquè cada cultura té les seves vicissituds i l’humor català, jo penso, és una mica d'imploració.

De perdedors?
És que hem perdut.

I com t'ho mires, això?
De perdedors, n’hem estat sempre. El que passa és que és diferent si fa 300 anys que si en fa tres.

Si et dic Alacant, zona castellanoparlant.
Si estiguéssim derrotats del tot, això no hauria passat. No ens atacarien. Vol dir que som un perill i serem un perill fins que deixem d'existir. Abans era més destraler amb els botiflers, ara no els vull fer propaganda.

Canteu a la il·lusió?
No tenim repertori per moments de desencís.