02
de desembre
del
2016
Actualitzat
a les
16:01h
Així d’entrada convé celebrar que existeixi un espai de conversa a TV3. L’entrevista com a gènere valuós del periodisme em sembla una evidència que val la pena recalcar sempre que es pugui. No crec que mai hagi passat de moda, s’estila i s’estilarà d’una manera o altra. La televisió pública li ha donat cabuda sempre, amb més o menys màniga ampla. Ara tenim el Fora de sèrie, que és innegablement una bona idea de punt de partida: fer tornar a TV3 periodistes emblemàtics de la casa perquè conversin amb algú que els vingui de gust.
De moment s’hi estan esdevenint apunts importants, pics d’interès, instants periodísticament molt potents, però és com si al programa li faltés encara un bull per a esclatar amb tota la seva força. Ahir dijous vam poder veure la conversa entre Àngels Barceló i Íñigo Errejón, de les més interessants i precises fins al moment, ben plantejada per Barceló i executada amb lògica, tant retòrica com de contingut.
El programa en si és encara massa discret. Li fa por atrevir-se a assentar càtedra en el bon sentit de la paraula, a solidificar un calat periodístic incontestable. Sembla com si s’haguessin de demanar disculpes per a ocupar una hora escassa de programació amb l’encontre de dues persones que parlen. Tot segueix un guió massa previst, un pèl previsible. Exagero una mica, però quin problema hi hauria si cada episodi durés una hora i mitja o, per què no, dues hores? No cal esponjar per obligació, deixem que el periodista es deixi anar, deixem que els protagonistes parlin, potser llavors passen coses imprevistes.
També es nota l’espera amb candeletes del titular que faci fortuna. Era lògic preguntar-li a Errejón per la seva relació amb Pablo Iglesias però es percebia massa que aquell havia de ser per nassos el pic d’interès de la conversa. La resposta, de fet, no va ser gran cosa, una sortida per la tangent i la sensació general no de tirar pilotes fora però sí d’una naturalitat un pèl impostada.
L’entrevistat ens va explicar com ha aconseguit el seu més que correcte català, cosa ja força de domini públic. Va començar força obsedit a referir-se a les identitats com a concepte genèric, com si volgués dir alguna cosa això de la identitat, com si cadascú no en tingués un parell de dotzenes. Per a qui no el conegui, no resulta complicat intuir que posseeix una intel·ligència política per sobre de la desastrosa mitjana dels habitants de la poltrona pública. És loquaç i eloqüent, potser massa. Enfarfega una mica la seva cerebralitat, aquesta afició per la retòrica atapeïda de paraules. Una mica com li passa a Oriol Junqueras, que retorça i retorça l’argumentari fins a una indigesta pesantor.
“La política és una trituradora de sentiments humans”, no està malament com a titular. Aquí va arribar el més suggestiu de la conversa. “Cinc milions de persones s’han emocionat amb nosaltres”, continuava. Les emocions, sí, el patrimoni més estimat de Podem, el terreny fèrtil i pantanós per on transiten les seves idees i estratègies. Es referia Íñigo al famós concepte de post-veritat? No ho crec però ve a tomb la referència. És aquest neologisme cínic i profilàctic encunyat en un tinyós laboratori d’idees d’Oxford, segons el qual les emocions regnen sense remei en el ring del nostre dia a dia i és el fangar on polítics i buròcrates graten amb les ungles llardoses per a posar-se les bótes i obtenir aquests estranys resultats electorals batejats per a la història com Brexit o Trump.
L’argumentari i expressivitat d’Errejón no fan pensar que sigui un miserable més de l’arena política. Barceló li va preguntar, amb bon criteri, sobre l’obsessió mútua entre la nova política i els mitjans de comunicació i li podria haver buscat les pessigolles amb la política de Twitter, amb la paranoia per les reaccions immediates, les condemnes de tot perquè si no condemnes una cosa ja significa que hi estàs a favor, la solidaritat automàtica amb totes les causes benpensants, la mínima ocasió aprofitada per fer política de tot i de tothom. Si misteriosament es mor un pollastre de més al magatzem d’una pollastreria de barri és obvi que això requereix un tuit, una compareixença i un cara a cara a La Sexta Noche. Només faltaria.
