01
de febrer
del
2018
Actualitzat
el
02
de febrer
a les
12:39h
Diuen que la realitat sempre supera la ficció. I això mateix deuria pensar Xavier Aliaga per afrontar el delicat camí que el conduïa per la història secreta de la seva família. Concretament, el camí que havia de donar llum a les petjades d'Antonio Aliaga, l'oncle que esdevé el motor per on transiten les trames, els girs i els dubtes de Les quatre vides de l'oncle Antoine (Angle), la darrera guanyadora del prestigiós premi de novel·la Pin i Soler.
L'obra fa un exercici d'autoficció i juga amb elements de la crònica periodística per posar el focus sobre els fets que expliquen una vida de pel·lícula. Sobre com Antonio Aliaga es dedica a unes activitats clandestines que l’obliguen a fugir de l'estat espanyol, a deixar dona i dues filles a Carcaixent i allistar-se a la Legió Estrangera, immersa en la guerra d’Indoxina. I sobre com esdevé el protagonista, amb llums i moltes ombres, d'una història tan apassionant com ho són les grans aventures de la ficció.
Però, de ficció, n'hi ha poca. La fugida i la distància van acabar convertint Antonio en un personatge misteriós, esmunyedís i mític per a la seva pròpia família. Anys després, el seu nebot necessitarà troba la veritat. "El llibre sembla una cosa, però té un nivell de narrador molt diferent a l'habitual, fent ús de la meta-literatura", explica l'autor, que busca les raons de tot plegat, mogut per un impuls inicial de saber com l'oncle arriba a França i entra a la Legió. "No sé si he trobat la veritat del tot, però sí que he arribat a un punt d'explicació de la història molt satisfactori. Hi ha punts buits i parts més vaporoses, però he pogut posar paraules al desig del meu pare de saber què havia passat amb el seu germà".
El procés de recerca, però, obre ferides i en tanca d'altres, com no podia ser d'altra manera. "La gent més gran de la família tenia reserves a furgar en el passat. Els descendents eren els més partidaris de anar endavant amb el projecte i fer llibre de la història de l'avi". Però una cosa és la versió oral, i una altra, el text, que quedi fixat per sempre. "La recepció ha estat bastant bona –explica Aliaga, sobre la rebuda familiar–. Però també hi ha hagut casos on la novel·la ha obert unes altres ferides, tal com es pot llegir".
A la frontera de la ficció
Aliaga ha treballat el text amb l'ofici del narrador, amb la cura del cronista i amb la devoció per la informació pròpia del periodista. "Hi ha determinats buits que he omplert amb literatura. La resta és pura reconstrucció periodística", explica. Estilísticament, el text destaca per ser escrit en una segona persona que serveix a l'autor per anar fora de la història, amb una mena de segona persona bíblica que es pot dirigir al propi narrador. "Vaig provar la primera i al tercera persona, però el relat no em funcionava. Fins que vaig provar la segona persona i m'adono de com havia de ser la història i el narrador".
"Em preocupava saber què hi havia de la meva història familiar que podia interessar el lector, i què no –confessa l'autor–. Ha estat un procés llarg, i he passat per molts estats d'ànim. Vaig començar-m'ho a passar bé quan vaig trobar la manera d'explicar-ho, just al moment en què m'adono que la novel·la té punts d'interès que van més enllà de la història mateixa".
Potser per l'exploració d'una etapa del franquisme que pot connectar amb molta gent, potser perquè la història té una part dramàtica que fa que els lectors projectin els fets sobre les seves pròpies històries familiars, sovint plenes de dolor i sense ningú que les expliqui. "Hi ha molts Antonios Aliagas al nostre món, però poques famílies tenen un Xavier que n'investigui els fets". I això fa que Les quatre vides de l'oncle Antoine siguin una obra d'ampli espectre de lectors. Perquè és una història familiar de projecció universal.
Un personatge fascinant
El personatge d'Antonio Aliaga és fascinant. "Té molta barra, és llegit, de classe treballadora, però alterna amb l'alta societat valenciana. Treballa pel Partit Comunista i ha de marxar perquè té amenaces i perilla la seva integritat. Deixa la família a València, dues filles i una dona, i a França engega una altra família. Pel camí, ha fet una guerra, ha fet estraperlo amb el ferrocarril, ha tingut amants, ha tingut alguna amant de l'alta societat valenciana". I mor amb 38 anys. "Per això parlo de les 'quatre vides': és una concentració extrema!", remarca.
"La història podria ser prototípica, però el personatge té uns punts espectaculars". El que fa interessant Aliaga és tot allò que té d'especial. I que és un tipus que transcendeix el franquisme i la seva classe, i al final acaba pagant per això". Especialment dura de la meitat endavant, la novel·la s'organitza de manera literària, no tan periodística. Sobretot, per poder explicar aquesta duresa. "Passo per moments molt durs que queden clars amb unes pinzellades. I, si no exploto més aquesta línia, és per pudor i per no acumular un protagonisme que no aniria bé al relat".
Al punt just, com a testimoni d'un temps i d'una família. També, el d'una societat que s'havia acostumat a viure en secret, amb por i amb una espina clavada. "Vaig fer el que vaig poder i com vaig poder", explica Xavier Aliaga que li va dir Remedios, l'esposa valenciana d'Antonio, a una de les descendents. Una frase per entendre la mesura d'un episodi que, gràcies a la seva novel·la, està una mica més tancat que abans d'escriure-la. Que no sigui que aquesta és la utilitat de la bona literatura.
