Dissabte passat vaig veure Eurovisió. Encara diré més: feia setmanes que sabia que aquell dissabte se celebraria el Festival d'Eurovisió. I us puc ser encara una mica més explícit: cada any, durant la gala i els dies previs, segueixo i comparteixo el show alegrement amb la meva gent.

Aquesta tirallonga de fets no em converteix en millor o pitjor ciutadà, ni fa que destaqui més o menys intel·lectualment, ni aporta massa dades sobre la meva trajectòria professional. És una realitat que tendeix a la irrellevància: durant quatre hores del mes de maig miro un espectacle televisiu de primer ordre en molts aspectes i de segon o tercer en alguns altres. Se'n pot treure poc suc sociològic, d'aquest costum.

La confessió que acabo de fer, però, va força cara entre la ciutadania més ferma d'aquest país. Perquè Eurovisió ja no només és el festival de la cançó que ha estat sempre, sinó que s'ha acabat convertint també en un festival terapèutic: pretesos intel·lectuals de tota mena l'utilitzen cada any per sanar la seva autoestima i fer brillar la seva superioritat moral davant el poble adotzenat.

Quan arriba la data clau i el tema de conversa a Twitter i als mitjans és Eurovisió, ells de seguida surten del cau per manifestar que no miren ni han mirat mai Eurovisió, declarar amb insistència que ni tan sols sabien que aquell dia se celebrava el festival, confessar amb orgull que desconeixien l'existència d'una tal Chanel, i evidenciar amb altivesa que la seva vida transcorre en paral·lel a tot el que envolta aquesta xarlotada menor.

Què us passa, bona gent? Quines mancances emocionals acumuleu, que necessiteu fer un tuit preguntant a la vostra audiència si ells tampoc sabien que aquell dia feien Eurovisió? Quines inseguretats professionals carregueu a les espatlles, que us cal iniciar els vostres comentaris precisant que "No he vist mai això d'Eurovisió, però"? Tan justets anem de conviccions? Tanta aprovació requereix el vostre esperit?

És un fenomen que no caduca, fins i tot sembla que va in crescendo. Sempre amb el mateix perfil de protagonista, el mateix to, la mateixa celebrada ignorància, i el mateix objectiu: levitar entre les ànimes perdudes. Sap greu, perquè al final el que acaba levitant és una certa llàstima en els nostres cors, els cors dels qui seguim aquest festival sense pensar en teories evolutives; uns cors tranquils que afortunadament bateguen per si sols, no pas a ritme d'ego.

Bé, ara que ja ha passat tot, deixeu-me que us ho digui: no sou interessants. Sou un bàlsam pels quatre intensos de baixa estofa que actuen com vosaltres i que us regalen un like també terapèutic, però no sou interessants, en general. Sou terriblement pedants, fins i tot diria que força pesats, i se us veuen les costures des de quilòmetres enllà.

De cara a l'any que ve, feu una cosa. Conserveu la digna (i legítima!) tradició i no mireu Eurovisió, si no ho voleu, però almenys doneu-vos una ullada a vosaltres mateixos en algun moment, perquè creieu-me que des de fora genereu una mandra que no fa cap bé a aquesta reputació vostra que regueu amb tanta cura cada mes de maig. És una opinió personal, és clar, però estic convençut que això que us dic ho aprovaria qualsevol jurat i ho certificaria amb escreix el vot popular.