Tots els que vam ser a Tumblr pels volts del 2012 vam veure o fins i tot compartir la frase motivacional work until your idols become your rivals. Deixant de banda l'ètica del treball (més o menys qüestionable) de la cita, sempre m'ha fet alçar una cella la idea de conèixer algú a qui admires. Recordo que durant la carrera vam dedicar una sessió d'un seminari al periodisme esportiu i va venir una de les actuals patums del país en aquest àmbit. Reflexionant sobre com internet afectava l'ofici (quan jo estudiava encara teníem aquesta mena de debats a classe) ens va dir que una de les coses que li sobtava de la irrupció de la modernitat era que quan ell anava a la universitat, somiava en treballar amb el Puyal i que ara, en canvi, els joves somien en ser el Puyal. Jo també en tenia, d'ídols. Ídols que no eren periodistes esportius, en el meu cas. Eren periodistes culturals, artistes, escriptors. I malgrat no haver estat mai una persona gaire mitòmana, també he fantasiejat amb el moment de conèixer-los.

En alguns casos la vida m'hi ha dut. He conegut, gràcies a la meva feina, algunes de les persones que he admirat més. La meva primera feina com a periodista, de fet, me la va donar una d'aquelles professionals a qui jo tant havia vist i admirat a través de la televisió. D'això fa més de 10 anys i, durant tot aquest temps, he anat fent checks en aquesta mena d'àlbum de cromos i he anat coneixent, entrevistant, coincidint o treballant amb gent que he venerat. Alguns només me'ls he creuat tangencialment i, a d'altres, he tingut l'oportunitat de conèixer-los més a fons. És tot un tema, conèixer els ídols. Tret d'alguns casos concrets, potser és millor no fer-ho. I que restin a l'altar on els hem situat. Hi ha coses que reconforta poder-te-les mirar des de la ingenuïtat.

Tenir l'oportunitat de coincidir amb aquells a qui admires és una sort enorme. Poder compartir temps i intercanviar opinions amb aquells a qui t'agrada escoltar és probablement un dels motius que em retenen en aquesta nostra professió. Però de vegades passa just al contrari. Et creues pel camí, en condicions d'igualtat, en la mateixa altura de la piràmide, concretament a baix de tot, a tot de gent. Molta, moltíssima. D'alguns amb prou feines recordes el cognom al cap dels anys, però a d'altres els acabes apreciant i després fins i tot estimant. I durant el procés, a mesura que els vas descobrint, et van fascinant.

Vaig conèixer l'Ofèlia Carbonell aviat farà quatre anys. Ens vam endinsar en un projecte compartit sense saber gairebé res l'una de l'altra. Molts missatges, moltes reunions i molts vermuts després, el projecte compartit ha deixat de ser el més important i ho ha passat a ser l'amistat. Estic contenta que hàgim coincidit perquè a mesura que l'he anat coneixent, més m'ha anat fascinant. Aquests dies he llegit Fusta i resina, la seva primera novel·la que publicarà el pròxim 14 de juny dins la col·lecció Brunzits, que ha dirigit la Juliana Canet amb Columna. Explica la història de la Laia, però tracta la vida a Barcelona, els dubtes a l'hora de posar-se al timó de la vida, la música i la manera com ens relacionem els uns amb altres. És la porta d'entrada a la veu literària i a l'univers d'una de les persones més magnètiques que conec. No soc gaire objectiva, però sí que soc sincera quan dic que fareu bé de llegir-la i de seguir-la. Segurament no cal treballar fins que els ídols siguin els teus rivals, però el que sí que val la pena és adonar-te que admires aquells qui estimes.