Santiago Riera i Tuèbols, professor de la Universitat de Barcelona, científic i humanista, ha mort aquest dilluns als 86 anys. Era doctor en enginyeria (1973) i llicenciat en història contemporània (1981), i va treballar com a professor de termodinàmica i fisicoquímica a l'Escola Tècnica Superior d'Enginyers Industrials. Va excel·lir com a divulgador de la ciència, publicant diversos llibres, com ara Síntesi d'història de la ciència catalana, Ciència i tècnica a la Il·lustració: Francesc Salvà i Campillo (premi Lluís Sayé 1983), Monturiol, una vida apassionant, una obra apassionada o Dels velers als vapors. 

També va escriure Més enllà de la cultura tecnocientífica, Origen i evolució de l'univers, Quan el vapor movia els trens. La fabricació de locomotores per la Maquinista Terrestre y Marítima, Ciència, romanticisme i utopia i La història de l'àtom. Ciència, política, societat i cultura, 1900-1952. Va ser membre numerari de l'Institut d'Estudis Catalans, on el 2002 va ingressar com a membre de la Secció Històrico-Arqueològica. També era assessor del Museu de la Ciència i la Tècnica de Catalunya. 

Riera i Tuèbols era un humanista, un patriota i un home d'ideals progressistes, un intel·lectual amb interessos culturals molt diversos que treballava amb passió, d'inquietuds que ara en diríem transversals i que sabia unir disciplines aparentment allunyades, des de la història a l'enginyeria, en un únic coneixement. Era un il·lustrat i ho va demostrar amb una bibliografia extensa.  

Una part de les seves inquietuds es van canalitzar a través de l'Ateneu Barcelonès, casa on va passar hores i en què va formar part de la seva junta directiva, al costat d'un dels seus presidents, Jordi Maragall. Intel·lectual crític, sempre cordial i elegant, però no afecte a les unanimitats, va presentar la seva candidatura a la presidència de l'Ateneu en dues ocasions: el 1989 i el 2007. No va ser elegit, malgrat els suports que sempre va aplegar. Però va ser un home que va deixar escola, formant part d'un grup d'investigadors que els anys vuitanta i noranta van contribuir a enriquir la vida cultural de la casa.