A més de ser parcials, en general, els periodistes s'expressen molt malament. Per al seu públic i per als seus interlocutors, no resulta gens fàcil entendre'ls perquè no exposen un pensament clar. No són sistemàtics perquè improvisen sense bases sòlides. O han de parlar de qualsevol assumpte tot i no comptar amb la preparació mínima, com els tertulians, o han de preparar notícies a l’engròs i a correcuita, com els peons i col·laboradors de les redaccions. La millor prova, a casa nostra, és la suposada informació, la presumpta interpretació i la presumible anàlisi derivades de la cosa independentista.

[blockquote]Les receptes i solucions van quedar enunciades fa dècades. Però, potser, els professionals dels mitjans de comunicació d’avui no tenen temps ni esma de recordar-les[/blockquote]
El problema no és nou. Les receptes i solucions van quedar enunciades fa dècades. Però, potser, els professionals dels mitjans de comunicació d’avui no tenen temps ni esma de recordar-les. Per al professor José Luis Martínez Albertos, el periodisme “ha d'utilitzar una llengua fixada, normalitzada, estàndard; una llengua on hi hagi ja un elenc precís de maneres de narrar, de comentar”.

El mestre Llorenç Gomis enriquia aquesta idea: “Convertir un fet en notícia és bàsicament una operació lingüística. Només els procediments del llenguatge permeten aïllar i comunicar un fet. El llenguatge és la manera de captació de la realitat que possibilita donar-li forma, aïllar dins d'ella uns fets als quals, per un procediment de redacció, es converteix en notícia”. Podem entendre, doncs, que l’actual desastre periodístic, a Catalunya i al conjunt de l’Estat, té una doble causa: un escàs domini sobre el que passa i una tècnica narrativa insuficient, malgrat que les companyies del sector disposen d’unes plataformes tecnològiques inimaginables fa poques dècades.

Pocs fruits

Sobre el primer d’aquests dos límits, el filòleg Fernando Lázaro Carreter, que va presidir la Reial Acadèmica Espanyola, considerava que les institucions d’aquest tipus “han d'unir l'autoritat que posseeixen merescudament amb el poder impressionant de la ràdio, la premsa i la televisió”. “Hem d'ajuntar-nos tots en aquesta gran empresa, que no és estètica, sinó de profunda freqüència social”, afegia Lázaro Carreter. Quant al segon inconvenient a què han de fer front els periodistes, l’escriptor José Martínez Ruiz, Azorín, indicava: “Redactar és posar una cosa després d'una altra i no mirar als costats”.

Tot partint d’un concepte indiscutible —“l'harmonia poques vegades motiva un titular”, repetia l’històric Silas Bent—, el periodista Íñigo Domínguez reclama quelcom que la majoria dels seus companys ha oblidat: “Una frase periodística ha d'estar construïda de tal manera que no només s'entengui bé, sinó que no es pugui entendre d'una altra manera”. En canvi, els predicadors de la tele i la ràdio xerren i xerren, i els obrers de la premsa i internet escriuen i escriuen per demostrar, probablement en contra de la seva voluntat, la màxima del poeta Alexander Pope: “Les paraules són com les fulles dels arbres. Quan són abundants, pocs fruits podem trobar”.