De moment s’hi estan esdevenint apunts importants, pics d’interès, instants periodísticament molt potents, però és com si al programa li faltés encara un bull per a esclatar amb tota la seva força. Ahir dijous vam poder veure la conversa entre Àngels Barceló i Íñigo Errejón, de les més interessants i precises fins al moment, ben plantejada per Barceló i executada amb lògica, tant retòrica com de contingut.
El programa en si és encara massa discret. Li fa por atrevir-se a assentar càtedra en el bon sentit de la paraula, a solidificar un calat periodístic incontestable. Sembla com si s’haguessin de demanar disculpes per a ocupar una hora escassa de programació amb l’encontre de dues persones que parlen. Tot segueix un guió massa previst, un pèl previsible. Exagero una mica, però quin problema hi hauria si cada episodi durés una hora i mitja o, per què no, dues hores? No cal esponjar per obligació, deixem que el periodista es deixi anar, deixem que els protagonistes parlin, potser llavors passen coses imprevistes.
També es nota l’espera amb candeletes del titular que faci fortuna. Era lògic preguntar-li a Errejón per la seva relació amb Pablo Iglesias però es percebia massa que aquell havia de ser per nassos el pic d’interès de la conversa. La resposta, de fet, no va ser gran cosa, una sortida per la tangent i la sensació general no de tirar pilotes fora però sí d’una naturalitat un pèl impostada.
L’entrevistat ens va explicar com ha aconseguit el seu més que correcte català, cosa ja força de domini públic. Va començar força obsedit a referir-se a les identitats com a concepte genèric, com si volgués dir alguna cosa això de la identitat, com si cadascú no en tingués un parell de dotzenes. Per a qui no el conegui, no resulta complicat intuir que posseeix una intel·ligència política per sobre de la desastrosa mitjana dels habitants de la poltrona pública. És loquaç i eloqüent, potser massa. Enfarfega una mica la seva cerebralitat, aquesta afició per la retòrica atapeïda de paraules. Una mica com li passa a Oriol Junqueras, que retorça i retorça l’argumentari fins a una indigesta pesantor.
“La política és una trituradora de sentiments humans”, no està malament com a titular. Aquí va arribar el més suggestiu de la conversa. “Cinc milions de persones s’han emocionat amb nosaltres”, continuava. Les emocions, sí, el patrimoni més estimat de Podem, el terreny fèrtil i pantanós per on transiten les seves idees i estratègies. Es referia Íñigo al famós concepte de post-veritat? No ho crec però ve a tomb la referència. És aquest neologisme cínic i profilàctic encunyat en un tinyós laboratori d’idees d’Oxford, segons el qual les emocions regnen sense remei en el ring del nostre dia a dia i és el fangar on polítics i buròcrates graten amb les ungles llardoses per a posar-se les bótes i obtenir aquests estranys resultats electorals batejats per a la història com Brexit o Trump.
L’argumentari i expressivitat d’Errejón no fan pensar que sigui un miserable més de l’arena política. Barceló li va preguntar, amb bon criteri, sobre l’obsessió mútua entre la nova política i els mitjans de comunicació i li podria haver buscat les pessigolles amb la política de Twitter, amb la paranoia per les reaccions immediates, les condemnes de tot perquè si no condemnes una cosa ja significa que hi estàs a favor, la solidaritat automàtica amb totes les causes benpensants, la mínima ocasió aprofitada per fer política de tot i de tothom. Si misteriosament es mor un pollastre de més al magatzem d’una pollastreria de barri és obvi que això requereix un tuit, una compareixença i un cara a cara a La Sexta Noche. Només faltaria.