"Un home que es pensa ser el tipus corrent o promig de la nostra burgesia". Així es defineix Manuel Reventós i Bordoy (1888-1942) en les primeres pàgines del seu Diari de guerra, un testimoni colpidor de com va viure la Guerra Civil un exponent de les classes benestants catalanistes i liberals. L'Avenç ofereix ara la possibilitat de conèixer dos materials inèdits d'aquest autor, el dietari i Barcelona viscuda, un passeig per la ciutat amb elements de records personals. Pare de l'històric líder socialista Joan Reventós, ha estat la seva família qui va decidir publicar el material, tot i la seva cruesa.

Manuel Reventós era un producte de la Catalunya del primer terç de segle, forjada pel Noucentisme i l'obra de la Mancomunitat. Amb formació jurídica i econòmica, va obtenir per oposició plaça d'oficial lletrat a la Diputació de Barcelona el 1912, i després va estar vinculat a diverses institucions públiques, com l'Escola d'Administració Pública creada per Prat de la Riba. Era un més d'una generació brillant, junt amb noms com Nicolau d'Olwer, Bofill i Mates, Gaziel, Ferran Valls i Taberner, Ramon d'Abadal i Vinyals o Carles Riba.

Liberal i catalanista, no va anar a la Lliga, el partit conservador de Prat de la Riba i Francesc Cambó. Va estar a prop de diversos grups del republicanisme i va militar a la "centrista" Acció Catalana, a la qual seria fidel fins a la guerra. Però home moderat i d'ordre, veu del tot trasbalsat el seu món quan l'esclat de la Guerra Civil condueix a una revolució social a Catalunya.

El diari impacta. Reventós veurà com molts dels seus veïns del carrer d'Anglí fugen espaordits, i com d'altres segueixen les informacions sobre el conflicte, amb un sentiment creixent de simpatia pel bàndol franquista, que ell mai compartirà. Les seves conviccions catalanistes i liberals mai trontollen i intueix molt bé el que suposarà la victòria facciosa. Però això no li estalvia un judici severíssim contra els governants catalans, als quals mostra com a "inútils" i "irresponsables" per haver-se lliurat a la FAI.     

[noticia]222024[/noticia]
Es refereix molt durament a Lluís Companys, a qui es coneixia com a Pajarito -l'esmenta així en diversos idiomes-, i no amaga el seu menyspreu per ell, com també per Josep Tarradellas, a qui titlla de "míser" i li retreu el decret de col·lectivitzacions. No perdona a la Generalitat no haver estat més enèrgica per preservar l'ordre intern i evitar els crims dels incontrolats. 

Dels dirigents republicans, a qui tracta millor és potser a Manuel Azaña, com es veu en la contraposició que fa del seu dicurs amb motiu del primer aniversari de la guerra amb el que pronuncia el general Franco. El seu liberalisme resisteix malgrat tot: "Si no fos que a l'altra banda hi ha els infectes militars, sense altra correcció o salsa que una nècia traducció de l'italià... Seria qüestió de desitjar que guanyin... però, no! És impossible".   

[noticia]209803[/noticia]
Reventós, a banda de bon escriptor, mostra una vena irònica al llarg de tot el dietari, sovint fregant la mordacitat. No es fa il·lusions sobre el que vindrà i denota bones intuïcions, com quan comenta el paper de les democràcies europees davant Hitler i Mussolini: "El desig de pau es concentra en les converses Chamberlain-Daladier. Quin desencant immens en pervindrà demà!". 

A mesura que s'acosta la derrota -el diari conclou el 3 de gener del 1939-, els comentaris es van fent més tenebrosos i amarats de tristor. Com quan explica que ja no funcionen ni els serveis funeraris: "Ara el croque-mort (enterramorts) demana mig quilo de sabó o de sucre per enterrar els morts. Simplement fastigós, infamant".