L'obra fa un exercici d'autoficció i juga amb elements de la crònica periodística per posar el focus sobre els fets que expliquen una vida de pel·lícula. Sobre com Antonio Aliaga es dedica a unes activitats clandestines que l’obliguen a fugir de l'estat espanyol, a deixar dona i dues filles a Carcaixent i allistar-se a la Legió Estrangera, immersa en la guerra d’Indoxina. I sobre com esdevé el protagonista, amb llums i moltes ombres, d'una història tan apassionant com ho són les grans aventures de la ficció.
Però, de ficció, n'hi ha poca. La fugida i la distància van acabar convertint Antonio en un personatge misteriós, esmunyedís i mític per a la seva pròpia família. Anys després, el seu nebot necessitarà troba la veritat. "El llibre sembla una cosa, però té un nivell de narrador molt diferent a l'habitual, fent ús de la meta-literatura", explica l'autor, que busca les raons de tot plegat, mogut per un impuls inicial de saber com l'oncle arriba a França i entra a la Legió. "No sé si he trobat la veritat del tot, però sí que he arribat a un punt d'explicació de la història molt satisfactori. Hi ha punts buits i parts més vaporoses, però he pogut posar paraules al desig del meu pare de saber què havia passat amb el seu germà".
El procés de recerca, però, obre ferides i en tanca d'altres, com no podia ser d'altra manera. "La gent més gran de la família tenia reserves a furgar en el passat. Els descendents eren els més partidaris de anar endavant amb el projecte i fer llibre de la història de l'avi". Però una cosa és la versió oral, i una altra, el text, que quedi fixat per sempre. "La recepció ha estat bastant bona –explica Aliaga, sobre la rebuda familiar–. Però també hi ha hagut casos on la novel·la ha obert unes altres ferides, tal com es pot llegir".
A la frontera de la ficció
Aliaga ha treballat el text amb l'ofici del narrador, amb la cura del cronista i amb la devoció per la informació pròpia del periodista. "Hi ha determinats buits que he omplert amb literatura. La resta és pura reconstrucció periodística", explica. Estilísticament, el text destaca per ser escrit en una segona persona que serveix a l'autor per anar fora de la història, amb una mena de segona persona bíblica que es pot dirigir al propi narrador. "Vaig provar la primera i al tercera persona, però el relat no em funcionava. Fins que vaig provar la segona persona i m'adono de com havia de ser la història i el narrador".
"Em preocupava saber què hi havia de la meva història familiar que podia interessar el lector, i què no –confessa l'autor–. Ha estat un procés llarg, i he passat per molts estats d'ànim. Vaig començar-m'ho a passar bé quan vaig trobar la manera d'explicar-ho, just al moment en què m'adono que la novel·la té punts d'interès que van més enllà de la història mateixa".
Xavier Aliaga investiga els secrets familiars a «Les quatre vides de l'oncle Antoine» Foto: Esteve Plantada
Potser per l'exploració d'una etapa del franquisme que pot connectar amb molta gent, potser perquè la història té una part dramàtica que fa que els lectors projectin els fets sobre les seves pròpies històries familiars, sovint plenes de dolor i sense ningú que les expliqui. "Hi ha molts Antonios Aliagas al nostre món, però poques famílies tenen un Xavier que n'investigui els fets". I això fa que Les quatre vides de l'oncle Antoine siguin una obra d'ampli espectre de lectors. Perquè és una història familiar de projecció universal.
Un personatge fascinant
El personatge d'Antonio Aliaga és fascinant. "Té molta barra, és llegit, de classe treballadora, però alterna amb l'alta societat valenciana. Treballa pel Partit Comunista i ha de marxar perquè té amenaces i perilla la seva integritat. Deixa la família a València, dues filles i una dona, i a França engega una altra família. Pel camí, ha fet una guerra, ha fet estraperlo amb el ferrocarril, ha tingut amants, ha tingut alguna amant de l'alta societat valenciana". I mor amb 38 anys. "Per això parlo de les 'quatre vides': és una concentració extrema!", remarca.
"La història podria ser prototípica, però el personatge té uns punts espectaculars". El que fa interessant Aliaga és tot allò que té d'especial. I que és un tipus que transcendeix el franquisme i la seva classe, i al final acaba pagant per això". Especialment dura de la meitat endavant, la novel·la s'organitza de manera literària, no tan periodística. Sobretot, per poder explicar aquesta duresa. "Passo per moments molt durs que queden clars amb unes pinzellades. I, si no exploto més aquesta línia, és per pudor i per no acumular un protagonisme que no aniria bé al relat".
Al punt just, com a testimoni d'un temps i d'una família. També, el d'una societat que s'havia acostumat a viure en secret, amb por i amb una espina clavada. "Vaig fer el que vaig poder i com vaig poder", explica Xavier Aliaga que li va dir Remedios, l'esposa valenciana d'Antonio, a una de les descendents. Una frase per entendre la mesura d'un episodi que, gràcies a la seva novel·la, està una mica més tancat que abans d'escriure-la. Que no sigui que aquesta és la utilitat de la bona literatura.
| Un autor de trajectòria sòlida |
|---|
| Xavier Aliaga és periodista i escriptor, nascut a Madrid el 1970 i criat a Xàtiva des de la infantesa. Durant una dècada treballà en comunicació política. Ha estat columnista, tertulià de ràdio i televisió i guionista. Des de 2007 es dedica completament a la creació com a escriptor, periodista cultural i crític literari i musical, i actualment és cap de cultura d'El Temps. Ha publicat, entre altres, Els neons de Sodoma (Premi Andròmina), Vides desafinades (Premi Joanot Martorell i Premi de la Crítica) i El meu nom no és Irina (Premi de la Crítica). |